eldiario.es

9

Roger Sànchez

Militant d'Endavant (OSAN)

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 42

L'Estat contra el benestar

De la plataforma Castor als damnificats contenidors d'un dia de vaga general. Dels peatges a l'ombra als rescats a la banca. De les privatitzacions per a amics a les traves per al desenvolupament de les energies renovables. El punt negatiu de l'Estat espanyol és, paradoxalment, també el positiu: és tant descarat que certifica obertament al servei de quina classe està.

Seguir leyendo »

Qui la paga és perquè no mana

Que la crisi la paguin els rics. Us en recordeu? Aquest era el lema que vam començar a fer sonar pels volts del 2007, quan els rics, a través dels mitjans de comunicació massius, van decretar que estàvem tothom en crisi. Els rics eren -són- les empreses que havien vist reduïts els seus beneficis, tot i no entrar en pèrdues. La reducció de beneficis venia donada per una qüestió del propi funcionament capitalista: les treballadores sí que feia temps que havíem vist reduïda la nostra capacitat adquisitiva, no podíem ni comprar el que produíem. Crisi de sobreproducció i/o subconsum.

Amb l'excusa de la crisi estesa arreu, les retallades, externalitzacions i privatitzacions tenien un dogma com a escut: era culpa de la crisi. Com una mena d'hecatombe bíblica i inevitable, contra la crisi no s'hi podia argumentar. Així doncs, mentre no s'acabés la crisi, és a dir, mentre les empreses no recuperessin els seus nivells de beneficis, no teníem dret a protestar, a reclamar, a reivindicar. Havíem viscut per damunt de les nostres possibilitats. Les mesures que es van aplicar -receptes pròpies de l'Estat espanyol o els governs autonòmics de torn, o bé seguint dictats de la Unió Europea-, però, distarien molt de voler recuperar res per a les treballadores però sí, en canvi, per a les empreses. Una mena de TINA del segle XXI.

Seguir leyendo »

Espoli de sobiranies

Segurament, poc més tenen a veure Abertis i Arran que el fet que els seus noms comencin per la lletra A. Fet i fet, podríem dir que són antagòniques en essència i condemnades a enfrontar-se. Fa prop d'un mes vam saber que una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid dictaminava que l'Estat ha de pagar-li 1.500 milions d'euros –sí, sí, 1.500M€– a Abertis en concepte de pèrdua d'usuaris a l'autopista entre Girona i Tarragona des del 2006 fins ara. A ningú se li escapa que un any després es decretava l'inici oficial de la crisi, una crisi que les classes populars i treballadores ja feia temps que patíem. La baixada d'usuàries de l'AP-7, doncs, és fàcilment atribuïble a una davallada en els ingressos de la població principatina, en concret, i catalana, en general.

Però, ai las, resulta que mentre les treballadores perdem drets i patim reformes antisocials i retallades que ataquen directament les nostres condicions de vida amb l'excusa de la crisi, una empresa com Abertis no hi pot perdre: els seus guanys són intocables. O millor dir "la seva previsió de guanys". Perquè una de les lògiques il·lògiques del capitalisme és el creixement exponencial del benefici de les empreses. De totes. Sempre. Com? Doncs com estem veient ara: a costa de la reducció dels nostres salaris, de la retallada dels nostres drets via Estat del benestar o, directament, mitjançant l'espoli legal.

Seguir leyendo »

Prenem sobiranies per una vida digna

"Si no et donen, pren", cantava l'Ovidi. Conscientment o inconscient, el d'Alcoi resumia de forma directa i simple una de les tesis de Marx sobre Feuerbach: la de l'acció necessària per transformar la realitat. No hi ha realitat abstracta, objectiva i immutable, aliena a l'acció humana, ans al contrari: tot allò que ens envolta és causa i conseqüència de les nostres accions. Com a éssers socials, formem part d'aquestes condicions en què vivim, a les quals contribuïm a reproduir o, també, a canviar. Perquè sí, per molt difícil que sigui, podem fer-ho: podem canviar les condicions socials en què vivim.

"Si no et donen, pren", ha estat també el leitmotiv a l'hora d'ocupar cases, edificis i habitatges perquè gent sense casa pogués tenir un sostre o per desenvolupar-hi tot tipus d'activitats socials. Amb ell, a més, recuperaven el valor d'ús de l'habitatge -viure-hi- contra el potencial valor de canvi -especulació-. "Si no et donen, pren", ha estat surant, també, en la lluita que va iniciar la Naty i que ha acabat fent eclosió en la PAICAM. A l'AMPA Mar Nova de Premià de Mar van decidir prendre, ocupant els serveis territorials d'educació per evitar el tancament de l'escola: i van guanyar.

