eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Andrea Pérez

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 582

"Ojalá sea la última manifestación de la Diada, pero si hace falta seguiremos viniendo"

“Cada año les decimos que es el último año” explica Josep Trepant, y dirige la mirada hacia su hijo, Pere, que ha encontrado un rincón donde sentarse y pasar el rato pintando la parte de atrás de su cartulina en forma de punto, antes de que tenga lugar la acción de la manifestación independentista convocada por la Asamblea Nacional Catalana (ANC) y Òmnium Cultural en medio de un paseo de Sant Joan y un paseo de Lluís Companys atestados. Este año, la respuesta de Pere a su padre ha sido: “Esto ya me lo habías dicho el año pasado”.

Trepant espera que esta sea la última manifestación masiva: "Si fuera por mí, esto lo hubiéramos terminado hace unos años, pero hay gente que quiere probarlo todo", asegura. Y denuncia que las movilizaciones no son la fórmula ideal para evaluar el apoyo al proceso de independencia: "La única forma de contarnos no tendría que ser con manifestaciones, sino votando", afirma. Pero cree que cada cual tiene sus ritmos. Hoy se ha encontrado con nueve compañeros más de Barcelona para asistir a la movilización. Uno de ellos, Jordi Nadal, quien también considera que "el problema es esta diversidad de ritmos y que todo acabe confluyendo en una cosa positiva y de futuro".

Seguir leyendo »

"Tant de bo sigui l'última manifestació de la Diada, però si cal seguirem venint"

“Cada any els diem que és l’últim any” explica Josep Trepant, i dirigeix la mirada cap al seu fill, en Pere, que ha trobat un racó on seure i passar l’estona pintant la part de darrere de la seva cartolina en forma de punt, abans que tingui lloc l’acció de la manifestació independentista convocada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural enmig d’un passeig de Sant Joan i un passeig de Lluís Companys plens de gom a gom. Enguany, la resposta d’en Pere al seu pare ha estat: “Això ja m’ho havies dit l’any passat”.

Trepant espera que aquesta sigui l'última manifestació massiva: "Si fos per mi, això ho haguéssim enllestit fa uns anys, però hi ha gent que vol provar-ho tot", assegura. I denuncia que les mobilitzacions no són la fórmula ideal per avaluar el suport al procés d'independència: "L'única forma de comptar-nos no hauria de ser amb manifestacions, sinó votant", afirma. Però creu que cadascú té els seus ritmes. Avui s'ha trobat amb nou companys més de Barcelona per assistir a la mobilització. Un d'ells, en Jordi Nadal, qui també considera que "el problema és aquesta diversitat de ritmes i que tot plegat acabi confluint en una cosa positiva i de futur".

Seguir leyendo »

Movilización ante el Consulado francés en defensa de los derechos de las mujeres musulmanas

"¡Solidaridad con las mujeres musulmanas!"o "¡Islamofobia, ni aquí ni en ninguna parte!" han sido las principales consignas que, entre aplausos, se han podido escuchar este jueves 1 de septiembre ante el Consulado francés en Barcelona, donde más de cincuenta personas se han concentrado para apoyar a las mujeres musulmanas en su derecho a escoger cómo vestir por el espacio público.

El motivo del acto son las prohibiciones que han impuesto unos veinte municipios franceses contra el bañador integral —popularmente llamado 'burkini'— actualmente suspendidas por el Consejo de Estado de Francia por vulnerar el derecho fundamental a la libertad religiosa.

Seguir leyendo »

Mobilització davant el Consolat francès en defensa dels drets de les dones musulmanes

"Solidaritat amb les dones musulmanes!" o "Islamofòbia, ni aquí ni enlloc!" han estat les principals consignes que, entre aplaudiments, s'han pogut sentir aquest dijous 1 de setembre davant el Consolat francès a Barcelona, on més d'una cinquantena de persones s'han concentrat per donar suport a les dones musulmanes en el seu dret a escollir sobre com vestir per l'espai públic.

El motiu de l'acte són les prohibicions que han imposat una vintena de municipis francesos contra el banyador de cos sencer —popularment anomenat 'burkini'— actualment suspeses pel Consell d'Estat de França per vulnerar el dret fonamental a la llibertat religiosa.

Seguir leyendo »

Por, agressions sexuals i pitjor salut mental: particularitats del sensellarisme femení

“No ets una persona al carrer, ets una dona al carrer”. Aquesta afirmació sintetitza les conclusions a què ha arribat Núria Guasch després de treballar durant sis anys en un centre obert només per a dones que han estat en situació de carrer. Els informes que hi ha publicats i les vivències de molts treballadors socials evidencien una situació de vulnerabilitat relacionada amb les agressions sexuals i els rols de gènere apresos que resulta determinant per a l’experiència de la dona al carrer. “El carrer és un reflex negatiu de la pauta de concepció d’un lloc del món en termes de relació de gènere”, assegura Pedro José Cabrera, sociòleg expert en exclusió residencial i persones sense llar.

Seguir leyendo »

Miedo, agresiones sexuales y peor salud mental: particularidades del sinhogarismo femenino

“No eres una persona en la calle, eres una mujer en la calle”. Esta afirmación sintetiza las conclusiones a las que ha llegado Núria Guasch después de trabajar durante seis años en un centro abierto sólo para mujeres que han estado en situación de calle. Los informes que hay publicados y las vivencias de muchos trabajadores sociales evidencian una situación de vulnerabilidad relacionada con las agresiones sexuales y los roles de género aprendidos que resulta determinante para la experiencia de la mujer a la calle. “La calle es un reflejo negativo de la pauta de concepción de un lugar del mundo en términos de relación de género”, asegura Pedro José Cabrera, sociólogo experto en exclusión residencial y personas sin hogar.

