Què és la CUP? Les exigències de l'anticapitalisme condicionen la nova Generalitat
La CUP serà necessària per garantir una majoria independentista al Parlament. Això situa a l’esquerra anticapitalista –que fins 2012 no havia trepitjat la seu parlamentària– davant el repte més determinant de la seva història recent. No només tindran la clau per investir un president, que sota cap concepte volen que sigui Artur Mas, sinó que el seu creixement és decisiu per condicionar els futurs passos cap a la creació d'una República Catalana.
El programa de la CUP és nítid i contundent. L'esquerra independentista ha repetit que més enllà d'una ruptura amb l'Estat espanyol, cal una ruptura amb els dictats de la UE i la Troica. Una posició que posa contra les cordes a la llista de Junts pel Sí, amb sensibilitats conservadors, sobretot a les files de CDC. “No pagarem el seu deute” és, sense anar més lluny, el tercer punt d’un programa que proposa la proclamació de la República Catalana.
Una de les seves línies vermelles és no investir Artur Mas. “Mas no és imprescindible”, va tornar a deixar clar ahir l'esquerra independentista, que espera nous “noms de consens” per poder investir un president. De moment, Raül Romeva o Oriol Junqueras són les dues figures que podrien desbloquejar el debat. Una condició indispensable perquè la CUP se sumi a un govern de concentració que pugui iniciar el seu “pla de xoc ciutadà”, una altra de les seves propostes nuclears. I és que Baños i companyia no volen renunciar a un paquet de mesures “per treure de la pobresa” extrema a 472.000 catalans, que costaria uns 6.900 milions d'euros.
Però com ha arribat un partit desconegut per a molts a tenir avui la clau del govern de Catalunya? “Anem a poc a poc perquè anem lluny”, solen dir entre els seus militants. La història de la CUP ve de lluny i de prop alhora. De lluny perquè els seus fonaments beuen del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), que va néixer el 1968 amb la independència i el socialisme com a objectius irrenunciables. Però també de prop. No ha estat des de la seva entrada al Parlament quan la seva presència ha trencat les costures del municipalisme per presentar-se al gran electorat.
Les dades parlen per si soles. Dels 126.435 vots (3,47%) el 2012, passant pels 221.577 (7,14%) de les municipals del 24-M, fins als 336.135 (8,21%) d'aquest 27 de setembre. O el que és el mateix: de 3 a 10 escons al Parlament en les autonòmiques i 372 regidors en les municipals, quatre vegades els que tenien fa quatre anys. I alçant-se amb alcaldies com Badalona. “Ja no només ens vota la Catalunya catalana”, subratllava Baños en una entrevista amb aquest mitjà, en al·lusió a les 70.000 persones de l'àrea metropolitana que van donar suport a la CUP en les passades municipals.
Entre els principals èxits de la formació cal destacar que fa uns mesos van entrar per primera vegada a l'Ajuntament de Barcelona -amb 3 regidors-, de Tarragona -2- i de Lleida -2-, mentre que a Girona va passar dels dos que va sumar el 2011 als 3 actuals. A més, va aconseguir fer-se amb alcaldies com la de Berga (Barcelona), on va arrabassar a CiU el primer lloc encara que ambdues forces tindran sis regidors, i a La Vilella Alta (Tarragona).
El bateig de la CUP “a Matrix”
Matrix és com la CUP es refereix al Parlament. “A vegades ens hem de prendre pastilles vermelles per no perdre la noció de la realitat aquí dins”, solia dir David Fernàndez en to irònic. Segurament no s'entén el creixement de la CUP sense aquest diputat. Recordat per ensenyar una sabata al “gàngster” Rodrigo Rato, els interrogatoris als exdirectius de Caixa Penedès - “¿coneixen la màfia? Doncs mirint-se al mirall”- o la compareixença de Jordi Pujol, “Vostè és un lladre!”.
De fet, a més d'un diputat se li van posar els ulls com plats quan Fernàndez va debutar com a parlamentari en el debat d'investidura el 21 de desembre de 2012. “Som hackers de l'impossible”, va anunciar l'ara exdiputat, que va segellar una intervenció molt recordada, elogiada, fins i tot, per Duran i Lleida, i que situava a l'agenda conceptes fins llavors poc abordats en seu parlamentària. “Desobediència, anticapitalisme o cooperativisme” van ressonar al Parlament en un dia que marcaria un abans i un després en la història recent de l'esquerra independentista.
Abans d'aquest data, la CUP partia d'un projecte municipalista que li havia permès utilitzar les institucions com altaveu de les lluites populars. Per a la CUP, el repte parlamentari només tenia sentit i estava justificat si no era a costa de perdre la seva essència. “No representem a ningú, en tot cas hi ha lluites que ens representen”, explicava Fernàndez en una entrevista. Una alternativa rupturista i sense renúncies apareixia per quedar després d'anys d'absentisme al Parlament, però no sense debat previ.
Al març de 2012, l'assemblea de Reus va reflectir un empat tècnic entre els militants que volien donar el salt al Parlament i els que no. Un debat que sempre va estar latent i que només l'exclusivitat del moment polític, social i econòmic canviaria mesos més tard. El 13 d'octubre posterior, a Molins de Rei, el salt de l'esquerra independentista a la màxima institució catalana va comptar amb el 80% de la seva militància a favor.
El 9N i la intervenció de la CUP
Un capítol paradigmàtic va tenir lloc a les portes del 9N, quan la CUP va ser l'únic partit en donar suport a Mas en el seu canvi de plans per a la consulta sobre la independència de Catalunya. Un suport contra pronòstic que va quedar plasmat, uns dies després, en la polèmica foto de l'abraçada entre David Fernàndez i el líder de CDC.
Va ser un escenari amb alguns punts en comú amb el qual es pot a partir d'ara. “Com diuen a Amèrica Llatina, per veure el sol cal trepitjar el fang, la política és caníbal i això és Matrix”, deia Fernández en una entrevista al programa Salvados, per justificar les possibles contradiccions que suposava el suport de l'esquerra independentista al nacionalisme conservador. “Gràcies a l'Estat espanyol pobles tan diferents, com el que representa la CUP o el de CiU, no hem posat d'acord”.
També sota el comandament de David Fernàndez, la CUP ha presidit la comissió d'investigació de la cambra catalana sobre el frau fiscal, per la qual van desfilar, entre d'altres, l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol i bona part de la seva família després de la confessió de haver tingut una fortuna a l'estranger sense regularitzar durant més de 30 anys.
Al cap de tres anys, pràcticament totes les forces polítiques reconeixen, en públic o en privat, que la irrupció de la CUP ha mogut cap a l'esquerra al Parlament. Una Cambra on l'extrem esquerre estava flanquejat per ICV-EUiA, que després del seu pas pel Govern del Tripartit es va diluir com l'opció que expressava major radicalitat democràtica. Avui, aquest pas penalitzador pel govern serveix de mirall a la CUP. Després d'anys de papers secundaris en les institucions, l'esquerra independentista afronta avui el seu major repte amb el risc de caure en contradiccions.