Seguir leyendo »

Tomamos soberanías por una vida digna

"Si no te dan, toma", cantaba Ovidi. Consciente o inconscientemente, el de Alcoi resumía de forma directa y simple una de las tesis de Marx sobre Feuerbach: la de la acción necesaria para transformar la realidad. No hay realidad abstracta, objetiva e inmutable, ajena a la acción humana, al contrario: todo lo que nos rodea es causa y consecuencia de nuestras acciones. Como seres sociales, formamos parte de estas condiciones en que vivimos, a las que contribuimos a reproducir o, también, a cambiar. Porque sí, por muy difícil que sea, podemos hacerlo: podemos cambiar las condiciones sociales en que vivimos.

"Si no te dan, toma", ha sido también el leitmotiv a la hora de ocupar casas, edificios y viviendas para que gente sin casa pudiera tener un techo o para desarrollar todo tipo de actividades sociales. Con él, además, recuperaban el valor de uso de la vivienda -vivir en ella- contra el potencial valor de cambio -especulación–. "Si no te dan, toma", ha ido flotando, también, en la lucha que inició Naty y que ha acabado eclosionando en la PAICAM. En el AMPA Mar Nova de Premià de Mar decidieron tomar, ocupando los servicios territoriales de educación para evitar el cierre de la escuela: y ganaron.

Seguir leyendo »

Jo em pregunto

Arran del programa de TV3 'Jo pregunto', molts processistes i tertulians del règim van posar el crit al cel: “d'on havia sortit tota aquesta gent?! Tot s'ho inventen! Només volen atacar el MHP i el Procés!”. I és que la realitat fot unes hòsties que costen d'assumir i de pair: parlava gent només del Principat, però és una realitat estesa arreu dels Països Catalans. El país no va bé, la realitat és dura per a les classes treballadores i populars. I jo em pregunto: us sorprèn? Què, exactament?

Només en els darrers cinc anys, les classes populars hem perdut entre el 6'2% i el 9% del poder adquisitiu, segons territori autonòmic als Països Catalans. La diferència entre salaris a la baixa i preus de productes a l'alça ens surt a pagar, cada cop més; i a les dones treballadores, encara més, per culpa de l'esquerda salarial. Apareix la pobresa assalariada, gent que tot i tenir un sou no surt de la pobresa; i això afecta majoritàriament a professions feminitzades. Al camp, mentre els preus dels aliments s'encarien, la renda agrària ha caigut el 39%. Qui s'ha emportat aquests beneficis? Intermediaris, multinacionals i d'altres xuclasangs.

Tot això, en plena crisi. Això, a la pràctica, vol dir que la vida ens resulta més cara. Viure ens costa més; viure ens pot costar la vida. I en paral·lel a la disminució per poder adquirir béns sovint indispensables per a viure, els serveis que fins fa un temps prestava l'Estat del benestar -amb els nostres impostos, no ho oblidem-, cada cop són menys. De fet, en són menys i pitjors. I és que les retallades són conseqüències directes en l'empitjorament de les nostres condicions materials, de les nostres vides.

Ens costa més la sanitat, que és la cura de la nostra salut. D'una banda, les treballadores de la sanitat pública veuen empitjorades les seves condicions laborals. De l'altra, les usuàries ens veiem obligades a triar entre un servei cada cop pitjor, l'endeutament amb les mútues privades -afavorides per l'actual sistema públic- o, directament, i per esgotament, la renúncia a la nostra salut.

Les portes giratòries no només són persones que ara treballen al sector públic o ara al privat, és que els governants públics actuïn en pro d'empreses privades. I mentrestant, llits tancats, menys treballadores en plantilla, serveis d'atenció primària tancats, CAP's tancats, urgències tancades que, sí, han provocat morts: tenim morts que abans eren impensables. 'Retallar la sanitat mata', que dèiem fa temps. Que les poques urgències obertes estiguin col·lapsades no hauria de sorprendre ningú i sí indignar tothom: és una conseqüència directa d'aquestes polítiques. Com també ho és que això afecta molt més les dones treballadores, sobre qui majoritàriament recau la feina de cures.

