Per als que provenen de la tradició catalana d'esquerres, no és fàcil la decisió sobre què votar el proper 27 de setembre. És innegable que estem davant d'una cita electoral particularment complexa i transcendent. Ho és no només pel que es ventila per Catalunya i també per Espanya. Ho és sobretot perquè forma part d'una competició que desborda l'àmbit peninsular i que es juga simultàniament en tres taulers.
De quins taulers es tracta? El primer és el que enfronta alternatives de projecte econòmic: entre els que pensen que -després de l'aparent superació de la crisi- serà possible tornar a una situació semblant a la que la va precedir i els que sostenen que estem entrant en una etapa en què no valdran receptes d'un temps passat, quan va dominar un capitalisme d'efectes mitigats per certs controls públics. El segon tauler de joc és el que contraposa als satisfets amb una democràcia representativa més o menys regenerada amb els que intenten explorar nous mecanismes de decisió col·lectiva que no sacrifiquin tan sovint els valors d'igualtat i justícia propis de l'ideal democràtic. Finalment, l'últim camp de joc és el que distingeix als “sobiranistes” utòpics i recalcitrants -tant els de les nacions amb estat com els de les nacions sense estat- i els que volen restar protagonisme a tot poder estatal en benefici de comunitats polítiques que s'autogovernin en tot el que estigui al seu abast i col·laborin entre elles en tota la resta i en benefici dels seus ciutadans.
Aquestes són les tres batalles simultànies que -d'una manera o d'una altra- s'estan lliurant a escala europea. I ho faran a Catalunya el 27 de setembre. D'aquí que no sigui una jornada per “el vot de la teva vida”, ni tampoc sigui l'apoteosi de la “lluita final”. Serà un episodi més en un canvi de cicle històric, turbulent i d'incert final, com altres que la humanitat ha experimentat al llarg dels segles. En cap dels tres taulers es produirà una victòria clara i definitiva d'uns sobre altres. En realitat, estarem davant d'una escaramussa parcial en una confrontació en la qual Catalunya és un escenari més. Amb això no trec importància als resultats d'aquesta convocatòria electoral. No seran insignificants. Cal assumir-los amb gran responsabilitat perquè constituiran un pas més en l'evolució de l'equilibri entre les forces que he descrit, encara que no es decantin de manera definitiva en cap de les tres dimensions del conflicte.
En aquest context polític-electoral, com es poden situar els catalans que aspiren a la vegada a un canvi de model socioeconòmic, a una radicalització del projecte democràtic i a una redistribució territorial del poder que no accepta la “pseudo-sobirania” d'uns i altres? En primer lloc, convé tenir en compte que els tres objectius són irrenunciables i indissolubles si es vol progressar en el respecte a la dignitat i a la igualtat de totes les persones. No hi ha un argument decisiu que permeti ajornar algun d'aquests objectius en benefici d'un altre, perquè la renúncia a un d'ells va en detriment dels altres. En segon lloc, és clar que aquests objectius requereixen força temps per reforçar el seu valor davant la consciència ciutadana i per trobar els mecanismes -electorales i no electorals- que permetin mobilitzar. Finalment, cal considerar que una obstinació tan ambiciós i de tan llarga durada reclama la màxima acumulació de recursos i capacitats en lloc de fragmentar encara que sigui per raó de legítims matisos.
Aquestes són les coordenades que em porten a donar el meu suport electoral a Catalunya Sí que es Pot. És una opció que sosté de forma coherent els tres objectius essencials d'una visió transformadora de la nostra societat. Es proposa treballar per l'enfortiment d'una ciutadania activa i compromesa. I, finalment, opta per sumar capacitats, intentant integrar-les més enllà de fronteres apriorístiques de qualsevol classe. Ja sé que no hi ha oferta electoral impecable. Totes -també la que prefereixo en aquesta ocasió- presenten defectes en el seu discurs, en la seva tàctica o en les figures que les representen. Però penso que Catalunya Sí que és Pot posseeix dos avantatges sobre les altres. És més coherent quan defensa sense jerarquia entre ells els tres objectius indispensables per una proposta socialment transformadora. I és la que té més perspectiva de desenvolupament futur -en la seva forma actual o en altres formes-, sigui quin sigui el resultat de l'etapa que es tancarà el 27. Perquè no estem davant d'una carrera de velocitat per als Usain Bolt de la política , sinó davant d'una llarga marxa de resistència que ens tocarà recórrer durant força temps. A Catalunya, a Espanya i a Europa.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