Seguir leyendo »

Salarios bajos, externalizaciones y problemas de salud: las denuncias de las camareras de piso

“No me paro. No como. No fumo. Apenas bebo agua durante seis horas de trabajo”. Carolina Martín es camarera de piso en Sevilla y, antes de acabar de limpiar una habitación, pone el cubo de la fregona en la puerta de la siguiente para reducir los segundos que tarda en pasar de una estancia a otra. No quiere “regalar horas” a su empresa. Ha hablado con compañeras que salen hasta 3 horas más tarde cada día, sin cobrar las horas extra, para poder acabar el número de habitaciones que deben limpiar durante su jornada laboral: “A esta gente no le importan las personas”, dice en referencia a su empresa. 

El departamento de pisos –los trabajadores destinados a la limpieza– representa aproximadamente un 30% de la plantilla de los hoteles. Este sector, formado en su gran mayoría por mujeres, sufre condiciones de precariedad que han sido denunciadas repetidamente. Las empleadas critican que sus salarios se han visto reducidos sustancialmente debido a la externalización de los servicios y afirman estar bajo unas condiciones laborales de una dureza que les provoca enfermedades óseas y musculares. Asimismo, consideran que las empresas ponen trabas a las que se organizan para reivindicar el cumplimiento de los convenios colectivos.

Seguir leyendo »

Salaris baixos, externalitzacions i problemes de salut: les denúncies de les cambreres de pis

"No paro. No menjo. No fumo. Quasi no  bec aigua durant sis hores de treball". Carolina Martín és cambrera de pis a Sevilla i, abans d'acabar de netejar una habitació, posa la galleda de la fregona a la porta de la següent per reduir els segons que triga a passar d'una habitació a una altra. No vol "regalar hores" a la seva empresa. Ha parlat amb companyes que surten fins a 3 hores més tard cada dia, sense cobrar les hores extra, per poder acabar el nombre d'habitacions que han de netejar durant la seva jornada laboral: "A aquesta gent no els importen les persones", diu en referència a la seva empresa. 

El departament de pisos –els treballadors destinats a la neteja– representa aproximadament un 30% de la plantilla dels hotels. Aquest sector, integrat en bona mesura per dones, pateix condicions de precarietat que han estat denunciades repetidament. Les empleades critiquen que els seus salaris s'han vist reduïts substancialment a causa de l'externalització dels serveis i afirmen estar sota unes condicions laborals d'una duresa que fins i tot els provoca malalties òssies i musculars. Així mateix, consideren que les empreses posen traves a les que s'organitzen per exigir el compliment dels convenis col·lectius.

Seguir leyendo »

Quan els vaixells negrers sortien del port de Barcelona

"A partir del 1865 l'únic país europeu que té esclavitud és Espanya", explica Martín Rodrigo Alharilla, doctor en Economia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Josep Maria Fradera, catedràtic per la Universitat Pompeu Fabra i expert en colonialisme, argumenta que les primeres que van començar a obrir el debat sobre la legitimitat moral d'esclavitzar un ésser humà van ser les sectes protestants i la idea que calia abolir aquesta institució va prendre volada al món anglès i francès cap a finals del segle XVIII. Així, a Anglaterra s'aboleix el tràfic el 1807 i l'esclavitud el 1833. A França, el 1848 i als Estats Units cap a la dècada de 1860.

Els països ibèrics, però, van trigar bastant més, ja que havien entrat al negoci en el moment en què els britànics es plantejaven deixar de fer-ho: "Això és el que fa patètica la posició dels catalans, els espanyols i els portuguesos", afirma Fradera. Barcelona, amb els personatges més importants de l'economia catalana del moment, va ser un dels principals nuclis de la pressió en defensa de l'esclavitud dins de l'Imperi espanyol. I la capital catalana, un dels ports que va veure sortir múltiples vaixells negrers.

Seguir leyendo »

Cuando los barcos negreros salían del puerto de Barcelona

"A partir del 1865 el único país europeo que tiene esclavitud es España", explica Martín Rodrigo Alharilla, doctor en Economía por la Universitat Autònoma de Barcelona. Josep Maria Fradera, catedrático por la Universitat Pompeu Fabra y experto en colonialismo, argumenta que las primeras que empezaron a abrir el debate sobre la legitimidad moral de esclavizar un ser humano fueron las sectas protestantes y la idea que había que abolir esta institución se hizo cada vez más presente en el mundo inglés y francés hacia finales del siglo XVIII. Así, en Inglaterra se suspende el tráfico el 1807 y la esclavitud el 1833. En Francia, el 1848 y en Estados Unidos hacia la década de 1860.

Los países ibéricos, sin embargo, tardaron bastante más, puesto que habían entrado en el negocio en el momento en que los británicos se planteaban dejar de hacerlo: "Esto es el que hace patética la posición de los catalanes, los españoles y los portugueses", afirma Fradera. Barcelona, con los personajes más importantes de la economía catalana del momento, fue uno de los principales núcleos de la presión en defensa de la esclavitud dentro del Imperio español. Y la capital catalana, uno de los puertos que vio salir múltiples barcos negreros.

Seguir leyendo »