Barcelona perd població. De la bombolla immobiliària a la bombolla del lloguer. Substitució de veïnes per turistes. Encariment dels pisos i expulsió cap a les corones metropolitanes i més enllà. El turisme té cares fosques i qui les paga som les residents i, de nou, les dones treballadores: la precarietat i explotació desmesurades del sector turístic s'esdevenen més en les professions feminitzades. El vergonyós decret del Govern espanyol sobre les clàusules terra reforça el principal subjecte de la seva política econòmica: la banca sempre hi guanya.

Una banca que, com les companyies energètiques, controla el seu propi mercat i hi subordina l'acció legislativa. Bloqueig del desenvolupament de les energies renovables mentre el preu del gas i la llum que no para de pujar quan més es necessiten per viure de forma mínimament digne. La mà que regula el mercat és la mateixa que crema la casa i mata una dona que no podia pagar la llum.

L'acció privada es fa a costa de les nostres vides. I això, que també els darrers cinc anys i segons el CEO, la percepció que la gestió privada és millor que la pública ha passat del 31,4% al 24%, mentre que la percepció que és pitjor ha augmentat del 19,4% al 28,8%. I encara una altra realitat: els discursos o accions edulcorades i socialdemòcrates d'alguns governs topen amb el poder real, l'econòmic. Què, sinó les polítiques del deute imposades per la UE, fan que, per exemple, la canalla estigui dies i setmanes sense professorat substitut perquè no es vol ampliar plantilla?

Sí, tertulians del règim: les classes populars veiem les nostres condicions de vida cada cop més empitjorades. I jo em pregunto: a qui món viuen? O més ben dit: amb quines condicions viuen?

Seguir leyendo »

De vacaciones en Mallorca

Playa, sol, sobrasada, ensaimadas, alemanes borrachos en las arenas, ingleses borrachos en las discotecas y extranjeros, en general, borrachos también, ayudando a mejorar la especie haciendo balconing. Seguramente, esta es la imagen que mucha gente tiene –y se construye– de Mallorca. Pero de ahí a Tomeu Penya con su sombrero, existe Mallorca, es decir, la población y la tierra mallorquina.

La población y el territorio mallorquín existen y son a pesar de todo esto: sobreviven. Pero no con la alegría del turista europeo, el único ser viviente a partir del cual parece que quieran construir la isla. De hecho, la existencia y preeminencia del modelo turístico europeo va directamente en contra de la existencia de la isla, de Mallorca, de su territorio y de su población. En Mallorca, la crisis capitalista llega por tierra, mar y aire. Del desdoblamiento de carreteras, las nuevas autovías y autopistas que destrozan el territorio, a la precariedad, la temporalidad y la incertidumbre a la que se ve abocada la clase trabajadora. Y todo, pasando por la doble jornada laboral que sufren las mujeres trabajadoras, en especial las jóvenes.

Seguir leyendo »

De vacances a Mallorca

Platja, sol, sobrassada, ensaïmades, alemanys borratxos a les sorres, anglesos borratxos a les discoteques i estrangers, en general, borratxos també, ajudant a millor l'espècie tot fent balconing. Segurament, aquesta és la imatge que molta gent té -i es construeix- de Mallorca. Però entre això i en Tomeu Penya amb el seu capell, existeix Mallorca, és a dir, la població i la terra mallorquina.

La població i el territori mallorquí existeixen i són malgrat tot això: hi sobreviuen. Però no pas amb l'alegria del turista europeu, l'únic ésser vivent a partir del qual sembla que vulguin construir l'illa. De fet, l'existència i preeminència del model turista europeu va directament en contra de l'existència de l'illa, de Mallorca, del seu territori i de la seva població. A Mallorca, la crisi capitalista hi arriba per terra, mar i aire. Del desdoblament de carreteres, les noves autovies i autopistes que destrossen el territori, a la precarietat, la temporalitat i la incertesa a què es veu abocada la classe treballadora. I tot, passant per la doble jornada laboral que pateixen les dones treballadores, en especial les joves.

Seguir leyendo »

Una legislatura excepcionalment xantatgista

Una dita popular diu que tot va bé si acaba bé. Parafrasejant-la i fent-li el negatiu, podríem dir que no pot acabar bé allò que va començar amb mal peu. I una legislatura que va començar salvant-se al temps de descompte després d'un xantatge vergonyós, no pot augurar un recorregut massa llarg, ni en el temps ni en la qualitat. Vaja, que tal i com anem, no sembla que s'hagin de moure gaire coses.

