La mandonguilla

Resulta que això de «fem que Amèrica torne a ser gran» Trump no ho deia en un sentit intensiu, sinó extensiu. No es referia a la recuperació dels valors que alguna vegada aquell país pareixia representar, sinó a ampliar el ranxo. Ha posat en la seua llista al Canadà, Groenlàndia i Panamà, apunta a Mèxic i, a través del seu escuder Musk —escuder o nèmesi, encara s'ha de veure—, vol assumir obertament els destins del Regne Unit, aquest cap de pont que els Estats Units d'Amèrica, i no «Amèrica» —convé insistir més que mai en el matís toponímic— tenen establert a Europa, si més no, des de 1940, quan segellaren l’anomenada Special Relationship. El modus operandi i els objectius que ens mostra ara Trump no són cap novetat, però potser ningú fins ara ha sigut tan didàctic. En els últims anys, a penes amb una miqueta més de discreció, els seus predecessors —també ell en un primer mandat— han llaurat fondo per a triturar el dret internacional i continuen aprofundint en la tasca. És un fet que, entre altres coses, ha posat al descobert la tristíssima hipocresia, debilitat i covardia d'una Europa econòmica, cultural i militarment colonitzada i ara definitivament sacrificada en incertes jugades geoestratègiques. I si bé és veritat que en l'etapa que ens ve al damunt serà Trump qui porte la batuta, personalitzar l'assumpte seria un error al qual alguns volen induir-nos. L'aparent demència que el personatge manifesta ve de lluny i no és tan excepcional com sembla. És la d'un país sencer agreujada per la conjuntura. La seua i, per extensió, la de la civilització que lidera.

Califòrnia és l’estat on hi ha més milionaris estatunidencs dels que figuren en la Llista Forbes 400, els més acabalats. Es tracta de magnats del sector tecnològic, de l'immobiliari, del comerç electrònic, inversors de capital risc o brokers financers. Al seu costat, les estreles cinematogràfiques són uns pelacanyes amb una funció merament decorativa. Molts d'ells, com Jeff Bezos —o com el mateix Elon Musk fins fa poc—, posseeixen en Los Angeles, la ciutat d’aquell estat que començà a cremar el set de gener, cotitzadíssimes mansions que, com s'està veient, són tan vulnerables al foc com el més humil bungalou. En la seua bogeria, aquesta gent ha arribat a creure que els incendis són assumptes particulars, igual que el clima, la sanitat o la seguretat ciutadana. De la mateixa manera que es doten de potents sistemes domòtics de climatització i vigilància, o que contracten guardaespatles privats i paguen caríssimes assegurances sanitàries, cada un es costeja una brigada particular de bombers que, quan les brases volen a cent cinquanta quilòmetres per hora, demostren no servir de gran cosa. Com a màxim, per a sobreviure en un entorn calcinat que molt probablement acabaran abandonant. No debades pertanyen a una estirp descendent d'Àtila —del seu cavall, més aviat—, que ara mateix està pensant a posar-se a cavar en Groenlàndia a la cerca de recursos naturals estratègics (el que en resta). També volen fer-se amb aquell país per a assegurar-se futures terres de cultiu, perquè saben que bona part de les actuals quedaran arrasades pels efectes de la crisi climàtica i l’agricultura intensiva. I volen apoderar-se’n per a, sobretot, controlar la futura ruta comercial àrtica amb què somien. No sols no estan fent res per a frenar els danys de l’ecosistema, sinó que estan ansiosos perquè el gel polar es fonga completament per a disposar d'una nova «autopista marítima», fet que, segons calculen, al pas que anem serà factible a mitjan segle i deixarà obsoletes les actuals rutes que, ara com ara, continuen sent imprescindibles (Suez i Panamà). Pareguts arguments hi ha darrere de la idea d'annexar-se el Canadà, i coneixent-los —els arguments i els que els fan servir— potser no pareix del tot impensable que, d'una manera o una altra, aconseguisquen totes dues coses.

