La sort d’haver-te estimat, benvolgut Carles Dolç

La sort d’haver-te estimat, benvolgut Carles. La sort que hem tingut que un arquitecte estimara amb tanta valentia i saviesa la seua ciutat, València. La sort de la teua lluita per la democràcia, pels valors progressistes, per la nostra cultura i per l’urbanisme sostenible. La sort d’haver compartit amb tu converses, diàlegs oberts, projectes i, sobretot, compromís pel medi ambient, per tants intangibles del bé comú. Amb la teua mirada intel·ligent i profunda, la teua paraula sempre encertada, la teua visió global infinitament generosa. La teua veu gens elevada, tanmateix, amb missatges enèrgics i bel·ligerants en benefici de la justícia social. 

Com a periodista, podria escriure de les immenses fites de Carles Dolç. Des del seu Estudi Tou d’Arquitectura –juntament amb l’estimada Neus Sanfélix- i el seu compromís personal pels valors democràtics, la cultura humanista i les polítiques progressistes a totes les lluites que ha impulsat col·lectivament: El Saler per al Poble-en clandestinitat, durant el Franquisme-, El llit del Túria és nostre i el volem verd, Salvem el Botànic, Salvem el Cabanyal, Salvem l’Horta. Fill predilecte de València i arquitecte creador de tantes idees esdevingudes fars fonamentals a la ciutat. Una persona imprescindible en la construcció de València des de la transició a la democràcia. Un dels Deu d’Alaquàs. 

Amarada de llàgrimes, pensant en Neus i en la seua filla, he d’escriure com amiga, des de l’estima personal i l’admiració professional, des de la meravellosa sort d’haver compartit amb ell part d’aquest viatge. Carles Dolç és un referent intel·lectual per a mi, un autèntic mestre. Com per a tothom qui l’ha conegut, n’estic ben segura. També un referent en compromís polític des de l’àmbit cívic. Una extraordinària persona per la seua qualitat humana i per la seua militància i constància amb allò que considerava just.

Vaig arribar a la redacció de Levante-EMV de València l’estiu del 1998 i em van encarregar fer reportatges al barri del Cabanyal, on el govern de Partit Popular de Rita Barberà projectava l’ampliació de l’avinguda de Blasco Ibáñez fins la Mediterrània. Des d’aleshores, vaig crear una pàgina a la meua agenda exclusiva per a arquitectes, encapçalada pel número de Carles. Des d’aleshores, ell era una font d’aquelles fidedignes com diem al món periodístic: valent, compromès i sempre amb paciència per a ser didàctic.

Eren unes dècades de polítiques territorials i ambientals de la dreta valenciana totalment depredadores amb el sòl i els recursos naturals. De projectes i arquitectures faraònics. Eren també moments de lluita de la Coordinadora cívica Salvem el Botànic, Recuperem Ciutat, creada el març del 1995 per a protegir de l’urbanisme especulatiu el solar del col·legi de Jesuïtes, ubicat junt al Jardí Botànic de la Universitat de València. Una lluita que va esdevindre victòria 22 anys després i gràcies a la qual -amb tantes persones implicades, un record especial per a elles- avui està creant-se el Jardí Trini Simó. Un nom de dona defensat per Carles per a recuperar la memòria i activisme ecologista i feminista, de la professora d’història de l’arquitectura de la UPV. Aquest jardí es troba al costat de les Hespèrides, mirant el Jardí del Túria que tant va promoure i tant va estudiar el nostre benvolgut amic. Un jardí que també està molt a prop del Museu Valencià d’Història Natural, el qual allotjava les col·leccions de la Fundació Entomològica Torres Sala i les malacològiques de Siro de Fez. I també, tocant de les alqueries propietat de la Universitat de València on hi havia un projecte d’espai únic per a mostrar totes les col·leccions d’història natural de la ciutat. 

Carles era sempre pròxim. I sempre estava disposat a ajudar amb les seus idees, tot afavorint el diàleg. Amant de la lectura de la premsa, local i internacional, dedicava temps a escriure columnes, en diversos mitjans. Entre elles, la secció col·lectiva dominical Terra Crítica. En aquell moment jo estava a la recerca de pis i també em va il·luminar en aquell tema personal. Li feia consultes sobre barris i obres, fins que un dia li vaig parlar d’una finca del carrer de Na Jordana i em va dir, amb humilitat i orgull mesurat, que era una obra seua. Efectivament, jo desconeixia en aquell moment el seu lideratge, empatia i tenacitat per a la recuperació dels edificis obrers del segle XIX, tot afavorint la millora d’aquell barri de Ciutat Vella tot just al costat de l’IVAM. Més recentment, Carles i Neus ens van acompanyar professionalment per a un projecte urbanístic familiar a la Ciutat Vella de Sagunt i comptar amb tots els seus coneixements i amistat va ser un magnífic regal. Un altra de les nostres sorts. Sempre hi sereu a Sant Ramon. 

