Monument a Carles Salvador Ja!

El 7 de juliol del passat 2025 es complien 70 anys de la mort de Carles Salvador al número 1 del carrer de l’Assumpció de Benimaclet (València). Ací passà el nostre homenot els últims 21 anys de la seua vida, exercint el magisteri al Grup escolar Cardenal Reig. L’efemèride era una excusa tan bona com qualsevol altra perquè, a primeries d’eixe any, l’associació veïnal (AV) del barri invitara el professor Vicent Simbor —probablement el millor coneixedor de la vida i obra de Carles Salvador— a venir a visitar-nos i impartir una conferència sobre el mestre, poeta i gramàtic. Durant el col·loqui subsegüent, s’hi va plantejar la possibilitat de constituir una Plataforma Carles Salvador (PCS) a fi d’organitzar diversos actes en la seua memòria. Pocs dies després, ens vam reunir unes quantes persones a títol individual i en representació de diversos col·lectius veïnals, i així ho vam fer.

Una de les iniciatives que s’hi va posar sobre la taula va ser la d’erigir una estàtua en record permanent del poeta a la plaça de Benimaclet, tot aprofitant el fet que el pis on visqué i morí està ubicat en un cantó d’aquesta plaça que, a més a més, té prevista la seua remodelació. L’ocasió no podia ser més propícia. Pensat i fet, el 12 de maig del 2025, prèvia sol·licitud adreçada formalment per l’AV a l’alcaldessa, vam tenir una reunió amb el regidor de Cultura José Luis Moreno Maicas —en qui va delegar la primera—, per a plantejar-li la qüestió. Amb la finalitat de tenir-ne constància i formalitzar d’alguna manera allò que s’hi va tractar, el 20 de maig següent vàrem fer arribar un escrit a l’esmentat regidor «a fi de sol·licitar que la Regidoria que vostè presideix inicie el procediment administratiu escaient per tal que s’instal·le una estàtua en homenatge permanent al nostre homenot, a la plaça de Benimaclet».

Pocs dies després, el 27 de maig, des del Servici de Patrimoni Històric i Artístic, ens arribava la resposta (N. Eixida 00128-2025-112117, Expedient E-02001-2025-000991-00), en la qual se’ns explicava que «La disponibilidad presupuestaria actual de este Servicio impide que podamos acceder a su solicitud. No obstante, se trata de una bonita propuesta que ayudaría a recordar la memoria histórica de nuestra ciudad, por ello le animamos a presentarla en los siguientes presupuestos participativos.» (sic).

I així ho vàrem fer des de l’AV; però a l’última edició de Decidim València, tot i haver passat el filtre previ i l’estudi de viabilitat corresponent, la proposta no va ser seleccionada. Reunida de nou la PCS una vegada digerida la decepció, lluny de donar el tema per tancat, hom va decidir posar en marxa una sèrie de mesures de pressió per tal d’aconseguir que l’Ajuntament reconsiderara la qüestió.

Resultat: El passat dissabte18 d’abril de matí, aprofitant una demostració de cant improvisat a càrrec de l’associació cultural Cor de carxofa, uns quants membres de la PCS desplegaren una pancarta reclamant el monument al balcó del primer pis d’aquella casa. Donàvem així l’espenta final a la campanya (iniciada unes setmanes abans) d’arreplegada de signatures entre establiments, entitats i organitzacions del barri, en suport d’un nou escrit adreçat a l’alcaldessa Catalá,insistint en la pertinència i conveniència de satisfer aquesta iniciativa veïnal. Amb data de 14 de maig, Andrea Martí Vidal, presidenta de l’AV de Benimaclet, en nom d’aquesta i de 38 entitats més, l’ha presentat a l’Ajuntament (N. R. I 001 18 2026 143699).

Carles Salvador —home de profundes conviccions religioses que, en perspectiva actual, podria ser qualificat de democristià— mantingué durant tota la seua vida un fort compromís amb la llengua i cultura del seu poble i amb els valors de la democràcia i la llibertat. Carles Salvador està soterrat, perquè així ho va voler, al cementeri parroquial de Benimaclet, al bell mig de l’horta. Va ser una persona molt estimada per la xicalla que gaudí de la seua docència i per bona part del veïnat; encara és recordat amb afecte per les persones que el varen conèixer.

Paga la pena tenir present que, a penes nou dies després de la seua mort, el 16 de juliol del 1955, Miguel Cuenca Tramoyeres, aleshores alcalde pedani de Benimaclet, es dirigia a l’Ajuntament tot suplicant que «habiendo fallecido el Director del Grupo Escolar ‘Cardenal Reig’, de esta localidad, D. Carlos (sic) Salvador Gimeno, fiel cumplidor de sus deberes profesionales, gran valenciano no menos patriota y ferviente católico [...] se nos conceda el honor de rotular una calle de nueva construcción en esta localidad» amb el seu nom. Un any i escaig després, el 16 de setembre del 1956, el dia de la festivitat del Santíssim Crist de la Providència, en un acte solemne presidit per l’Excm. Sr. Tomás Trénor Azcárraga, alcalde de València i marqués del Túria, s’inaugurava aquest carrer. Així mateix, pel setembre del 1984, obria les seues portes un nou col·legi públic al barri amb el nom del poeta. Era la resposta afirmativa del mateix Ajuntament a la sol·licitud presentada per l’AV del barri el 18 de febrer de 1982.

