Carles Sala: “Dins el desordre bancari hi ha entitats que encara no saben quins habitatges tenen”

En els últims mesos la Generalitat ha impulsat diverses mesures per fer front a la problemàtica de l'habitatge, des de l'acumulació de pisos buits mentre es queden famílies al carrer, fins a la destacada entrada de fons voltors en el mercat immobiliari català. Des de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca consideren que no solucionen el problema i que transfereixen recursos públics a les entitats financeres. Com a alternativa presenten una ILP que entrarà a tràmit al Parlament de Catalunya en les properes setmanes. Parlem sobre totes aquestes qüestions amb Carles Sala, Secretari d'Habitatge i Millora Urbana de la Generalitat de Catalunya.

Al preàmbul del decret llei de mesures en matèria d'habitatge presentat al març parleu de com les entitats financeres han anat acumulant habitatge buit des del 2008. Us preocupa especialment?decret llei de mesures en matèria d'habitatge presentat al març

El que ens preocupava no era tant una qüestió que ja coneixíem, que les entitats financeres havien anat acumulant habitatge en funció de que anaven fent execucions hipotecàries, bé sigui a persones físiques o persones jurídiques, sinó el fet del destí final d’aquests habitatges. S'havia iniciat una certa onada en aquest moment de transmissions de préstecs hipotecaris a fons d'inversions que tenen un caràcter internacional. Si bé a través d’Ofideute, per exemple, hi ha una connexió amb les entitats financeres i per tant hi ha un diàleg quan hi ha una situació de risc o que pugui acabar amb un desallotjament d'una família.

I això no és possible amb els fons d'inversió.

Si això a més a més passa amb fons d’inversió internacionals, que la seva missió en tot cas serà la de rendibilitzar més o menys a curt termini aquelles adquisicions que faci, ens creava una certa angoixa suplementària tot plegat. Primera, sobre qui seria l’interlocutor per poder parlar de quin tipus de solució es pot aplicar a les persones que estan dintre d’aquests tipus d’habitatge, i segona perquè s'està entrant a parlar d'anar a treure rendibilitat al subproducte que ha quedat després de set anys de crisi, que a més a més és en molts d’aquests habitatges on hi ha famílies que encara estan atrapades per la crisi. S'havia de prendre algun tipus de mesura en aquest moment.

La prioritat és actuar davant d'aquests fons?

Aquí a Catalunya en aquest moment de les diferents fotografies que podem fer de la crisi del sector residencial, la que toca ara és actuar sobre aquesta qüestió, i crec que no es va desencaminat, perquè no només hi ha l’operació coneguda de CatalunyaBanc sinó que hem vist altres entitats financeres que han anat anunciant aquesta desinversió, un cop ja aprovisionats, sobre préstecs hipotecaris morosos o amb possibilitat de ser morosos. I l'adquisició la faran aquells que creguin que en puguin treure rendibilitat. L'administració ha de poder conèixer quins són els habitatges que formen part d’aquestes operacions i ha de tenir la possibilitat de poder-hi intervenir.

Quines mesures poden respondre a això?

Crec que és importantíssim el dret de tanteig i retracte en setanta-dos municipis on nosaltres tenim acreditat que hi ha una demanda d'habitatge de lloguer a preu social. Durant sis anys quan aquestes entitats financeres facin una transmissió d'un habitatge que provingui d'una execució hipotecària o d'una dació en pagament celebrada amb posterioritat a l’abril del 2008, tindran l'obligació de comunicar-la a l'administració pública i nosaltres podrem executar el dret de tanteig sobre aquest habitatge, bé directament per a la Generalitat o en benefici de municipis o d'entitats del tercer sector. Comunicarem als ajuntaments que una entitat està venent un habitatge i si l’ajuntament vol aprofitar adquirir-lo per desenvolupar política social d'habitatge, el podrà adquirir. El dret de tanteig l'exerceix la Generalitat, però en aquest cas seria l'ajuntament qui pagaria el cost.

I quins recursos hi ha per comprar aquests pisos?