A la tornada de la meua estada a Barcelona, poc després de la meua incorporació a la Universitat de València, vam recuperar les converses. Cafès a contrarellotge a la cafeteria del Centre Cultural la Nau, entre la capella de la Sapiència i la sala Gonzalo Montiel. Uns dies que recorde amb molt d’afecte perquè vaig treballar a La Nau, durant les últimes setmanes d’embaràs d’Aurora, per tal de coordinar el llibre col·lectiu Veus per l’horta, dissenyat pel l’Estudi Menta (d’on anys després, de la mà de Xavi Calvo, sorgiria l’espurna per a aconseguir el reconeixement de València, com a Capital Mundial del Disseny 2002). Un encàrrec del catedràtic Antonio Ariño –recent Premi Nacional de Sociologia i Ciència Política-, qui aleshores era vicerector de Cultura.

Dos projectes es van gestar en aquell període. Dues iniciatives que m’unirien encara més a Carles Dolç. Quina sort haver treballat amb tu, benvolgut amic. El primer va sorgir de la meua curiositat i les meues infinites preguntes a Carles, encara que es dilataria més en el temps. Eixíem del centre Octubre de Cultura Contemporània –un altra de les seues emblemàtiques obres: la recuperació dels magatzems El Siglo. I li preguntava sobre bibliografia sobre els governs que van fer possible la recuperació de l’antic llit del Túria com a jardí, en contra de la voluntat de la dictadura, per convertir l’ecosistema en una carretera.

Efectivament, s’estava reescrivint la història, en favor de postures més conservadores, mentre la veu dels veritables protagonistes quedava silenciada. Va acceptar el meu desafiament i vam començar a fer la investigació per escriure un llibre que recollira les mobilitzacions ciutadanes des del Saler al Túria. Va ser un procés molt enriquidor. Ell tenia tots els contactes i les entrevistes revelaven com era d’efímera la memòria de les reivindicacions i com d’útil seria l’obra. Malauradament, no vaig poder dedicar-m’hi –fèiem broma de com l’havia abandonat en aquesta aventura- i Carles va publicar el magnífic tresor de Del Saler al Túria: Els primers moviments ciutadans que van dissenyar València (2021), coeditat per Pruna Llibres i la Institució Alfons el Magnànim. De nou, vaig tindre la sort de poder redactar el pròleg i participar a la presentació al Jardí Botànic de la Universitat de València, amb Joan Ribó i Sergi Campillo.

Tres anys abans, però, sí havíem conclòs junts un gran encàrrec del vicerector Ariño, coordinat per l’apreciat Norberto Piqueras, coordinador d’exposicions de la Universitat de València. El maig del 2017 vam inaugurar la mostra ‘El Saler per al poble, ara! El poder de la ciutadania en la transformació responsable del paisatge i del territori’, un comissariat en el qual hi érem, a més a més, les veues imprescindibles Tito Llopis, Luis Alberto Perdigón i Felipe Martínez. Aquella mostra va ser un altre antídot per a la desmemòria col·lectiva i una reivindicació de l’activisme en defensa del Saler, clau per disposar avui del Parc Natural de l’Albufera i una autèntica celebració pels valors ambientals i la ciutat sostenible.

L’Ajuntament de València, en aquell moment o poc després, iniciava el procés de participació ciutadana per a aprovar el Pla Verd i de la Biodiversitat de la ciutat, en el qual la veu de Carles Dolç era atentament escoltada. Vam compartir diverses sessions i sempre era un luxe escoltar els seus arguments lúcids, tenia molt present el poder dels lobbies econòmics per frenar qualsevol brot de  sostenibilitat i la seua voluntat de diàleg era ferma i constant.

I del Pla Verd a la candidatura de València Capital Verda Europea, una projecte al qual Carles va donar suport, tot sabent que era un guardó, que era un compromís que calia mantindre a llarg termini. Va col·laborar en tot allò necessari, en aquesta ocasió, amb la coordinació de l’estimat Natxo Lacomba, des de l’Ajuntament de València. De nou, vaig tindre la sort d’integrar-me en aquest equip des de l’Organisme Autònom de Parcs i Jardins, i aconseguir aquest guardó de la Unió Europea per al 2024. Quanta raó tenies, Carles. La capitalitat, ja en mans dels PP, va ser fallida i, dramàticament, ni tan sols va poder celebrar la gala de comiat, per a anunciar la capitalitat del 2027, per la tragèdia de la DANA.

El 30 d’octubre del 2026 era una data molt important per a mi, en l’àmbit laboral universitari, i ara ho serà eternament. Aquella nit, l’amic Marc Ferri m’enviava un missatge, ben entrada la nit. Perplexitat, incredulitat, dolor... Aquell dia una amiga m’havia emocionat amb la seua sincera: “Formes part de la meua vida”. Carles, tu també formes part de la meua vida. Quina sort d’haver-te estimat, benvolgut Carles Dolç Sempre al meu cor, Carles Dolç, Neus Sanfélix, Neus Lozano-Sanfélix, família i amistats.