Durant més de cinc-cents anys, des del 711 fins el 1238, l’actual territori valencià va estar dominat per la cultura islàmica. L’entrada de Jaume I, com un segle abans havia succeït amb la conquesta fugaç del Cid, va suposar un punt d’inflexió traumàtic per als àrabs musulmans que habitaven les taifes valencianes. A banda dels milers de morts, hi hagué deportacions, exili, esclavatge i altres pràctiques inhumanes pròpies de l’època. Quasi la meitat de la població musulmana va ser expulsada pel nou poder cristià o emprengué l’exili. D’aquell episodi, ens resten les paraules escrites pels poetes andalusins. Són paraules plenes de nostàlgia per la terra perduda.
A colp de sospirs, el cor han trencat a posta. Déu meu, quin cor trencat!
Heus-me ací com desitjaven els meus enemics: ofegada la veu per la pena.
M’esquinça trobar-me lluny dels meus. Em venç la nostàlgia per la pàtria.
Com plore cases i habitants amb ulls inflats i sang vessada!
Com desitge estúpidament tornar-hi, quan el destí ha canviat i tornar és impossible!
Ibn al-Abbar