No es pot negar, certament, que conté molta gesticulació. Molta: fins i tot, una mena de finta desobedient per part del Parlament el mes de juliol del 2016. Ara bé, d'aquell 'no reconèixer el Tribunal Constitucional' com a màxima, el 9N del 2015, ràpidament van passar a un 'hi recorro i l'acato sempre que em convé' que no arriba ni als mínims. I aquest 'em convé' és de la primera persona del singular, que és el Govern, que desoeix un clam popular del qual n'ha fet bandera quan li ha convingut, així com l'ha amagat quan ja n'ha obtingut els vots i els rèdits electorals.

Seguir leyendo »

Dignidad, determinación, desobediencia

Tarde o temprano, este momento tenía que llegar: la pelota está sólo en nuestro tejado y es ahora cuando debemos demostrar si nos lo creemos o no. Y esto quiere decir, entre otras cosas, dar pasos ilegales pero legítimos, y asumir las consecuencias. Recordemos, sin embargo, que serán consecuencias de una legalidad española que no reconocemos –ni podemos reconocer– las consecuencias legítimas de un pueblo que ha salido en masa a la calle.

Ya van dos veces que la alcaldesa de Berga por la CUP, Montse venturoso, ha sido citada a declarar por no haber descolgado la estelada del balcón del ayuntamiento y sendas veces ha hecho caso omiso. La desobediencia a una legalidad, la española, que es obediente, sin embargo, de una legitimidad, la emanada del pueblo. Dignidad y determinación para hacerlo posible.

Al gobierno local de Guanyem Badalona lo están poniendo en la picota por haber abierto el 12 de octubre y haberlo haciendo desobedeciendo los requisitos judiciales. No fue el único ayuntamiento que abrió, este 12-O de 2016, ni el primero que lo hizo. Pero tener al Albiol como enemigo principal otorga estos 'privilegios'. Las concejalas del gobierno desobedecieron y abrieron: la dignidad y la determinación van llevarlas a hacer caso de la legitimidad popular en lugar de la legalidad impuesta.

En una combinación que lo reúne todo –legalidad española y extrema derecha, el gordo se lo lleva el concejal de CAPG Vic Joan Coma Roura. La han citado el lunes 24 a declarar en la Audiencia Nacional española, heredera de Tribunal de Orden Público franquista, por un supuesto delito de sedición. La denuncia fue interpuesta por Josep Anglada, miembro del fascismo nuestro. A la hora que debía comparecer, Coma ha hecho una rueda de prensa en Vic y seguirá con su vida diaria hasta que la policía se lo impida. De nuevo, han sido la dignidad de quien se encomienda a la determinación de un pueblo que le ha dado la fuerza para desobedecer.

Las tres actitudes contrastan con la actitud del gobierno de Junts pel Sí: si bien este firmó, empujado por la CUP-CC, la declaración del 9N de 2015 en el que afirmaba no reconocer el Tribunal Constitucional español, su acción lo ha dejado en papel mojado. De forma sistemática, el gobierno catalán ha recurrido a este órgano español –que dice desconocer– cuando se le han tumbado leyes; el caso más esperpéntico ha sido que el del PDCat, heredero de Convergència, que ha recurrido para reclamar grupo mixto en el congreso español. Es más, la aplicación de las negativas del TC se ha hecho incluso en contra de los intereses de la población catalana, como cuando tumbaron la ley 24/2015, los Mossos han realizado desalojos que con la ley en vigor no podrían hacer.

¿Y ahora, qué? ¿Enviará el gobierno a los Mossos a secuestrar Joan Coma para llevarlo a la Audiencia Nacional española? Sin duda, sería escandaloso, pero por desgracia, no nos debería sorprender; ante la dignidad, la determinación y la desobediencia reclamada y ejercida primero por el pueblo y luego por concejalas y ayuntamientos, la actitud del gobierno ha sido la contraria: distracción, dilación y desidia. Hace tiempo que sabíamos que en España no habría nadie para negociar y el pacto PPSOE lo ratifica por enésima vez. Mendigar un referéndum pactado es ridículo. Por ello, somos nosotros, las instituciones, organizaciones y población catalana del Principado, las que tenemos que demostrar que estamos a la altura, romper toda legalidad pasada y construir la base de la legitimidad popular.

Sabiendo que no hay nadie en el otro lado, el camino lo tenemos que hacer nosotros y sólo tenemos nuestra convicción: tenemos que ir para traducirla en acción práctica real y concreta. La línea divisoria, ahora, es 'en casa': se trata de saber si todo el mundo lo tiene tan claro o hay quien sigue jugando al pájaro en mano y no quiere romper nada para no perder cuotas de poder. Los hay que no tenemos nada que perder.

Seguir leyendo »