Ara, tot i ser consistents, raons com aquestes no són les úniques que poden argüir-se en suport del monument. Si visquérem en un país normal, l’estàtua no seria sinó un senzill homenatge a un il·lustre conciutadà, a tot estirar, un símbol d’afirmació identitària. Però, com que no és el cas, maldar en favor de Carles Salvador esdevé una exigència cívica. Almenys, per a aquella part de la ciutadania que no s’avergonyeix dels seus orígens i vol viure en valencià.

Perquè un conseller d’Educació del Govern de la Generalitat, ha aconseguit enfangar tota la comunitat educativa en un referèndum que no tenia altre objectiu que el d’acabar fent fora el valencià del sistema educatiu; i ni el fet d’haver-lo perdut els ha fet desistir de la seua obsessió antivalenciana. Perquè aquest Govern que estem patint no rememora el 25 d’abril i alhora minimitza les ajudes a les nostres llengua i cultura, asfixiant econòmicament l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i buidant de contingut la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, aprovada fa ja més de quatre dècades per les Corts valencianes.

Perquè la Diputació de València ha abandonat l’Associació d’Editorials del País Valencià amb l’excusa que no utilitza «el valencià dels nostres pobles». Us imagineu aquests saberuts de la Diputació denunciant la Real Academia Española perquè en els seus escrits no fa servir la parla que parlen els nostres pobles d’origen aragonès o el castellà dels pobles d’Extremadura?

Més encara. La universitat és per definició la seu de la raó, de la ciència, del pensament lògic. La seua obligació és combatre la ignorància, fer llum allà on regna l’obscuritat, tot i que en alguns moments de la seua història ha estat protagonista de fets dels quals no pot sentir-se orgullosa. Us imagineu un metge, rector d’una universitat valenciana, que signe un conveni de col·laboració amb una autodenominada «Reial Acadèmia Valenciana de Bruixots i Fetilleres» per a impulsar estils de vida saludables? Un rector magnífic que cedisca la seua Aula Magna perquè un antivacunes o un terraplanista explique les seues tesis?

Doncs bé, el 31 de gener del 2025 el rector de la Universitat Politècnica de València i el degà de la Real Academia de Cultura Valenciana (sic):

han formalizado hoy un acuerdo marco de colaboración con el objetivo de reforzar los lazos en los ámbitos de la docencia y la cultura [...] Este acuerdo permitirá consolidar la colaboración que ambas instituciones han venido manteniendo en los últimos años, garantizando un marco de trabajo estable para desarrollar iniciativas conjuntas en el ámbito cultural y académico. [Transcric literalment la notícia tal com ha estat publicada per aquesta universitat.]

Què fa una universitat pública legitimant entitats com aquesta «Real Academia» que, pel que fa a la relació entre valencià i català, ha mantingut històricament una posició absolutament incompatible amb la filologia científica? En fi, més val que ho deixem córrer. Però que, mig segle després d’haver-se iniciat aquella lamentable Batalla de València, estiguem encara així, és veritablement decebedor. Com deia el Raimon en aquella inoblidable cançó, «quan creus que ja s’acaba, torna a començar».

Els que vivim a Benimaclet tenim encara una raó ulterior per defensar aquesta i altres iniciatives engegades per la PCS. Benassal, un municipi de només 1.000 habitants, que també gaudí de la presència i magisteri del gramàtic, l’ha tractat millor que Benimaclet amb els seus 30.000. Pel juny de 1971, per commemorar el vintè aniversari dels cursos de Lo Rat-Penat instituïts per Carles Salvador, s’hi va descobrir un monument en la seua memòria i homenatge, patrocinat per la Fundació Huguet de Castelló. I el 2002, l’Institut d’Estudis Catalans, l’Ajuntament i els hereus acordaren crear la Fundació Carles Salvador a fi, entre d’altres objectius, de preservar a Benassal el seu llegat i fer conèixer la seua obra. Davant d’iniciatives com aquestes, tota persona veïna de Benimaclet amb una miqueta d’autoestima no pot sinó prendre’n bona nota, experimentar cert neguit i actuar en conseqüència.

Perquè Carles Salvador s’ho mereix i la nostra cultura ho necessita, l’Ajuntament de València no pot no tenir disponibilitat pressupostària per acollir una iniciativa com aquesta. Monument a Carles Salvador ja!

***

PS: L’AV del barri conserva digitalitzats 9 dels llibrets de la falla de Benimaclet, única que hi havia aleshores, escrits per Carles Salvador entre 1943 i 1952. Una prova fefaent més de la forta presència i participació del poeta en la vida veïnal. Entre les entitats que han donat el seu suport a la campanya en favor del monument n’hi ha de tot: associacions reivindicatives, culturals, juvenils, esportives, centres educatius, llibreries, bars i restaurants, botigues de proximitat, establiments comercials de tota mena... Tanmateix, cap de les organitzacions festives hereves d’aquella falla s’han animat a col·laborar-hi. La PCS lamenta i reconeix que no ha sigut capaç d’implicar-les. Per la seua part, l’AV lamenta haver comprovat de bell nou que, després dels més de 40 anys transcorreguts des de l’aprovació d’aquella llei d’ús a dalt esmentada, l’Ajuntament del Cap i Casal continua contestant en castellà els escrits que un ciutadà el fa arribar en valencià.