Ballar dins del monstre: Bad Bunny i la Super Bowl
Ho ha vist tothom. L’actuació de Bad Bunny a l’escenari més gran dels Estats Units planteja una pregunta incòmoda: estem davant d’un acte subversiu o del triomf total del capitalisme, que sembla poder absorbir qualsevol dissidència? Veure símbols polítics a la Super Bowl pot semblar una victòria. Els compartim a les xarxes perquè mostren que la comunitat llatina es fa visible i reclama un espai en el debat polític nord-americà. Però només ser visible no significa ser lliure. Les comunitats també es construeixen a través de la imaginació, amb formes de nacionalisme més quotidianes, banals. I per què no fer-ho amb música popular? Amb trap llatinoamericà? La veritable pregunta és si aquesta imaginació pot canviar la realitat o si només queda atrapada en l’espectacle comercial.
Abans que Bad Bunny baixara de l’escenari o que la música s’aturara, alguns ja havien començat a criticar. Adorno ja ho va advertir, diuen: l’entreteniment no és innocent; és una eina de control. La indústria cultural no silencia la dissidència, sinó que la transforma en producte de consum. El crit rebel no es prohibeix, es ven. Si Bad Bunny, Ricky Martin o Lady Gaga poden expressar-se a la Super Bowl, serà perquè el sistema els ho permet. La política es converteix en decorat, i és l’esdeveniment mateix, amb tots els seus interessos comercials, qui decideix quina rebel·lia entra per la teua pantalla i quina no.
No està malament ballar dins del monstre? A partir d’ací, no podem evitar preguntar-nos: si estem realment participant o només fem veure que canviem alguna cosa? Ens conformem com a espectadors, consumint gestos polítics per sentir-nos crítics des del sofà, sense moure un dit? Žižek no té pietat: l’espectacle ens permet indignar-nos sense risc, mentre tot segueix igual. A l’escenari s’aplaudeix la identitat llatina; fora d’ell, el sistema continua marginant-la com sempre. I la ICE segueix vulnerant els drets humans universals. I els seus socis a l’Estat Espanyol creixent electoralment. I no podem oblidar l’elefant de la sala: marques, anuncis i el partit més esperat de l’any, la gran màquina capitalista que ho engoleix tot. La rebel·lia ve amb una Pepsi Max.
Bé, podem acceptar que hem ballat totes les cançons del cantant portoriqueny i que, en certa manera, tots som responsables de cada moviment de maluc del capitalisme salvatge i del moviment neocon que s’escampa pel món. Però quedar-se en això només és una excusa fàcil. Veure les coses així assumeix que el públic és passiu, que només mira i calla, sense fer res amb el que observa. Contra Adorno, pensadors com Henry Jenkins defenen que la gent no només consumeix: reapropia, canvia significats, transforma i reutilitza. El poder no està només a l’escenari, sinó en tot el que passa quan diferents contextos i perspectives xoquen. El que realment importa no és que Bad Bunny actue a la Super Bowl, sinó què fa la gent amb aquesta actuació després. El mateix passa amb el missatge alliberador de Puccini per al públic de l’òpera.
Però el que passa després sí que té importància. Els fragments de l’actuació circulen per tot arreu: es converteixen en memes, generen debats, fils i discussions incòmodes. Escapen del control de l’organització del concert i passen a formar part de la cultura viva. Allà poden despertar consciència, crear identitat compartida i, fins i tot, impulsar accions concretes. No és una revolució d’un cop, però tampoc és insignificant. És un “aftersun” d’empoderament cultural que ens apel·la. I que no es pot mesurar només per l’èxit comercial, l’audiència televisiva o si el sistema l’ha absorbit.
La Super Bowl és una màquina capitalista ferotge. Però pensar que qualsevol gest polític dins d’ella queda anul·lat és subestimar la força de la gent. La potència transformadora de la música no desapareix; només es trasllada. Potser la vertadera subversió no està tant en l’escenari com en tot el que passa després, quan la proposta de Bad Bunny deixa de ser només un espectacle per a convertir-se en una eina. Estem ballant dins del monstre. Però això no vol dir que no puguem marcar els nostres passos a ritme de trap.