Efebocràcia

Els conflictes generacionals són un invent dels vells per fotre els joves. Aquesta alerta cínica d'Anthony Burgess pot resultar útil a l'hora d'abordar l'efebocràcia, un neologisme que -ja lluny dels antics grecs- és admès en l'actualitat per definir el poder de la joventut. Hi va haver un temps, almenys a Occident, en què avançar la maduresa era un signe important de la cultura. D'aquí que la joventut no només aparegués com l'etapa de l'ímpetu, sinó també de la fugacitat: un instant que havíem “cremar” sense contemplacions.

Sovint els romàntics sentien, fins i tot des de l'adolescència, que havien “viscut suficient”. Per això la seva afició al suïcidi d'hora (Larra), a la vida extrema (Rimbaud) o a qualsevol guerra que pogués redimir una existència inútil (Byron). Amb només 16 anys, José Martí complia condemna de treballs forçats per oposar-se al colonialisme espanyol a l'illa de Cuba. Elvis ja era el Rei abans dels trenta i els Beatles tot just arribaven a aquesta edat quan es van separar.

Aquests i altres exemples -posem el tants cops recorregut club dels 27- parlen d'una joventut la puixança de la qual passava per una oposició sense quarter a la gerontocràcia, que es manifestava en el govern i en els pares, en els mestres i en qualsevol que tingués autoritat.

I és que ser jove va ser gairebé sempre sinònim de vigor, encara que gairebé mai de poder.

En els últims temps han canviat les tornes i se'ns parla que l'important no és devorar ràpid la joventut, sinó estirar-la. Mantenir-se jove, fins i tot adolescent, el major temps possible. Aquesta situació es deu a una complexa i sinistra combinació entre les lògiques de la precarietat i les lògiques del mercat. Entre ambdues, la joventut sembla haver perdut el seu caràcter efímer, fins al punt que podem afirmar que el seu problema-contrari al que pugui pensar o desitjar-farà dura “massa”. Aquí es dóna un greu dilema històric, sobretot si tenim en compte que el món, gairebé sempre, s'ha revolucionat gràcies a l'impacte d'una joventut curta però problemàtica abans que a l'empremta d'una joventut llarga i sense conflicte.

Es pot parlar avui, en propietat, del poder dels joves?

Per contestar aquesta pregunta cal fer una ullada al lloc dels joves en la política (i encara més al lloc de la política en els joves), tenint en compte que -tal com va dir Marx- “els homes s'assemblen més a la seva època que als seus pares”.

Lluny dels espots i de la il·lusió d'una energia sense límits, del maquillatge trendy i de la implantació planetària del que podríem anomenar la púberindústria, Ingrid Guardiola ha disseccionat la joventut actual, en un article amb tots els senyals d'un manifest, com una generació de mostres sampleat i remix, multiplicitat i precarietat, incertesa i certa actitud neoromàntica.

Una generació 2.0 la brúixola de la qual no sembla apuntar, tal com existeixen, al poder o a l'oposició -aquesta altra addicció de la nostra època- sinó a l'activació d'una mena de política de codi obert. Un grup humà que, certament, no serà recordat en el futur per la seva manera de compartir un estil de govern, sinó per la seva manera de compartir la plaça pública.