L'Estat contra el benestar

De la plataforma Castor als damnificats contenidors d'un dia de vaga general. Dels peatges a l'ombra als rescats a la banca. De les privatitzacions per a amics a les traves per al desenvolupament de les energies renovables. El punt negatiu de l'Estat espanyol és, paradoxalment, també el positiu: és tant descarat que certifica obertament al servei de quina classe està.

De Fukushima al postmodernisme, fa anys que no corren bons temps per a les anàlisis dites clàssiques o de vella política. Sembla que les classes s'haurien esfumat de forma líquida en un món digital. Ja no som res en col·lectiu, sinó individualitats. És igual que seguim compartint -i cada cop amb més gent- conseqüències i patiments de les polítiques que ens fan contra nosaltres, les treballadores -amb o sense contracte, amb o sense remuneració, amb o sense papers, amb o sense feina-. Busquen individualitzar-nos perquè busquen aïllar-nos, no volen que construïm aquest nosaltres.

Però mentrestant, ells sí que tenen clar qui són, perquè són i què comparteixen. Són els qui maneguen l'economia des de grans grups econòmics, lobbies de poder i partits polítics obedients. Hi són perquè malden per mantenir el seu poder i la seva influència per seguir augmentant beneficis en una espiral sense sentit i sense escrúpols a costa de les nostres vides i la del planeta. I comparteixen un mecanisme al seu servei que disfressen de neutral per poder fer la seva feina de forma més eficaç: l'Estat capitalista.

Potser perquè és vella política o massa clàssica, però el cert és que la teoria de l'Estat fa temps que ha quedat arraconada en moltes anàlisis. De fet, potser ja hi ha molta gent a qui ni li sona. Tot amb tot, la teoria de l'Estat ajuda a entendre, especialment, les accions econòmiques i polítiques dutes a terme els darrers anys. Com pot ser que en anys de crisi oficialment declarada i d'especial penúria econòmica per a les classes populars, l'Estat no faci res per millorar les seves condicions de vida i sí, en canvi, per salvar grans empreses de la crisi? Doncs perquè és la seva funció, és al seu servei. Diuen que si ajuda grans empreses capitalistes, rescata entitats bancàries capitalistes i fa polítiques per grans multinacionals capitalistes, ves que no sigui capitalista. Així és l'Estat i per a això hi és. I també els seus òrgans i institucions dependents.

És així com s'explica que la plataforma Castor sigui, potser, la més gran estafa prevista i planificada a l'Estat espanyol, i amb diürnitat i fatxenderia. Milers de milions d'euros públics per pagar un nyap privat. Legislacions que frenen la producció d'energia renovable -estan folls, aquests romans!- mentre permeten que el preu dels subministraments bàsics pugin any rere any. Clar, són empreses que van regalar als seus amics en privatitzar-les. I mentre regalaven empreses rentables des del punt de vista capitalista, es dediquen a rescatar empreses privades fallides. Transferència de rendes de baix cap a dalt, socialitzen pèrdues mentre privatitzen guanys.

Que els mitjans no diguin res sinó que col·laborin en aquesta mena de condescendència vers els estafadors, que arriba a vegades a l'omertà, només s'explica perquè els mitjans són, també, eines al servei dels que controlen l'Estat. És aquest Estat contra el benestar el mateix que criminalitza la protesta i la dissidència fins a límits insospitats: si algú trenca mobiliari urbà o pinta els vidres d'un banc que desnona famílies hipotecades fins a la misèria, és acusada de criminal. I el cúmul del cinisme: que hi hagi empreses que s'enriqueixen i estafen arran d'una vaga general. Pecata minuta, igualment, si es confirma el frau de milions d'euros per les tones de residus recollides inventades.

El pròxim cop que els mitjans parlin de contenidors cremats, penseu que això només són els dits que assenyalen la lluna. Podran amagar més o menys dits, però de lluna només n'hi ha una. I la seguirem assenyalant mentre duri la fosca nit del capitalisme: si no podem pagar la llum, d'alguna manera haurem d'il·luminar els carrers.