eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Andreu Pasqual i Faus

És investigador social i actualment comparteix nomadisme junt amb milions d'espanyols aturats. Ha col·laborat amb diversos articles d'opinió en la premsa escrita valenciana i compta amb un recull de versos que espera que en breu puguen veure la llum. Respectuosament, reivindica l'arròs al forn front a la popularitat de la paella menjant-ne fins que no hi quede. Un entre tants.   

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 0

Gora PP mafiarra

Tots els polítics són iguals quan el règim polític existent és una dictadura, ja que no hi ha opció en oposar-s'hi a res del que diga i faça l'Amo, Senyor o Cid (de l'àrab sayyid que significa això, "senyor"). Com una dictadura necessita de finançament, els seus polítics són i actuen per igual a l'hora de facilitar l'enriquiment d'un grapat d'empreses que ho mouen absolutament tot (és a dir, un oligopoli) a costa d'enriquir-se, ells, personalment, embutxacant-se milions de peles. La corrupció política s'hi institucionalitza en tant que és una pràctica normal a ulls de tothom -de fet, molts en són aquells qui corrompen l'administració pública i davant d'un tribunal no arriben a entendre què han fet malament. Passat el punt de no-retorn (col·lapse del sistema judicial), hi és imparable.

Quan una dictadura s'hi reforma en un nou règim polític, diguem-ne que percebut falsament com a democràtic -no totes les llibertats ni drets constitucionals estan garantits-, la corrupció s'hi renova i perpetua en tant que no hi ha hagut cap tipus de ruptura pel que fa a l'ordre anterior. La impunitat feixista genera corrupció; la indiferència al respecte dels partits polítics dominants en un orde democràtic la hi regenera -parlar com ara fa PSOE, C'S i Compromís de "regeneración democrática" ( sic.) és seguir patint la corrupció a mitjà i llarg termini: és una enganyifa. No es pot regenerar una lleialtat democràtica en què ningú hi creu. Primerament, caldrà fer-la a contracultura política i social.

Seguir leyendo »

The fascist regime

La imatge de Rita Barberà amagant-se darrere d’un finestral mentre la fotografiaven els caçafantasmes és tremenda. El passat, el gloriós passat en què tota via pública es va obrir a les seues passes com l’extensió d’un apèndix victoriós quasi-militar, un destí mil·lenari que li tenia reservat la mare Espanya sota el vist-i-plau de déu, ara se li estrenyia. Qui anava a dir-nos que Ella, qui rebia el clam vanitós i afalagat d’un públic entregat per salvaguardar la moral falangista, Ella, l’autèntica i vertadera Moral panxacontenta dels de sempre que mai va dubtar (ni encara en dubta) fer de l’odi escola, posaria a tot el Partit Popular de Bonig i Rajoy contra les cordes? Que els quede clar: la reina no ha mort, visca la reina.

El feixisme no està renyit amb la corrupció que representa, la seua falta de glàndules sudorípares funcionals l’aboca a viure rebolcant-se en el fang permanentment per tal de mantenir-se viu i fresc. No hi transpira, com tampoc hi han transpirat, fins ara, els caixons dels despatxos oficials i oficiosos en què s’han comptat els milions de peles com cagalló per sèquia. La comunió d’implosions que el Partit Popular ha creat enllà on ha governat dóna tant la talla que demostra que la dreta monarquicoxoricera espanyola és el pare, el fill i l’esperit sant dels marrons que tota democràcia occidental, oriental i interplanetària haja parit fins ara. La fatalitat d’aquest estament polític sols és equiparable amb el seu franquisme d’origen, ja que va de pares a fills i de fills a néts. Hi sura millor que l’oli.

Seguir leyendo »

El terrat del PSOE és això

El PSOE mai el pariren abans que el socialisme, com tampoc l'obrerisme després del comunisme. Sols les masses integrades en els partits polítics de vot "útil" han estat incloses en això que se'n diu Societat; altrament, les no-integrades, són les que resten apartades de l'ordre social i reben el nom caòtic de Massa. La societat parla; la massa s'absté de participar, per exclosa, amb el seu silenci. Són els "ells" contra els "altres"; els "legals" contra els "il·legals". Poca broma quan la divisió s'efectua dins de la mateixa classe treballadora.

"Cal mobilitzar les bases de la (bona?) societat", "cal remoure les consciències de les (bones?) gents", clamen des de la palestra aquells que posseeixen la patent de "socialisme" i "democràcia" en clau partidista. Mobilitzar o remoure, sí, però cap on? Cap a ells. Són mercaders que tenen la Veritat del Nom i entorn d'ell han erigit llur església anomenant successius pontífexs que ens han assegurat que sí, que la Idea segueix existint i en espera de poder metamorfosar-se en els Fets que prometeren, no sense raó, uns messies anacrònics: justícia, llibertat, igualtat i solidaritat; pa i treball. Són paraules que mai poden esperar i sinònim d'heretgia si són dites (i defeses) per un socialisme que ha estat proscrit des d'aquell congrés de Suresnes de l'any LXXIV, on la candidatura dominant per a presidir el PSOE li va estar confiada a un futur i jove terrorista d'estat en cap que ja sabia prendre's la mida; paraules incomprensibles per a un socia tisme hegemònic (hegemònic?) que, a dia d'avui, pretén tornar a pilotar el govern nacionalista espanyol al servei dels sociòpates de l'economia financera global. Són fàcils de repetir les proclames si qui les pronuncia se'n riu d'elles per convicció perquè, en cas de donar-ne credibilitat, el subjecte en qüestió mai podria haver-se postulat a presidir l'Il·lustríssim Club d'Impostors d'Espanya. Sempre Espanya.

