Imagocràcia

El terme imagocràcia ha adquirit tal carta de naturalesa en el llenguatge contemporani que no resulta difícil topar-s'hi en qualsevol cantonada. Tampoc advertir que sol estar enfocat, potser més del compte, en la propaganda política: en aquest embull d'espots electorals i tribunes promissòries des de les quals s'encarrega d'empaquetar la faula de la vida ciutadana. Inclosa la seva infantilització i la seva inalterable moralitat: “vota'm!”.

Així mirada, l'imagocràcia funcionaria com l'agitprop de la democràcia, la seva ensabonada acrítica.

Entenguem-nos: no és que un espot o una campanya siguin incapaços d'allotjar la crítica, el problema és que aquesta crítica sempre va dirigida als altres, com si estigués adscrita al consol de Sartre que situava l'infern en els altres.

Si Marx va recomanar “seguir la mercaderia” per entendre la veritat nua del capitalisme, avui n'hi ha prou amb “seguir l'espot” per comprendre la veritat nua de la política, que en campanya es torna tota puerilitat, tota promesa. I si un espot comercial menteix per endavant perquè el seu producte (des d'una llauna de quetxup fins a un Ferrari) es construeix des d'una fal·làcia econòmica, un espot electoral menteix per endavant perquè el seu producte està construït des d'una mentida política. (Des d'una tribuna fins a un parlament, al final acaba estavellant-se contra el que ha promès).

La imagocràcia, doncs, com la continuació de la política pels mitjans. Amb el convenciment afegit que allà on no arribi el discurs ja hi arribarà l'assessor d'imatge. Aquesta mirada, encara que important, és també reduccionista, ja que no aconsegueix descriure el poder de la imatge, sinó la imatge posada al servei del poder.

El tema té altres arestes. Sobretot si tenim en compte que estem instal·lats en una època certificada com Era de la Imatge. Des d'ella, autors tan diferents com Peter Slotedijk o Paul Virilio han llançat una alerta sobre el repte que implica la relació entre les imatges i el coneixement d'un món contemporani en què la cultura visual comença a substituir la cultura escrita com a font de transmissió del saber. En aquest sentit, la imagocracia -en l'expansió dels seus continguts, en la invasió total de les nostres maneres de vida- arma noves retòriques i concedeix altres protagonismes en la condició d'això que en altres temps es va dir L'Intel·lectual.

Al costat de l'anterior, hi ha una altra alerta que hem d'atendre. I és la que llancen autors no menys diferents -Giorgio Agamben, Miguel Morey o Don DeLillo- sobre la relació entre fascinació i feixisme tal qual ve servida en una imagocràcia que és capaç d'enllaçar tots dos termes per alguna cosa més que la seva arrel lingüística.