El terrat del PSOE és això

El PSOE mai el pariren abans que el socialisme, com tampoc l'obrerisme després del comunisme. Sols les masses integrades en els partits polítics de vot “útil” han estat incloses en això que se'n diu Societat; altrament, les no-integrades, són les que resten apartades de l'ordre social i reben el nom caòtic de Massa. La societat parla; la massa s'absté de participar, per exclosa, amb el seu silenci. Són els “ells” contra els “altres”; els “legals” contra els “il·legals”. Poca broma quan la divisió s'efectua dins de la mateixa classe treballadora.

“Cal mobilitzar les bases de la (bona?) societat”, “cal remoure les consciències de les (bones?) gents”, clamen des de la palestra aquells que posseeixen la patent de “socialisme” i “democràcia” en clau partidista. Mobilitzar o remoure, sí, però cap on? Cap a ells. Són mercaders que tenen la Veritat del Nom i entorn d'ell han erigit llur església anomenant successius pontífexs que ens han assegurat que sí, que la Idea segueix existint i en espera de poder metamorfosar-se en els Fets que prometeren, no sense raó, uns messies anacrònics: justícia, llibertat, igualtat i solidaritat; pa i treball. Són paraules que mai poden esperar i sinònim d'heretgia si són dites (i defeses) per un socialisme que ha estat proscrit des d'aquell congrés de Suresnes de l'any LXXIV, on la candidatura dominant per a presidir el PSOE li va estar confiada a un futur i jove terrorista d'estat en cap que ja sabia prendre's la mida; paraules incomprensibles per a un sociatisme hegemònic (hegemònic?) que, a dia d'avui, pretén tornar a pilotar el govern nacionalista espanyol al servei dels sociòpates de l'economia financera global. Són fàcils de repetir les proclames si qui les pronuncia se'n riu d'elles per convicció perquè, en cas de donar-ne credibilitat, el subjecte en qüestió mai podria haver-se postulat a presidir l'Il·lustríssim Club d'Impostors d'Espanya. Sempre Espanya.

No hi ha cap antídot que sane al malalt. Les seus del PSOE són carn de canó per als qui exerciten l'ofici de saludadors, uns il·luminats que pretenen guarir l'inevitable mitjançant la virtuosa xerrameca amb què guanyaren escons durant la Belle Époque II. Han begut oli per ambrosia i no hi ha cirurgia que els puga retornar al seu millor perfil, és per això que molts dediquen els seus darrers moments en redactar-se les memòries dels seus poc respectius melics (sia per remordiments sia per alliberar-se de les Fúries que, dia i nit, els assetgen més pel que feren que pel que digueren en un passat top secret). S'ho veien vindre.

La ràbia pública mai prescriu. La poca vergonya de qui l'ocasiona, tampoc. Si al PSOE mai li ha interessat fer-s'ho veure, ara, menys encara. Des del jovent socialista -reconec que hi ha gent molt tendra per ahí- Beatriz Talegón ho intentà i la cosa acabà com acabà. Supose que quan posà l'aparell burocràtic del partit a parir si en comptes d'haver sigut ella qui ho va fer hi hagués sigut un home, l'haurien tret en muscles per totes les pantalles (una porta també és una pantalla) d'això que ells en diuen el seu país. No recorde al seu partit eixir amb la mateixa energia i convicció amb què condemna la violència masclista en suport de la seua companya quan rebia ganivetades de tot el món. Llavors, vaig tindre més clar que mai que en el PSOE el feminisme està en mans d'uns autèntics matxotes (i si no, de dones que aspiren a ocupar el mateix espectre de poder que els seus amos per a seguir operant amb idèntica ignomínia). Les darreres primàries a la secretaria general del PSOE van ser una orgia conformada, exclusivament, per tres fal·lus. Cap d'ells va rebre ni un 30% de crítiques com les rebudes per la seua companya de partit. Qui no veja en el patriarcalisme un conflicte de classes té un autèntic problema. I el PSOE el té corrent-li per les venes.

Les organitzacions humanes són sistemes vius que naixen, creixen, maduren, envelleixen i moren. La socialdemocràcia és un model polític senil que ha perdut la partida i va costera avall. El gros del problema és quanta erosió pot provocar en l'esquerra socialista des que decidí que la desigualtat i la misèria social res té a veure en un escenari de lluita de classes i apostà per crear l'artifici d'una classe mitja, un pal·liatiu fallit que no ha transcendit en el temps. Altre fracàs a exposar en el museu de la història europea. Que pleguen ja i deixen d'involucionar l'espècie.