Els llibres de l’Any Maria Beneyto

Si algú dubtava encara de la utilitat dels “anys” dedicats a autors o autores, el cas de l’Any Maria Beneyto -que va promoure l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) el 2025- bé es pot dir que en seria el desmentiment més rotund i definitiu. Certament, Maria Beneyto Cunyat havia tingut reconeixements diversos, en vida i després de faltar. Hi havia hagut edicions i reedicions de les seues obres, i premis honorífics, però una part de la seua producció restava en penombra i no havia arribat al públic lector més enllà de cercles restringits. Això ha canviat, es pot pensar, arran de la commemoració de la seua obra i personalitat d’escriptora al llarg del 2025. Ha arribat finalment a un públic més ampli, tot i que tampoc no tant, no exagerem. Però és tot un assoliment literari i de política cultural. En el sentit més noble i menys mesquí del terme.

La tasca d’unes quantes investigadores fonamentals -com Carme Manuel (de la UV i l’AVL), Maria Lacueva Lorenz (professora d’universitat), Rosa M. Rodríguez Magda- o del professor de la UV Josep Ballester-Roca, entre molts altres, ha estat fecunda, providencial. S’hi ha afegit tot un estol nodrit de crítics, professors, periodistes, lectors i estudiosos de la literatura, que han escrit abundosament sobre Maria Beneyto i la seua circumstància: literària, lingüística, històrica, de gènere i personal. Han escrit perquè han llegit, i en fer-ho reten homenatge a una escriptora de cap a peus, vivencial, i alhora difonen una obra que ha crescut amb el temps.

Però Maria Beneyto havia tingut tothora una presència destacada en el panorama literari. Ja el 1958 en un esforçat Recull de contes valencians (Albertí Editor) a cura de Joan Fuster, on s’hi incloïa la seua narració La intenció, es feia referència als seus poemaris Altra veu (Torre, 1952) i Ratlles en l’aire (Torre, 1956), i a l’obtenció del Premi València de Poesia 1953 i el Premi Ciutat de Barcelona, de poesia catalana, el 1957. Era una veu ferma, poderosa, en eclosió. Rebria l’ajut i l’estímul de Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Xavier Casp o Enric Valor. Publicà, en prosa, La dona forta (Ed. Senent, 1967) i La gent que viu al món (L’Estel, 1966). En castellà tingué un ressò important. Però no va “triomfar”, no va guanyar cap dels premis literaris determinants de la fama literària en l’àmbit espanyol, als quals es va presentar. Fou elogiada per veus autoritzades com Max Aub o Josep Maria Castellet. Als anys setanta i més encara als vuitanta, en certa mesura, es va eclipsar, desencantada i desbordada davant els canvis estètics i generacionals, o per problemes personals, qui sap. Tanmateix, els reconeixements se succeïren. El 1976 aparegué una antologia de la seua poesia a Plaza y Janés, amb pròleg de Julio Manegat. Era tot un reconeixement. També tingué el reconeixement dels escriptors valencians i el 1992 va rebre el Premi de les Lletres de la Generalitat Valenciana. Fins a la seua mort, el 2011, es succeïren les distincions, els premis i reconeixements. Però ella vivia en una mena d’exili interior, i ferida. La vida real és molt complexa del que es sol pensar...

L’Any Maria Beneyto ha suscitat un veritable devessall -benvingut- de publicacions i reedicions. La darrera, l’àlbum Maria Beneyto. Una veu desnugada en la postguerra, coordinat per Maria Lacueva i publicat pel PEN Català i l’editorial Onada, un conjunt d’articles i material complementari (Cronologia, Bibliografia de i sobre l’autora, Fotografies, Il·lustracions) molt útil com a aproximació solvent a l’obra i la significació de Maria Beneyto. Amb textos de Maria Lacueva, Carme Manuel, Noèlia Díaz Vicedo i Elisenda Marcer Cortès, M. Antònia Massanet i Rosa Roig. Els àlbums del PEN Català són molt útils i ben resolts; els darrers han estat dedicats a la valenciana Fina Cardona i a Maria Teresa Vernet, el primer en coedició amb Vincle i el segon amb Godall.

També cal evocar amb èmfasi Maria Beneyto, 29è Homenatge a la Paraula, a cura del CEIC Alfons el Vell de Gandia, amb presentació de Juli Capilla i textos -tots molt ben enfocats- de diversos estudiosos de l’obra beneytiana. O. molt especialment, el volum Altra veu. Poesia 1952-2003 (IAM-AVL), a cura e Josep Ballester, que recull l’obra poètica completa de Maria Beneyto en català. Sense oblidar els monogràfics de la Revista Valenciana de Filologia, Saó, Caràcters i Lletraferit, o el catàleg Maria Beneyto. Gresol d’escriptura femenina i feminista que acompanyà l’Exposició organitzada per la Universitat de València -al Centre La Nau- de la qual en fou comissari Josep Ballester. Un conjunt d’aportacions que caldrà tenir en compte i que demostren un interès renovat. L’engranatge cultural valencià ha funcionat, vejats miracle! Malgrat tot i contra tots els presagis (o mals averanys), en unes condicions polítiques -que sempre influeixen- tan adverses com les actuals.

