“Sempre és tard”: el darrer poemari de Maria Josep Escrivà

Qui podia sospitar que un llibre de poesia s’exhauriria pràcticament en pocs dies des de la seua aparició i que costaria molt trobar-lo. Que la demanda superaria l’oferta que uns editors cautes, i probablement escaldats, havien gosat de posar en circulació. Que arribaria amb comptagotes a la llibreria de referència i que els exemplars de què disposaven estaven reservats per a uns altres. Que només per un favor extra de la llibretera, que s’ha endinsat en la rebotiga, hauràs pogut accedir a un dels pocs exemplars, cobejats, prèviament demanats, que els havien arribat.

Doncs bé, tot això -que és extraordinari- ha passat a València, i no exagere gens ni mica, amb el darrer llibre de Maria Josep Escrivà, Sempre és tard, premi Miquel de Palol 2020, publicat a la mítica col·lecció Ossa Menor d’Edicions Proa, de Barcelona.

La veritat és que tampoc pot estranyar massa. Maria Josep Escrivà és una poeta carismàtica, estimada, que “diu” coses. Arriba a molts ambients diversos. Per descomptat a la secta dels poetes, que es llegeixen els uns als altres amb una certa avidesa, i es dediquen poemes i endreces. Però també al common reader, al tastaolletes de la cultura -una expressió que segons com pot ser despectiva, però que ara trobe encomiàstica- que mira de no perdre’s allò que pot ser interessant o revelador, o valuós, en els diferents camps de la cultura i de la creació literària, a casa nostra i arreu. O que hi fa cerques fins allà on pot arribar, que tampoc no podem arribar a tot...

Maria Josep Escrivà és una poeta molt estimada, una activista cultural, un factor actiu i compromès amb la nostra llengua i cultura des de Gandia i la Safor, amb projecció a València, a Barcelona i a la resta de l’àmbit lingüístic. L’he coneguda sempre igual -diríem-, seriosa, alegre, feinera, disciplinada i alhora enjogassada. Durant anys vàrem compartir les profitoses reunions de la redacció de la revista Caràcters.

El caire desmitificador i corrosiu tan típic dels nostres estimats conterranis, que sovint deriva en actituds destraleres i desconsiderades, apareix matisat -o capgirat- en ella per una increïble commiseració envers tot i tothom, feta de comprensió profunda i estima, capaç de bandejar misèries i centrar-se en el que és bo, bell i just. Perquè un tret característic de Maria Josep Escrivà és una educació, una contenció i un sentit de l’elegància moral fora de sèrie.

I així construeix també, em sembla, la seua poesia, que en aquest cas és un reflex o una emanació molt concentrada -i mesurada- de la seua personalitat. Maria Josep Escrivà va nàixer el 1968, l’any en què jo entrava en la universitat. És per tant d’una altra generació, però sempre hem sintonitzat. M’agrada la seua poesia i a més trobe moltes coincidències amb la seua manera d’enfocar la tasca de promoure la cultura i l’estima per la llengua i el país, persuasiva, constructiva, seductora, segura en la qualitat, amable...

És autora de poemaris llegits i molt valorats, com Flors a casa o Serena barca. No és fàcil -per a mi- comentar en un article l’impacte d’un llibre de poesia que comença amb citacions d’Else Lasker-Schüler i de Miren Agur Meabe, on tot sembla al seu lloc, mesurat i equilibrat. Només puc que dir que aquests poemes, com els de Hans Magnus Enzensberger, arriben també -i molt directament- als qui no llegeixen (regularment) poesia.

Trobe magistral el domini del llenguatge, la mestria que ha assolit Maria Josep Escrivà amb aquesta llengua nostra, que ella du a terrenys de ductilitat i expressivitat extraordinaris. I considere superbs uns versos que parlen de la vida, del retrobament, de la renovació del goig sensorial, de la superació, de la mirada a la bellesa del món, del calfred també...

Intueixes de què parla Maria Josep Escrivà. Trobes que parla de vivències pròpies però també de molts i moltes altres. I ho fa, sobretot, com escau, armada amb un instrument que ella enriqueix, el llenguatge, la llengua de la Safor, que va heretar de la seua família, que ve del fons dels segles, que compartim valencians, catalans i balears. Aconsegueix espurnes d’una gran bellesa plàstica, inoblidables.

Crec que la poesia, quan és autèntica, atrapa. Mots enllaçats farcits d’insinuacions o de suggeriments, de vegades rotunds, de vegades més subtils i sinuosos. Mots enllaçats que responen a un ritme, a una música interna sense la qual serien sobrers. El sentit poètic de Maria Josep Escrivà -la música dels seus mots- és profund, la seua força és impressionant. Aneu a cercar aquest poemari. Val molt la pena...