El dia que l'independentisme va tenir por de les urnes
El pacte que aquest dissabte han signat Junts pel Sí i la CUP en els minuts de descompte per a una nova convocatòria electoral està fonamentat sobre un fet que canvia radicalment el que durant 3 anys ha estat el moviment independentista. Si fins ara el sobiranisme havia estat un tsunami social que es basava en el més primari desig democràtic, decidir i votar, el carburant de la decisió presa ara per les formacions independentistes es basa en la por a les urnes.
El text de l'acord que permetrà formar el nou Govern de Carles Puigdemont és, probablement, el millor per a les dues parts, però no és bo per a cap d'elles. És el millor des del punt de vista de Convergència perquè li permet seguir dirigint el procés i el Govern, i guanyar temps per a la seva refundació sense una previsible patacada electoral pel mig. Però no és bo perquè li fa desprendre's, almenys de moment, d'Artur Mas, únic pilar real d'un espai polític que s'esfondra.
També pot ser que hagi estat interpretat com el millor pacte a la CUP, ja que allunya el fantasma de la ruptura interna, molt viu durant les últimes setmanes, i els permet no quedar davant el seu propi electorat independentista com els artífexs de la fi del Procés. Però no és bo en la mesura que els relega a ser comparsa de la visió del sobiranisme imposada per CDC i ERC al pacte de Junts pel Sí. Un preu molt alt, que estaven obligats a pagar després de considerar que el cap d'Artur Mas era un objectiu que ho mereixia tot.
Aquests són els càlculs pel que fa als partits que més tenien a perdre-hi, però també pot ser-ho per l'independentisme en el seu conjunt. Amb l'acord, els independentistes aconsegueixen mantenir la majoria i seguir endavant amb el seu full de ruta de 18 mesos, sense passar per unes incertes eleccions en què la majoria dels càlculs pronosticaven una caiguda i més ingovernabilitat. Però, a canvi, sacrifiquen l'espai actual i potencial de la CUP, i segellen l'hegemonia dretana a la direcció d'institucions i moviment. L'independentisme, com a molt, guanya temps, sota la desiderativa premissa que d'aquí a 18 mesos la seva acció de govern podrà convèncer el percentatge que els va faltar el 27-S dels beneficis de la independència.
Però la balança de costos i beneficis per a l'independentisme estaria coixa sense introduir el principal canvi que suposa l'acord, un canvi que a més és retroactiu. Les formacions independentistes accepten que el 27-S la majoria va ser exigua malgrat les celebracions del moment, i que el futur immediat no els depara millor fortuna en el pla electoral. El “president, posi les urnes” que va deixar anar l'avui presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i que es va convertir en perfecte resum de l'esperit del Procés, aquest dissabte s'ha materialitzat en el contrari, en un concís “qualsevol cosa és millor que tornar a les urnes”.
L'independentisme en el seu conjunt ha tingut por de les eleccions demostrant que ell mateix no està segur en cavalcar una majoria social, i això només pot pesar com una llosa en les seves possibilitats en el futur. Segons l'acord de Junts pel Sí, abans de 18 mesos el Govern català ha de declarar la independència i tornar a convocar eleccions. Però amb la debilitat mostrada aquest dissabte, la legitimitat per al primer s'encongeix i la capacitat per ratificar tots els passos en nous comicis està per veure. Tant la CUP com CDC han aconseguit els objectius que s'havien marcat com a centrals, però per a això han hagut d'immolar bona part del seu capital i, amb això, el miratge de l'àmplia majoria que fins ara ha fet créixer l'independentisme.