Però n’hi ha molt més. S’ha publicat la Poesia Completa 1947-200, en ambdues llengües a l’editorial Renacimiento, un gruixut volum a cura de Rosa M. Rodríguez Magna i traduccions (al castellà) de Josep C. Laínez, i el poemari -tan intens i revelador- Itinerario. Poemas de amor y desamor, no inclòs per voluntat pròpia a l’obra completa, edició de Rosa M. Rodríguez Magda, també a Renacimiento, una editorial prestigiosa de Sevilla. De fet, la poesia completa en castellà de Maria Beneyto ja havia estat publicada a cura d’aquesta mateixa escriptora, Rosa M. Rodríguez, per l’Ajuntament de València en època de Rita Barberà. El 2025 ha estat un temps de reedicions: La dona forta (Bromera), amb Introducció de Josep Ballester; El riu ve crescut (Drassana/IAM), en traducció de Carme Manuel i amb pròleg de Rafa Lahuerta; La invasión (Drassana), etc. Així com de recuperacions i descobertes com ara la narració Al límit de l’absurd (AVL), en edició a cura de Carme Manuel. La narrativa en castellà de Maria Beneyto havia estat ja d’abans objecte de reedicions: Cuentos para días de lluvia (IAM, 2011), edició a cura de Mónica Jato; Regreso a la ciudad del mar (Generalitat Valenciana, 2019, amb introducció de Rosa M. Rodríguez Magda; o Antigua patria (Biblioteca El Mundo, 2004), amb un pròleg del malaguanyat Rafael Coloma.

El 2019, Maria Lacueva Lorenz havia publicar Les dones fortes. La narrativa valenciana sota el franquisme (IAM), que situava de manera acadèmica i escaient, com cal, l’obra i la significació de Maria Beneyto en el seu context històric. A la Biblioteca d’Autors Valencians de la Institució Alfons el Magnànim (en l’època, abans de la destrossa del PP, de la mà de personatges -alguns avui llustrosos- del nom dels quals “no me’n vull recordar”, en què era Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, o IVEI) ja hi havia aparegut una reedició de La dona forta amb Introducció de Josep Ballester el 1990. I també el volum Poesia (1952-1993), introducció i edició de Lluís Alpera, el 1997. La BAV la va fundar i dirigir fins a la seua mort el 1992 Joan Fuster, el gran intel·lectual valencià del segle XX, bon amic de Maria Beneyto. I sempre va ser-ne editor amatent i de tota confiança, el poeta Eduard Verger, un treballador de la cultura excel·lent, poc conegut, però fonamental.

Vull dir amb tot això que la cura de la posteritat de Maria Beneyto ha estat tasca col·lectiva. D’uns i altres. És un bon símptoma. Podem, sí, coincidir al voltant de valors culturals i cívics -Fuster, Beneyto, Gil Albert, Estellés, Brines-  que ens sedueixen o inspiren i que són exemplars i veritablement grans, molt grans, exportables.... Podem coincidir, però fins on?

Durant molt de temps hi podia coincidir un ventall ampli de persones i sensibilitats, des de la dreta civilitzada o culta a l’esquerra, tret dels fanàtics que voldrien acabar amb tota cultura i civilització. No cal dir noms ni sigles. Però, i ara? ¿Què dirien poetes castellans com Guillermo Carnero o Jaime Siles, que formen part de l’anti-cultura representada per la RACV, els blaveros impenitents que conreen i exalcen l’analfabetisme anti-científic (contra el criteri de totes les Universitats)? ¿Se senten còmodes amb el PP-Vox i el futur que esbossa? ¿Ells, optarien per una alternativa a la Real Academia de la Lengua (RAE) que promouria una ortografia diferent i secessionista del castellà?

Maria Beneyto, que tothora va assumir la unitat de la llengua, fou una gran escriptora -sensible, culta, perceptiva, esforçada, increïblement creativa- en temps molt adversos. Enfront d’una fatalitat tan bèstia que no té res a veure amb les dificultats i problemes que troba qualsevol autor o autora a hores d’ara, per bé que no hem de menystenir la ingratitud amb què ensopega qualsevol o qualsevulla que mire d’escriure i publicar fora de circuit. Era filla de rejos vençuts. Volia ser coneguda i reconeguda (com ha dit Carme Manuel) com a escriptora, que era la seua manera de sobreviure i de reeixir. No volia ser una amateur, sinó que es va lliurar en cos i ànima a la tasca d’escriure... Una aventura literària i humana davant la qual només podem que honorar-la. Hi ha un altre tema, el de la llengua. Decisió heroica i de lleialtat infinita a la seua terra, al seu País, a la seua gent, reinventar-se com a escriptora -poeta i narradora- en català o valencià (la nostra manera de dir la llengua comuna). No era gens fàcil. Més bé una tasca impossible, molt difícil. Però ella va perseverar i va reeixir.

Quina gran lliçó per a les generacions posteriors. Per a les generacions actuals, també. Pots haver estat educat en castellà, però el valencià, el català, és també teu, el teu entorn vivencial i històric. Escolta, perdona, li deus alguna cosa...