L’obsessió irreprimible d’organitzar Jocs Olímpics

Sense ni tan sols deixar refredar el cadàver de la candidatura de Madrid a l’organització dels Jocs Olímpics del 2020, Barcelona s’ha començat a plantejar la seva candidatura als Jocs Olímpics d’Hivern del 2024 o el 2026. Quina dèria, Déu meu! La imatge mundial de Barcelona com a ciutat de platja quedaria compensada per la ubicació de les proves de neu al Pirineu -més concretament a la Cerdanya- i les de gel a la capital catalana, en una fórmula mixta ciutat-muntanya ja aplicada als Jocs d’Hivern de Torí i de Vancouver. El pressupost global estimat de 2.700 milions d’euros -menys de la meitat es recuperarien amb els ingressos- serviria també per millorar les carències de la connexió viària de l’eix del Llobregat -un tercer carril entre Berga i Bagà, tram sense autovia- i sobretot la marginada línia ferroviària Vic-Puigcerdà.

Els promotors escampen la idea que qualsevol participant als Jocs podria esmorzar arran de mar a les 9h del matí a Barcelona i ser a les 10h30 al peu de les pistes d’esquí cerdanes. Serien els primers Jocs Olímpics d’Hivern càlids i amb 100% d’innivació artificial. Naturalment, també addueixen que la candidatura, en cas de ser guanyada, serviria per “vertebrar i modernitzar el Pirineu”, tot i que es refereixen exclusivament a la Cerdanya, a les estacions de la Molina i Masella.

L’absència de debat sobre el model de creixement urbanístic i turístic que van suposar els eufòrics Jocs Olímpics de Barcelona 1992 es torna a plantejar ara amb més raó. L’eventual candidatura als Jocs d’Hivern posa l’accent de manera encara més clara en un model turístic basat en la construcció immobiliària de segones residències i el sector de serveis d’esbarjo molt estacionals, en desequilibrat règim de monoconreu a les comarques pirinenques. Tampoc no s’ha produït debat suficient sobre el que ha suposat aquest model a les comarques litorals, però se n‘entreveuen les costures sense gaire esforç. Col·locar les esperances, les inversions i els projectes de futur en el creixement del sector turístic i immobiliari, mentre es lamina el pressupost d’innovació científica o tecnològica i es continua a l’espera d’una política industrial mínimament presentable i estimulant, no vertebra ni modernitza res, sinó tot el contrari. El turisme és el creixement més fàcil, més fràgil i més fútil.

Sense ni tan sols deixar refredar el cadàver de la candidatura de Madrid a l’organització dels Jocs Olímpics del 2020, Barcelona s’ha començat a plantejar la seva candidatura als Jocs Olímpics d’Hivern del 2024 o el 2026. Quina dèria, Déu meu! La imatge mundial de Barcelona com a ciutat de platja quedaria compensada per la ubicació de les proves de neu al Pirineu -més concretament a la Cerdanya- i les de gel a la capital catalana, en una fórmula mixta ciutat-muntanya ja aplicada als Jocs d’Hivern de Torí i de Vancouver. El pressupost global estimat de 2.700 milions d’euros -menys de la meitat es recuperarien amb els ingressos- serviria també per millorar les carències de la connexió viària de l’eix del Llobregat -un tercer carril entre Berga i Bagà, tram sense autovia- i sobretot la marginada línia ferroviària Vic-Puigcerdà.

Els promotors escampen la idea que qualsevol participant als Jocs podria esmorzar arran de mar a les 9h del matí a Barcelona i ser a les 10h30 al peu de les pistes d’esquí cerdanes. Serien els primers Jocs Olímpics d’Hivern càlids i amb 100% d’innivació artificial. Naturalment, també addueixen que la candidatura, en cas de ser guanyada, serviria per “vertebrar i modernitzar el Pirineu”, tot i que es refereixen exclusivament a la Cerdanya, a les estacions de la Molina i Masella.