Catalunya Opinión y blogs

Sobre este blog

“La societat civil ha detectat que cal un gir en el model d’atenció sociosanitària”

“Tots els espanyols i els estrangers en territori nacional tenen dret a la salut i a l’assistència social, però els copagaments posen en perill l’equitat del sistema i són discriminatoris. L’envelliment de la població i els canvis en les estructures familiars requereixen un nou model d’atenció sociosanitària que superi la forta asimetria actual entre els drets i deures de les usuàries del sistema sanitari i les dels serveis socials. Ambdós han de ser públics i universals, basats en la solidaritat i el principi redistributiu, i finançats majoritàriament a través dels impostos amb un percentatge del PIB equivalent a la mitjana de la UE-15. L’atenció ha d’estar centrada en la persona i promoure la seva autonomia mitjançant la incorporació sistemàtica de la prevenció del risc sanitari i social”.

Aquest és el sisè front de lluita contra les desigualtats que esmenta el Manifest Pobresa Zero. Cada mes aprofundim en un d’aquests fronts de lluita. En aquest cas ens hi ajuda Juanma Rivera, de la Junta de Govern del Col·legi de Treball Social de Catalunya.

Els serveis socio-sanitaris no estan prou garantits actualment com a dret de la ciutadania?

Podríem dir que no, en el sentit que no tenim encara uns serveis sociosanitaris públics i universals basats en els principis de l’equitat, la universalitat i la garantia d’accés.

Quines són les principals mancances actuals del nostre sistema socio-sanitari?

Per apuntar algunes, diria que els serveis de salut i socials han de ser públics perquè la responsabilitat i la titularitat ha de recaure en la part pública. Això no significa que quedin fora actors com els del tercer sector, que ha de tenir el seu paper, com l’està tenint fins ara. Però hi ha d’haver el compromís de l’administració que garanteixi que puguem disposar d’aquests serveis.

Un altre element és el canvi de model en l’atenció. Aquest canvi de model ja s’està fent perquè els professionals tenen consciència que cal una atenció centrada en la persona. Però això no és suficient. No hi pot haver un canvi de model si no va lligat a un canvi de política i sistema, quant a la prestació dels serveis. D’aquesta manera podrem garantir que hi hagi una priorització de les estructures d’atenció personal.

Tal com diem al Manifest i defensem des de la Plataforma Pobresa Zero, la societat civil ja ha detectat que no podem continuar així i que hem de fer un gir davant la situació actual.

 

Els anys de crisi han malmès, han perjudicat la qualitat, l’abast del sistema socio-sanitari?  

La crisi no ha passat desapercebuda però no és l’únic argument al qual agafar-nos. El context actual permet disposar de noves oportunitats i horitzons que han de fer reformular la realitat des de l’experiència i la pràctica de tots els professionals i totes les institucions que ja estan operant al territori.

 

Es pot considerar que l’actual sistema sociosanitari és discriminatori? Hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona pel que fa a l’atenció a la qual tenen accés en aquest sistema?  

Jo no gosaria parlar de ciutadans de primera i de segona però sí que es pot parlar de la discriminació que representa que no sigui equitatiu. Per exemple, no podem disposar dels mateixos serveis sociosanitaris a totes les poblacions, en funció del nombre d’habitants que té cada una.

O bé quan parlem del risc en l’aplicació de copagaments. De moment, als serveis sanitaris els ha afectat en algun punt, com la qüestió farmacèutica, però no les proves o les visites mèdiques. En canvi, al sistema social sí que s’aplica el copagament i quan apliquem un copagament hi ha el risc que hi hagi gent que es quedi fora.

 

Denuncieu que el sistema sociosanitari rep un finançament inferior a la mitjana dels països que formen la Unió Europea...

Efectivament. Hi ha canvis demogràfics evidents, com és la piràmide poblacional invertida i això es basa principalment en l’envelliment de la població. S’ha de fer una aposta per poder cuidar abans de curar.

Hem de fer un esforç per acostar-nos als nivells de finançament europeus. Cal fer un esforç i una orientació prospectiva i proactiva. Creiem que hi ha actuacions que responen més a reaccions davant l’aquí i l’ara però cal tenir una visió de futur per anticipar les situacions que puguin venir.

 

Voleu que hi hagi una atenció preventiva superior. No es té prou en compte la prevenció en aquest àmbit?

Es té en compte però és una prevenció insuficient o molt parcialitzada. Seria bo que tinguéssim o desenvolupéssim accions preventives amb una visió més àmplia des de la part social i des de la part sanitària.

 

Cal que la societat valori més la tasca que fan els treballadors socials?

Creiem que el rol de la professional de l’atenció social sí que està reconegut. Les respostes que podem oferir a la població són la suma de molts esforços. El treball social forma part de l’atenció sociosanitària, però, evidentment, amb les educadores, els psicòlegs, les metgesses, les infermeres,... formem un equip interdisciplinar que és qui pot oferir les respostes més acurades i encertades a les necessitats que presenta la població, mantenint sempre la singularitat de cada col·lectiu.

“Tots els espanyols i els estrangers en territori nacional tenen dret a la salut i a l’assistència social, però els copagaments posen en perill l’equitat del sistema i són discriminatoris. L’envelliment de la població i els canvis en les estructures familiars requereixen un nou model d’atenció sociosanitària que superi la forta asimetria actual entre els drets i deures de les usuàries del sistema sanitari i les dels serveis socials. Ambdós han de ser públics i universals, basats en la solidaritat i el principi redistributiu, i finançats majoritàriament a través dels impostos amb un percentatge del PIB equivalent a la mitjana de la UE-15. L’atenció ha d’estar centrada en la persona i promoure la seva autonomia mitjançant la incorporació sistemàtica de la prevenció del risc sanitari i social”.

Aquest és el sisè front de lluita contra les desigualtats que esmenta el Manifest Pobresa Zero. Cada mes aprofundim en un d’aquests fronts de lluita. En aquest cas ens hi ajuda Juanma Rivera, de la Junta de Govern del Col·legi de Treball Social de Catalunya.