LLEGIR EN CASTELLÀ
El to displicent i xulesc que ha exhibit en el debat de política general contrasta amb la memòria dels 229 morts que graviten sobre la negligència de Carlos Mazón i el seu govern en les inundacions causades per la dana del 29 d'octubre de fa un any. Ni humilitat ni disculpa. El president de la Generalitat Valenciana ha recorregut a les desgastades eines de la guerra identitària per vestir la seua rendició incondicional a l'extrema dreta de Vox, que el manté en el poder malgrat el profund descrèdit que pesa sobre ell des d'aquella sobretaula que tant es va prolongar mentre la catàstrofe feia estralls.
Sobreviure políticament, en el cas de Mazón, consisteix a rebuscar en el traster de la dreta per apuntalar una gestió descarrilada. I sempre hi ha a mà els vells prejudicis anticatalanistes (i antivalencianistes, si no directament espanyolistes). Es tracta, a falta de res millor, d'atacar elements identitaris com la llengua pròpia per a exaltar els ànims. És un recurs brut. Per això va dedicar una part significativa de la intervenció a carregar contra l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Una vegada més, venent fum.
Perquè no una altra cosa que fum és l'anunci d'una reforma de l'entitat normativa del valencià, a la qual pretén canviar el nom i que s'anomene Acadèmia de la Llengua Valenciana (cosa que precisament van evitar els seus creadors en l'època d'Eduardo Zaplana com a president per tal d'esquivar una lectura secessionista de l'organisme que hauria fet impossible el denominat “pacte lingüístic”). Sosté Mazón que el canvi en l'AVL no serà sobre els propòsits que van animar-ne creació, sinó sobre “la realitat en què s'ha convertit”.
És clar que un dels principals propòsits que van animar-ne la creació va ser explícitament que no es poguera interferir des del poder polític, com ara pretén fer Mazón, en les qüestions lingüístiques, apartades així del debat i la manipulació política. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua es va crear el 1998, es va constituir el 2001 i es va convertir en una de les institucions estatutàries, juntament amb la Sindicatura de Comptes, el Síndic de Greuges, el Consell Valencià de Cultura, el Comitè Econòmic i Social i el Consell Jurídic Consultiu, en la reforma del 2006. I només una majoria de dos terços a les Corts Valencianes, més una posterior aprovació com a llei orgànica al Congrés dels Diputats, pot reformar la norma estatutària.
Manquen el PP i Vox d'aquesta majoria qualificada. I aquest blindatge no és fruit d'un caprici sinó que va ser el resultat d'un procés de negociació ardu que va portar a un pacte entre la dreta i l'esquerra valencianes, amb la implicació d'importants sectors acadèmics, cívics i culturals. A Mazón li agradaria desbaratar-lo perquè, encara que al·legue que va ser “una iniciativa ben intencionada” que ha patit “una deriva” (segurament perquè l'Acadèmia defineix el valencià com una “llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francès dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català”), només és per a ell una arma llancívola. I la pretensió de revertir el resultat d'un consens crucial en la configuració de l'autogovern valencià per desviar l'atenció d'una opinió pública que clama per la seua dimissió revela el rumb dissolvent que ha adquirit la presidència.