Ja hem pogut escoltar les primeres reaccions i reflexions sobre la proposta de veto als actes islàmics públics a Jumilla. Encara que no s'ha aprovat la moció tal qual, sinó una esmena del PP que no fa referència a esta religió, el text que podrà ser elevat a reglament modifica l'actual regulació de les instal·lacions esportives “a fin de que el uso de dichas instalaciones sea exclusivamente para el ámbito deportivo o actos y actividades organizadas por el Ayuntamiento de Jumilla, y en ningún caso para actividades culturales, sociales o religiosas ajenas al Ayuntamiento”.
Les diverses reaccions segueixen les pautes ja detectades en altres llocs de la Regió de Múrcia com Torre Pacheco. Els defensors de la moció —aprovada pel PP amb l’abstenció de Vox— argumenten que així es fomenten les activitats culturals que promocionen “nuestra identidad (...) y los valores y manifestaciones religiosas tradicionales en nuestro país”.
Tot i això, els portaveus del PP desitgen distingir-se dels de Vox a l’argumentar que allò que pretenen és solament separar esport i política, millorar la gestió de les instal·lacions públiques i conservar els costums tradicionals —no debades són conservadors. Els costums tradicionals es consoliden així mitjançant la repetició d'uns actes que manifesten la fidelitat a uns fundadors: pares de la pàtria o herois de la reconquesta contra els moros.
Per a evitar l'avorriment causat per la multiplicació de columnes d’opinió sobre el tema, caldria apuntar un fet sorprenent, sobretot per a Vox: la reconquesta cristiana de Múrcia va ser finançada i dirigida per la noblesa catalana —llegiu-ne l'impagable elogi del Llibre dels Fets de Jaume I (cap. 392). A finals d'octubre de 1265, el Conqueridor va partir des de València per a sotmetre els musulmans murcians i ho va aconseguir, en la majoria dels casos de manera incruenta, gràcies a la promesa d'atendre les seues reivindicacions religioses.
La reconquesta cristiana de Múrcia no esborrava els costums precedents dels musulmans. Tanmateix, en l'últim mes hem assistit a la inversió d'esta estructura conservadora
Vint-i-dos anys abans de la campanya murciana de Jaume I, Alfonso X de Castella havia acordat amb Ibn Hud al-Dawla les capitulacions d'Alcaraz, mitjançant les quals l'Emirat de Múrsiya esdevenia un regne mudèjar sota vassallatge de Castella, amb certa autonomia per a l'aplicació de la llei andalusina pròpia per als súbdits i creients musulmans. Un any després de les capitulacions d'Alcaraz, signaven Jaume I i el seu futur gendre Alfonso X el tractat de Mirra (1244), mitjançant el qual es fixarien provisionalment les fronteres entre Castella i Aragó, quedant Jumilla del costat castellà.
Estos fets mostren que allò que s'ha anomenat reconquesta no esborrava els costums precedents dels musulmans. Tanmateix, en l'últim mes hem assistit a la inversió d'esta estructura conservadora, ja que són els cristians els que volen esborrar els costums dels musulmans per a conservar la manifestació pública dels seus. Reiterem: la cultura es basa en el costum, en la tediosa repetició, en la preservació dels hàbits quotidians.
Ara bé, de vegades, podem superar el tedi de la repetició gràcies a l'aparició de novetats que, paradoxalment, esperonen el desig de tornar al món de sempre, al món habitual: Torre Pacheco com a excusa o símptoma. És a dir, un fet manipulat aïllat però viral despertà un desig salvatge de cacera que trencà l'avorrida convivència democràtica. El costum avorreix i alguns desitgen trencar-lo: el desig de ruptura és inextricable de la nostàlgia de l'ordre anterior.
Molts de vosaltres desitjareu sovint canviar de costums per a després tornar a instaurar-los: no podem viure durant molt de temps amb l'excitació de la novetat. La consolidació del costum i la prohibició de la novetat eren dues de les funcions bàsiques del pensament selvàtic o salvatge, o siga, el pensament que permetia superar la natura i instaurar una cultura ja humana: ¡prohibir per a consolidar els costums d'una cultura! Ara per exemple: ¡prohibir les pregàries en poliesportius per a consolidar les avorrides pregàries permeses en esglésies! Som així: la prohibició és un dels gestos fonamentals de qualsevol cultura.
L'explicació de les doctrines de l'antropòleg Lévi-Strauss sobre la prohibició serà motiu d'una pròxima columna i ara conclourem tornant a l'anàlisi del tipus de prohibició que ens desvetla de l’ensopiment d'agost. El PP de Jumilla subratlla que la proposta no s'adreça a prohibir actes de cap comunitat religiosa, perquè no s'hi fa cap menció escrita. Cal prohibir, però sense deixar-ho per escrit. Cal consolidar la cultura i la tradició cristiana, però sense escriure que cal dificultar l'expressió pública d'altres creences com l’islam. En el fons, cal continuar amb el costum. I quin és el costum humà més estés des del desenvolupament de la capacitat de simbolització? Pregar. Ens hem passat milers d'anys pregant, pregant a uns déus o a uns altres. Fins i tot, ara podem pregar i fer prediccions esperançades sense déus. Podem pregar sense esperança.
Tots esperem i repetim, tots prediem i simbolitzem. Hui, però, sembla que les vostres esperances són cada vegada més febles i els déus dels altres cada vegada més forts
Per això, Jaume I i Alfonso X volien deixar que els musulmans de Múrsiya continuaren pregant com solien fer-ho i ara els edils cristians de Vox volen que es pregue sols com ells solen fer-ho. I la majoria de vosaltres, lectors valencians de vacances, pregareu que PP i Vox no repetisquen a nivell estatal la formació de govern que ja van assajar ací a nivell autonòmic. Tots esperem i repetim, tots prediem i simbolitzem. Hui, però, sembla que les vostres esperances són cada vegada més febles i els déus dels altres cada vegada més forts.