Contra el monosexisme: activistes LGTBI reivindiquen identitats que trenquen la visió binària

“Entre poma i pera, escullo macedònia”. El Parc de la Ciutadella s’ha omplert aquesta tarda per “trencar binarismes” en la commemoració a Barcelona del Dia per l'Alliberament LGTBI. La Comissió Unitària 28 de juny, organitzadora de l’acte, ha volgut que el plat fort de la jornada fos una taula rodona sobre la plurisexualitat, “un tema que inclús dins de la comunitat LGTBI, està una mica aparcat”, ha assegurat l’activista Mercè Badia, que es defineix a si mateixa com a dona bisexual no monògama. La setmana de reivindicació culminarà el dissabte a la tarda amb una manifestació que recorrerà la ciutat i que té previst l’inici a dos quarts de set del vespre a la Plaça Universitat.

Avui fa 47 anys dels aldarulls de Stonewall, el primer cop que un nombre significatiu de persones LGTBI es van oposar a ser arrestats a la ciutat de Nova York. Durant la taula rodona, que comptava amb la participació de Badia, Àlex Marc, de Joves Trans, i Babs, de Colectiva Desorientada, moderada per l’escriptora Bel Olid, s’ha recordat per part de Badia que aquest fet històric, que marca la data de celebració de l’Orgull LGTBI, en cap cas va ser “ni binari, ni normatiu, ni mastegat”.

“Trencar binarismes” suposa entendre les persones fora dels dualismes de gènere i sexualitat. És a dir, entendre que no tothom s’ha de moure en els paràmetres home-dona, per exemple. És el cas de Àlex Marc, que es defineix a si mateix com a persona “no binària”, que no s’identifica amb les etiquetes d’'home', 'dona', 'heterosexual' o 'homosexual', entre d’altres. Àlex Marc explica que, malgrat explicar la seva identitat plurisexual sempre es troba amb una mateixa pregunta: “Què ets més? Hetero o homo?”. Es tracta de la realitat d’un univers que, apunta Bel Olid, és molt diferent als dualismes basats en una creença monosexual, segons la qual les persones només poden sentir-se atretes per un gènere.

La plurisexualitat, és a dir, el fet que una persona pugui sentir-se sexualment atreta per persones amb gèneres diferents i, per tant, no 'hetero' ni 'homo', està, segons afirmen els ponents, molt invisibilitzada. “Fins i tot en espais feministes i de diversitat sexual”, apunta Babs. Així, la plurisexualitat, segons Badia, no es contempla com una “opció possible”, atès que la part “més visible”, diu l’activista, de la lluita per l’alliberament LGTBI “és l’homosexualitat”.

L’activista bisexual Natàlia Climent, a les trobades estatals LGTBI de l’any passat a Sitges vinculava aquesta invisibilització al monosexisme: l’estructura social dominant, assegurava, dóna per descomptat que tothom és monosexual i nega i discrimina la plurisexualitat amb la voluntat d’eradicar-la. Un dels motius principals, segons l'activista d'Enrenou, és que l’acceptació de les plurisexualitats posa en qüestió l’existència de monosexualitats.

La negació de les identitats que no s’ajusten a la normativitat s’exemplifica de forma molt clara, segons Àlex Sánchez, de Joves Trans, amb “la patologització” de les persones transsexuals. De fet, abans de poder rebre un tractament a base d’hormones per fer la transició cap al gènere amb el qual s’identifica, tothom ha de seguir un procés psiquiàtric i respondre una sèrie de preguntes que Sánchez titlla d’absurdes, “ja que estan basades en els rols de gènere i una persona, sigui trans o no, no té per què complir-los al peu de la lletra”. De què et disfressaves per carnaval de petit? Quin és el teu color preferit? Pixes dret o assegut? Per ell, “seguint aquesta lògica qui es vol fer una cirurgia estètica hauria de passar pel psicòleg abans de fer-se-la!”.

