Tot acaba bé... si acaba bé (i, si no, ja ho arreglarem amb una roda de premsa)

Quan el secretari autonòmic d’Educació s’embolica amb Shakespeare i deixa anar allò de “Tot acaba bé si acaba bé”, el professorat, acostumat a la lectura crítica, no pot evitar alçar una cella. “Paraules, paraules, paraules”, diria Hamlet, sorneguer; i ja sabem que entre la paraula i l’acció sol estendre’s un desert que ni Pròsper mateix podria conjurar. 

Hi ha qui pensa que citar Shakespeare et dona una pàtina de saviesa. Però també Shakespeare ens ha ensenyat que un dullard (esta és d’El rei Lear, Daniel) pot tindre la llengua d’un àngel, i que, per això, com ens recorda Marc Antoni en Juli Cèsar, “els homes sovint creuen el que senten” si l’eloqüència els sedueix. Una cosa és citar el clàssic; una altra, practicar-lo. 

Perquè, mirem-ho cara a cara: en la comèdia de les negociacions educatives, hi ha més de Much Ado About Nothing que de voluntat real d’acord. S’anuncien reunions, es filtren intencions, es construeixen relats... i al final, ens alimentem de l’aire, que va ple de promeses (de Hamlet, Daniel).

Potser algú dirà que tot és part del joc polític. No és exactament això el que percep el professorat quan veu que les propostes es presenten amb un somriure i es retiren amb una esmena? El problema, però, no és només la distància entre el que es diu i el que es fa, sinó la sospita —cada volta menys dissimulada— de mala fe negociadora. “No soc el que soc”, diu Iago en Otel·lo. I ací és on la tragèdia comença a fer acte de presència: quan la confiança esdevé un artifici i la paraula, una disfressa. 

Mentrestant, des de l’Administració, s’apel·la al sentit comú, a la responsabilitat, a la necessitat de pacte. Tot molt noble, sí. Antonio (el d’El mercader de Venècia) ja s’ho ensumava: “El dimoni pot citar les Escriptures per al seu propòsit”, deia a Shylock. I és que les bones paraules, sense fets que les acompanyen, es converteixen en un eco buit. 

Negociar no és fer veure que es negocia. No és allargar els terminis fins que l’altra part es canse. No és presentar concessions que ja van amputades d’origen. Això, amb tots els respectes, no és diplomàcia: és teatre. I, si hem de parlar de teatre, com a mínim siguem sincers i reconeguem-ho: “Tot el món és un escenari” (Al vostre gust, senyor secretari), sí, però n’hi ha qui es pensa que l’obra no té públic. 

Clar que el públic hi és. I en pren nota. I riu —a voltes, per no plorar— quan escolta frases grandiloqüents que no es tradueixen en cap millora tangible. Perquè, com diu Hamlet, “cal que l’acció corresponga a la paraula, i la paraula, a l’acció”. I ací és precisament on s’esmicola tota la retòrica institucional. 

Potser, al final, el secretari té raó i “tot acaba bé si acaba bé”. El problema és que, de moment, això s’assembla més a una altra obra del mateix Shakespeare (Mesura per mesura), en què la justícia es negocia, es retorç i es disfressa fins a límits grotescos. I així anem: mesurant, retallant, ajornant… mentre el sistema educatiu espera. 

Ací ens quedarem alumnes, docents i famílies: picant pedra, com sempre

Així que, posats a citar el bard amb honestedat, potser caldria triar una frase més ajustada a la situació: “El temps revela totes les coses” (El rei Lear). I el temps, ai, ja comença a revelar que darrere de la cita il·lustre potser només hi havia una estratègia ben assajada. 

I, aleshores sí, potser riurem. Però no amb la lleugeresa de la comèdia, sinó amb l’amargor de qui sap que, en aquesta funció, “alguna cosa fa pudor a Dinamarca”. I no pareix que acabe bé. Clar que, segurament, quan tot s’ensorre, Ricard III haurà canviat el regne per un cavall, i ací ens quedarem alumnes, docents i famílies: picant pedra, com sempre.