Cal recordar que hi ha molts ajuntaments que tenen constituït el fons de patrimoni del sòl públic, que era una obligació de la llei d’urbanisme, per tant alguns ajuntaments poden tenir alguns recursos específics que han de destinar a polítiques de d’habitatge, per tant hi ha ajuntaments que poden tindre recursos importants. Nosaltres com a Generalitat enguany dedicarem un mínim de 8 milions d'euros per adquirir habitatges d'aquesta tipologia. I dic un mínim perquè si el Parlament acaba aprovant la llei dels impostos dels habitatges buits, tota la recaptació que s’obtingui d'aquest impost també es destinaria a l'adquisició d'habitatges. A part, però això és una suggerència, els ajuntaments, que són els que per llei els hi pertoca el tema sancionador, i alguns l'estan activant en l'àmbit de l'habitatge, podrien dedicar la recaptació de les multes en aquesta qüestió a l'adquisició d'habitatge en règim de tanteig i retracte.

Amb aquests 8 milions quants habitatges es poden adquirir?

El decret llei especifica una certa priorització d'adquirir habitatges que estiguin en zones que tenim identificades com a zones amb una certa degradació urbanística i falta de cohesió social. Els habitatges que estem veient a la venda en portals immobiliaris en aquests àmbits variem molt, entre els 20 mil i els 60 mil. No és una opció exercir el dret de tanteig sobre habitatges superiors als 100 mil euros, perquè amb 80 hauríem acabat, però la nostra voluntat podrien ser al voltant de 300 o 400 habitatges. Alhora hi ha hagut algun ajuntament com el de Barcelona, que em sembla que en aquest moment porta 24 milions gastats en adquisició d’habitatges per destinar-los a polítiques socials, i si la llei de l’impost dels habitatges buits s’aplica, la recaptació que està prevista és d’un mínim també de 8 milions més.

El decret us ha permès conèixer la magnitud de l'operació entre CatalunyaCaixa i Blackstone?

Sí, abans no teníem eines. Ells mateixos han identificat que són més de 40 mil préstecs hipotecaris, suposant que totes les hipoteques en aquest cas siguin sobre habitatge residencial serien 40 mil habitatges. Per tant tindrem moltíssimes oportunitats com a administració pública d’ampliar el parc públic d’habitatge destinat a polítiques socials a través de l’adquisició per evitar que les famílies que hi ha dins estiguin en aquesta situació de constant moratòria, també saben que darrera hi ha una administració que els pot donar recolzament. En un barri d’una ciutat determinada on la Generalitat ja té habitatges i sabem que, per exemple, Bankia té uns habitatges a la venda a 20 mil o 25 mil euros en bon estat, els podem adquirir. Després és molt més fàcil a nivell d'eficiència dels recursos de l’administració pública poder gestionar tres o quatre habitatges més en aquell barri.

Això no pot cronificar situacions de gueto?

No, no crec que això hagi d’influir. Jo crec que també tenim una oportunitat perquè algunes entitats tenen un cert oblit pels habitatges que estan ubicats en aquests àmbits. Estaria molt bé que poguéssim comprar habitatges aquí al carrer Diputació per poder dedicar a polítiques socials, però els recursos no ens ho permetran pas, i això no podem obviar-ho.

Teniu una estimació de quants habitatges buits hi ha a Catalunya?

Hi ha vàries xifres que tothom utilitza segons el seu interès, però una altra de les mesures que estableix el decret llei en el seu darrer article és la creació d'un registre administratiu d'habitatges buits, que d’entrada ens ha determinar el nombre d'habitatges buits que tenen les entitats financeres, i llavors s’ha d’aprovar un reglament perquè també les persones físiques declarin els habitatges buits que tinguin. Això és importantíssim per comptar-los, i això és una dada que no tenim. Bé, tenim la del cens, 450 mil habitatges buits, però és una dada del 2011.

El decret també parla d'execució forçosa d'obres en els habitatges buits.

Una de les coses que hem pogut acreditar nosaltres aquest any 2014 és que de 1.500 habitatges d'entitats financeres que hem inspeccionat, 1.200 havien d'estar buits i no ho estaven, n'hi havia molts menys de buits, i dels que estaven buits, un 60% necessitaven obres d’adequació, manteniment o conservació. En els que que hem inspeccionat té un cost d'una mitjana de 6.000 o 8.000 euros. Qui és el propietari, que la faci, perquè si ha decidit fer un llançament, l'habitatge s'ha de tornar a posar en circulació. El que és molt lamentable és que prefereixes al final deixar-lo buit i haver executat el llançament.

També heu presentat un projecte de llei d'impost als pisos buits que planteja una sanció d'entre 500 i 1.650 euros.un projecte de llei d'impost als pisos buits que planteja una sanció d'entre 500 i 1.650 euros.

