El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
Mentre arreu d’Europa (excepte Itàlia) els electors estiren les orelles als polítics i fan caure els governs, a Catalunya convoquem eleccions de caràcter plebiscitari a major glòria dels qui manen. El principal problema hores d’ara al nostre país és la renúncia dels seus dirigents a fer política amb l’anhel gens dissimulat de fer Història, així en majúscula. Vivim, doncs, una modernitat vaporosa i, potser, explosiva.
Max Weber distingia entre l’ètica de les conviccions i l’ètica de les responsabilitats. Els polítics havien de tenir idees i valors, per descomptat, però sobre tot ser responsables dels seus actes. Davant el fracàs col·lectiu no hi ha excusa dels bons sentiments o de les bones intencions. La generació de la Transició –que va fer Política en majúscules- se’n va sortir prou bé del repte de portar la democràcia a Espanya i l’autogovern a Catalunya i, per això (com els Jocs Olímpics del 1992) tothom va vindicar el seu protagonisme. El fracàs en la consecució de la independència catalana pot caure com una llosa en les generacions més joves, que jutjaran amb severitat els seus responsables. Frases com “No envié mis barcos a luchar contra los elementos” (Felip II) o “la Historia me absolverá” (Fidel Castro) són excuses de mal pagador ( i perdedor).
El president Mas ha convertit el debat de política general en el primer acte electoral i ha llençat la primera bengala enlluernadora amb la resolució de convocar una consulta sobre l’autodeterminació. Comença, doncs, l’espectacle d’una campanya electoral plena d’emocions i buida de raons. En aquest sentit, caldria fer dues precisions per no perdre el nord en aquestes properes setmanes. Primera, no hi projecte polític de futur pel nostre país amb Espanya en contra ( i sense l’Unió Europea). Segona, els vots de CiU no sabem si serviran per aconseguir la independència de Catalunya el que ben segur que serveixen és per continuar la política d’austeritat fiscal i de retallades socials. Ras i curt: per a desmantellar l’Estat del benestar. No hi ha projecte nacional sense projecte social i el de CiU és el d’Eurovegas (i Barcelona World).
Mentre arreu d’Europa (excepte Itàlia) els electors estiren les orelles als polítics i fan caure els governs, a Catalunya convoquem eleccions de caràcter plebiscitari a major glòria dels qui manen. El principal problema hores d’ara al nostre país és la renúncia dels seus dirigents a fer política amb l’anhel gens dissimulat de fer Història, així en majúscula. Vivim, doncs, una modernitat vaporosa i, potser, explosiva.
Max Weber distingia entre l’ètica de les conviccions i l’ètica de les responsabilitats. Els polítics havien de tenir idees i valors, per descomptat, però sobre tot ser responsables dels seus actes. Davant el fracàs col·lectiu no hi ha excusa dels bons sentiments o de les bones intencions. La generació de la Transició –que va fer Política en majúscules- se’n va sortir prou bé del repte de portar la democràcia a Espanya i l’autogovern a Catalunya i, per això (com els Jocs Olímpics del 1992) tothom va vindicar el seu protagonisme. El fracàs en la consecució de la independència catalana pot caure com una llosa en les generacions més joves, que jutjaran amb severitat els seus responsables. Frases com “No envié mis barcos a luchar contra los elementos” (Felip II) o “la Historia me absolverá” (Fidel Castro) són excuses de mal pagador ( i perdedor).