Seguir leyendo »

Ser més carca que la punyeta

És sabut per tots els valencians que la paella del cap i casal és l'Autèntica paella, malgrat que la gran majoria no sàpiguen situar Sueca en el mapa. I qui diga el contrari és un miserable que no ha vist mai en la seua vida com es cuina una paella. La paella, així, amb un parell (ara sí!) de pebrots-pimentons-bajoques deformant entrecuixos.

“Jo he vist com es fa, però no en sé fer” o “jo he vist com es fa, però és que m'ix fatal” són expressions molt valencianes per tots conegudes. És com aquell que no parla valencià, però l'entén; o no el parla perquè l'entén perquè, d'entendre'l, no el parlaria... Què sé jo! Hi ha arrossos com hi ha valencianoparlants, els quals són tancats o oberts. Que cadascú ho entenga com li vinga en gana.

Seguir leyendo »

La dictadura en rosa

En el diari El Sol de Madrid del 14 d'octubre de 1931 aparegué publicat un discurs de Manuel Azaña en què deia, entre altres coses, que allò que fa possible un país, un poble o una societat és el rumb que emprèn la seua cultura.

Si tenim en compte que la memòria històrica de totes les generacions és allò que activa l'instint de supervivència d'una democràcia, serà difícil resistir la temptació de volar-se el cap (i confiar-nos el remat a algú) si preguntem per algun aspecte de la història d'Espanya del segle passat a un grup d'adolescents que haja acabat d'obtindre el títol de l'ESO. El resultat serà el de la History Fushion, una tendència poc reflexiva que confon la democràcia amb un franquisme de caramel així com la República amb una dictadura militar menja-gatets, la qual cosa a molts els indueix a creure que enaltir la simbologia feixista entra dins de la normalitat democràtica i que, aquells qui açò denuncien, són els enemics eterns que volen destruir la pàtria. La borratxera mental és 10, no per culpa dels docents, sinó per qui legisla: el mateix estat espanyol.

Seguir leyendo »

¡Maria Dolores y cierra, España!

Albacete, Ciudad Real, Cuenca, Guadalajara, Toledo i Maria Dolores de Cospedal. La naturalesa no sempre segueix al peu de la lletra el manual amb el qual reprodueix la condemnada comèdia humana i fa excepcions, perles irrepetibles i úniques que agraden de deixar ben posat el seu segell personal en la posteritat d'un país. En aquest punt de sal, ens trobem amb la flor i nata del consell d'”intocables” de Mariano&Co, una dona capaç de desdoblar-se en l'espai-temps per poder estar en tots els llocs que li ocupen els càrrecs de presidenta de la junta de Castella-la-Manxa, presidenta del PP regional manxec, secretària general del PP i turista de l'any en diferents instàncies del poder judicial.

La polivalència de Maria Dolores és enciclopèdica, perquè tenim la Maria de províncies com la Maria de “las Españas”, la Maria divorciada com la Maria casada, així com també la mare Maria. La Maria multimilionària i la Supermaria, la Maria de los Dolores i la Maria Rajoy, la Maria de l'hàbit i la Maria Armani; la Maria superiora i la Maria Cospedona, la Maria del “pasarán” o Maria “la de Madrid”.

Seguir leyendo »

Gent collonuda

Costa situar-se, provocar un punt de vista eficaç per a conèixer la ment de cadascun dels elements que conformen el govern d'Espanya. Crueltat, menfotisme, narcisisme, instint de traïdoria i doble personalitat són els factors que, a semblança pròpia, ha puntuat favorablement Mariano Rajoy tan en el nucli del seu partit polític com en el dels seus amics de la patronal empresarial. Escoltar la roda de premsa posterior al consell de ministres de cada divendres és més perjudicial que fumar-se un cultiu de tabac de tres fanecades en menys de vint-i-quatre hores.

Si partim de la base en què tenim un president del govern central que creu que les desigualtats econòmiques i socials d'una població vénen determinades segons la predisposició genètica dels seus membres, podrem afirmar que aquest dirigent no té una visió igualitària a l'hora de garantir els drets civils, sinó més bé una mentalitat que els reparteix entre gent “apta” i “no apta”. Si no fóra, en exclusiva, pel detall de la predisposició natural a ser ric o pobre, creuríem que aquesta diferència seria de classes socials, però no és així: segons vingues de bona o de mala família, cauràs a perpetuïtat dins d'un estament privilegiat o no privilegiat en raó de la teua sang; no són els dirigents del sistema econòmic i polític qui ens condicionen el benestar en cadascuna de les decisions que prenen, sinó la pròpia Naturalesa. Aquesta idea-zombi explica perquè són així d'indiferents a tot el que ens puga passar i perquè ens tracten com a idiotes, o éssers inferiors, quan els demanem explicacions pel que fan i deixen de fer. No estem a la seua altura.

Seguir leyendo »