Sí, això està en tràmit parlamentari i els grups parlamentaris decidiran.

Sobta quan hi ha una Llei catalana del Dret a l'Habitatge que permet a la Generalitat sancionar amb fins a 900 mil euros un pis buit.

Sí, però una cosa és la sanció i l'altra és l'impost.

I per què s’aposta per un impost havent-hi una sanció?

No té res a veure. La sanció és una competència municipal.

Però la llei diu que també pot sancionar la Generalitat.

Per inacció municipal podria, però l’article 131 de la llei diu ben clarament que per principi de subsidiarietat qui aplica el règim sancionador són els municipis.

Fins ara la majoria no ho ha estat aplicant.

És que tal com plantegen el règim sancionador els que ho estan fent, estan fent les multes coercitives prèvies que han de desembocar en un expedient sancionador que determini la sanció, que ha de ser proporcional. Fins a 900 mil euros, sí, però, per exemple, l'Ajuntament de Barcelona va presentar un estudi que crec que molt acuradament establia que la sanció seria el preu de l’habitatge o dotze mesos de renda del preu de l’habitatge.

En tot cas aquest càlcul de l'Ajuntament de Barcelona ja és més del que plantegeu en l'impost.

Però l'impost a diferència de la sanció és anual. Quan tu pagues un impost el pagues cada any, i insisteixo, l'important, almenys per mi, no és tant pensar el que recaptaré, tot i que ara ens permetria exercir més dret de tanteig, però l'important és que estiguin mobilitzats aquests habitatges, que no estiguin buits. I aquí coincidim la gran majoria de les ideologies que podem plantejar qüestions en temes d’habitatge.

Però un impost o una sanció més alta no pot ser més efectiva per mobilitzar habitatge?

Això ja ho veurem, perquè els grups parlamentaris poden decidir incrementar la quota. Jo en això no m’hi fico. Nosaltres fem una proposta que entenem que fins a 1.600 euros per habitatge com a impost anual no està mal.

Pel que fa a la ILP que presenten la PAH i altres col·lectius pel dret a l’habitatge, com la valoreu? Hi esteu a favor des del Govern?

Jo he donat la meva opinió al grup parlamentari de que entenc que s'ha d'admetre a tramitació i a partir d'aquí valorar els diferents aspectes que té. Des del meu punt de vista com que és un tema que s'ha de tractar en l'àmbit legislatiu jo seré molt respectuós amb que en el debat i en l'àmbit legislatiu decideixin el que considerin més oportú. I el que decideixin, si jo sóc el responsable, s’executarà evidentment.

Quines mesures podrien assumir? Vostè parla de segona oportunitat, per exemple.

Des del govern, l’any 2012, vam ajudar a intentar que hi hagués una unanimitat per aprovar la resolució del 18 de juliol del 2012, la 722 del Parlament [amb una proposició de llei de mesures contra el sobreendeutament personal i familiar i de protecció davant de procediments d’execució hipotecària de l’habitatge habitual], que vam enviar a Madrid, per tant jo encantat amb una llei de segona oportunitat catalana. Tinc els meus dubtes de que més enllà del procediment extrajudicial d’aquesta segona oportunitat, qualsevol cosa que toqués una qüestió que pot ser debatuda en un àmbit judicial, sigui una competència que nosaltres puguem exercir. Però no vull contribuir amb aspectes tècnics que algú podria entendre que són per posar pegues. Jo he dit que sóc partidari d’admetre a tràmit aquesta ILP i debatre-la. I a més a més el grup parlamentari que dóna suport al Govern va tindre el posicionament [favorable] que va tenir en la tramitació d'una ILP similar a nivell de l'Estat. Vaig sentint una mica de soroll sobre aquest tema i em sembla que no és del tot just.

Més enllà de la qüestió de la pobresa energètica, creu que les mesures que es plantegen ara són equivalents a les d’aquella ILP?

No eren ben bé les mateixes, hi havia algunes diferències. També perquè la foto va evolucionant. Llavors es parlava molt especialment del tema de la dació en pagament, aquí no, es parla de lloguer forçós per a les entitats financeres. Allí també es parlava de lloguer forçós però hi ha hagut coses que no estan. Aquí es parla directament de fons voltors, però jurídicament algú hauria de dir quins són els voltors i quins no són voltors, o qualsevol fons d’inversió l'hem de considerar voltor? S'ha de ser curós, més enllà de que algú discuteixi si som competents o no. Hi ha qüestions a tractar sobre la ILP, però evidentment crec que hem d’avançar en aquesta qüestió.