Entre la invisibilització i els prejudicis

Segons Marc Lorenzo, representant del col·lectiu Enrenou a la Comissió Unitària 28 de Juny, “vivim en un sistema de normes” i tot allò que “surt dels preceptes socialment imposats s’inclou en categories estigmatitzades, a les que s’atribueixen idees preconcebudes que no tenen per què ser reals”. Una d’aquestes idees que exposa Lorenzo, recollida al manifest de l’organització, és associar atributs amb connotacions negatives com ara “la promiscuitat, la indecisió, la confusió o la inestabilitat” a les persones no monosexuals.

Aquests prejudicis afecten les persones plurisexuals tan en l’àmbit social com laboral. Tanmateix, impliquen que, per evitar aquestes etiquetes, els activistes “haguem de negar-les constantment tot invisibilitzant una part del col·lectiu que pot sentir-se representada per alguns d’aquests atributs”, apunta Lorenzo. Una visió que comparteix Mercè Badia, qui defensa que, a l’hora de fer activisme “és important no trepitjar totes les persones que compleixen amb l’estereotip i no tenen cap intenció de canviar-ho, o no tenen per què fer-ho”.

La imatge generada entorn de les plurisexualitats no s’entén, segons Badia, “com una cosa que pot ser part de la teva identitat”. Així, el fet de no negar que “hi ha moltes persones per qui ser bisexual és una cosa no permanent” és compatible amb dir que no necessàriament és així i voler evitar que s’utilitza aquesta circumstància per “negar a algú els seus drets i la seva identitat”.

Dins del conjunt de persones amb identitats de gènere no normatives, les persones no binàries, segons Àlex Marc, pateixen la seva “pròpia discriminació” perquè “no existim en l’imaginari col·lectiu”. Per exemplificar com, dins del mateix entorn d’activisme LGTBI, la plurisexualitat és un aspecte poc tractat, Babs explica que enguany, la manifestació de l’Orgull LGTBI que es farà aquest diumenge 3 de juliol a Madrid, fa servir el mateix lema de l’any passat i deixa, en segon pla, una pancarta que feia al·lusió de forma explícita al reconeixement de les identitats plurisexuals amb motiu de l’any de la bisexualitat. En aquest sentit, Àlex Marc creu que sovint “es tracta la bifòbia”, és a dir, el rebuig cap a les persones bisexuals, com un “succedani de l’homofòbia” i no pas com una discriminació concreta.

El paper de la interseccionalitat

L’1 d’octubre del 2014 el Ple del Parlament va acabar amb aplaudiments. Després de diverses peticions des del col·lectiu LGTBI, tots els grups de la cambra excepte Unió i el Partit Popular acabaven d’aprovar la llei per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per a eradicar l'homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. En aquells moments, era la primera de tot l’estat espanyol que incorporava un règim de sancions per a casos de discriminació. Des d’aleshores, però, el seu desplegament va quedar bloquejat fins al final de la legislatura.

“Sempre que algú et digui ‘aquesta llei ho arreglarà tot’ jo, personalment, sempre sospito”, assegura Mercè Badia, qui no creu en les “solucions fàcils”. L’activista considera que cada problemàtica pot afectar a persones de manera molt diferent, de manera que una persona que des d’un punt de vista pot considerar-se “privilegiada”, “pot estar rebent moltes altres opressions”.

Marc Lorenzo creu que és necessari “crear espais on es faci un esforç conscient per no reproduir violències estructurals”. I, per això, és “indispensable conèixer com funcionen les opressions”, últimes responsables, segons Lorenzo, que no existeixi una veritable diversitat. La interseccionalitat, una teoria sociològica que proposa i examina com diferents categories de discriminació interactuen en diferents nivells, està molt present en aquests plantejaments.

Així, l’activisme per l’alliberament de les persones amb identitats de gènere o orientacions sexuals no normatives s’hauria de plantejar, en paraules de Badia, des de “l’autocrítica i el reconeixement que tot el que tu puguis fer com a activista és molt limitat a la teva experiència”. En aquesta línia, Lorenzo conclou: “No busquem l’alliberament d’unes poques persones, sinó de totes”.