«Que sera, sera», que deia Doris Day en italià macarrònic (o espanyol; no queda clar). La qüestió és que a la bogeria que pateixen el manicomi li ve cada vegada més xicotet, i tracta d'expandir-se vestida amb disfresses cridaneres que cada vegada —ja és alguna cosa— enganyen a menys gent. Es visten de progrés, democràcia o llibertat, el que ells entenen per tot això, i entre els plecs de la disfressa amaguen uns quants míssils per si cal convéncer de la bondat de les seues intencions als més escèptics. Als altres ens acaben de posar l’albarda assenyalant-nos el grapat habitual d'enemics del gènere humà, començant pels terroristes —que avui ho són i demà no, i fins i tot muten de vegades en heroics alliberadors—, i acabant per qualsevol que els toque el voraviu, tant fa que siguen russos, xinesos o legisladors europeus que intenten posar fre a la seua tòxica política mediàtica. També, diuen, hem d'estar molt atents a la superpoblació. Si hi ha fam al món és perquè els pobres no fan més que parir i ho omplin tot d'emigrants. Per culpa d'ells en som ja vuit mil milions i augmentant. Però el cas és que, fa poc, un usuari de Reddit va calcular la grandària que tindria una mandonguilla si la férem triturant tots els humans del planeta, i resulta que, sense comprimir, respectant la densitat mitjana del cos humà, cabríem tots en un mondongo d'un quilòmetre de diàmetre, poc més que l'ample de Central Park. Un altre matemàtic desficiós va visualitzar l'assumpte amuntegant la humanitat sense picar en el Gran Canó, i el resultat va ser una cosa pareguda a un termiter que a penes seria visible des d'uns pocs quilòmetres de distància. Aquestes curioses imatges es poden veure en Internet, i veient-les un es pregunta com és possible que una espècie tan insignificant quantitativament estiga posant en escac el planeta, sobretot considerant que el 90 % del personal es conforma amb un poc d'espai per a estirar les cames i de poder menjar un parell de vegades al dia.

El cas és que, des que a finals del segle XVIII Thomas Malthus diguera que en som massa, s’ha estés àmpliament l'opinió que la superpoblació posarà fi a tot. Ara mateix se l'acusa de provocar la pèrdua de diversitat, de l'augment de les emissions de gasos d'efecte hivernacle, de l'escassetat d'aigua i d'aliments, de la propagació d'epidèmies o la proliferació de guerres i els consegüents desplaçaments massius de població. I a redós dels malastrucs que afirmen això, hi ha uns optimistes (en realitat, els mateixos) que diuen que el creixement econòmic és la resposta a tant de problema, perquè a mesura que l'economia s'expandeix, l'ús de recursos esdevé cada vegada més eficient. Ergo, no ens hem de preocupar si algun recurs natural s'esgota, segons ells. Quan això succeeix, el sistema de preus renuncia a continuar explotant-lo —lògic, si deixa de ser rendible— i incentiva l'aparició d'altres, com demostra el cas de les energies renovables i l’entusiasme actual dels mercats amb tot el que es refereix a la «sostenibilitat». L’argumentació pareix una mica cínica i a ella s'oposen altres optimistes —aquesta vegada sincers— que diuen que fam n’hi ha hagut sempre independentment de quants hem sigut, i que la causa ha estat «la pobra distribució de l'abundància», com va sentenciar Engels quan érem poc més de mil dos-cents milions [Elements d'una crítica de l'economia política, 1843]. Estan convençuts que la superpoblació no és l'amenaça perquè, encara que de manera desigual, en general les expectatives de vida augmenten, la piràmide poblacional envelleix i la taxa de reemplaçament (la quantitat de fills que permet mantindre constant el nombre d'habitants), baixa fins al punt que comença a ser negativa en moltes parts del món i, segons vaticinen, aviat ho serà a escala global. Pel que fa a la pressió excessiva sobre la naturalesa, aquesta no la causa la quantitat d'habitants, sinó la sobreproducció, l'hiperconsum i l'acumulació. El que destrossa el nostre ecosistema és una manera de vida voraç de la qual és guia i exemple aquesta elit que aspira o aspirava a tindre una casa en Malibú. Aquests, i tots els que posseeixen accions del centenar escàs d’empreses que, només elles, són responsables del 70 % de les emissions mundials de COâ‚‚, aquestes que, ara mateix, estan frisant per ficar el morro en les terres verges de Groenlàndia i posar-se a furgar àvidament allí com porcs a la cerca de trufes.