Entrant en les mesures: Creu que el lloguer forçós pot servir per mobilitzar habitatge buit?

Amb el lloguer forçós a Andalusia ha passat el que ha passat. Ens pot passar amb nosaltres amb el decret llei que acabem d'emetre o ens pot passar amb la llei de l'impost dels pisos buits, també, que poden acabar les dues coses al Constitucional. Al final els efectes que aconsegueixes són limitats. Està molt bé el que potser va proposar a Andalusia, però han pogut solucionar quatre o cinc expedient.

Aquí es contemplava el lloguer forçós en la llei catalana del dret a l’habitatge abans que la retallessin.

Era diferent, perquè aquí del que es parlava era d'una declaració de lloguer forçós de caràcter universal per a tots els pisos que estiguessin buits, independentment de si eren de persones físiques o personals jurídiques. I el que declarava Andalusia era un lloguer forçós de pisos que no estaven buits, sinó que estaven ocupats, per evitar el desnonament. El supòsit no té res a veure. Aquí era bastant més complexe.

Abans comentava que dels pisos suposadament buits que han pogut inspeccionar molts no ho estaven. Teniu mesurada la problemàtica de famílies que es veuen abocades a ocupar un pis buit?

Dins de tot el desordre bancari, entre fusions, absorcions i adquisicions de bancs entre ells, nosaltres hem acreditat que hi ha unes entitats financeres que encara no tenen ben detallat què és el que tenen i què és el que no tenen. Nosaltres de cara a arribar a acords per poder destinar habitatges a polítiques socials, hem trobat algunes situacions en què necessitem el registre i l'execució forçosa dels habitatges buits per veure si podem adoptar una mica d’ordre, de conèixer i de posar en raó la situació que hi ha.

I més enllà de descobrir-los, en casos en què s'està ocupant perquè no tenen una alternativa d’habitatge, la Generalitat té prou recursos per donar-hi resposta?

Amb l'acord que vam assolir amb la Sareb, que té unes certes dificultats d’execució, ja sabíem que alguns dels pisos ens els passarien ocupats, i a aquesta gent se'ls ofereix regularitzar la situació, i regularitzar-la vol dir pagar un lloguer social. Per primera vegada a la Generalitat, abans del 2012 no era possible, poden vindre famílies amb ingressos zero a trobar la manera de tenir un sostre. Però hi ha un percentatge important de gent que no estan volent regularitzar la seva situació. Capacitat en aquest moment en tenim. Enguany destinarem més de 75 milions d'euros a programes socials d’habitatge. Amb diferència, amb molta diferència, tant en números absoluts com en números relatius som el territori de l'Estat que més diners està destinant a polítiques socials d’habitatges. Necessitaríem més? Sí. Estem fent més que ningú per paliar-ho? Crec que també.

El conseller Santi Vila va dir que es planteja fer una llei catalana d’arrendaments urbans.

Hem d'atrevir-nos a fer una llei pròpia d'arrendaments urbans que posi molt més en equilibri els drets i deures entre propietari i arrendatari que la llei estatal, la LAU.

Considereu que a la LAU hi ha un desequilibri en aquest sentit?

De les 10 mesures que va introduir l'última LAU em sembla que eren 9 a 1 a favor del propietari. Això crea desequilibri segur. Nosaltres com a Generalitat som els primers que seguim fent contractes de lloguer a cinc anys i no a tres. Tinc la impressió que això dels tres anys de l'última LAU es va fer molt pensant en les entitats financeres. Era dir-los: Llogueu els habitatges que tingueu, els hi feu contractes a la gent de tres anys, i d'aquí a tres anys, com que ja s’haurà arreglat tot –aquí hi havia molt optimisme, segurament–, ja podreu fer les operacions de venda. Tot això no ajuda. Un propietari, que pot tenir diferents habitatges, prefereix tenir un arrendatari que li pugui anar pagant com més temps millor una renda que tenint els diners guardats el banc en aquest moment no els hi dóna. L’any dels excessos dels propietaris crec que fa molt que ha passat, amb els mobbings que hi va haver el 2005, 2006 o 2007. No tenim entrada de denúncies. N’ha entrat una, però em sembla que és la primera en quatre anys.