LLEGIR EN CASTELLÀ
Enrique Blanes (Alcoi, 1913 - València, 1970) i Higinio Recuenco (València, 1915 - 1998), advocat i procurador, gaudien d’una vida relativament plàcida, en la mesura que era possible, a l’Espanya franquista dels anys cinquanta, després de lliurar-se pels pèls de l’escamot d’afusellament, a conseqüència del seu enrolament en les files comunistes de l’exèrcit republicà en la Guerra Civil i després d’haver sobreviscut a les presons de la postguerra. Les seues vides professionals començaven a despuntar, les seues filles estudiaven en l’Aliança Francesa, refugi educatiu de l’exili interior a la ciutat, i els diumenges passaven el dia al Saler entre les dunes i el bosc fronterer de l’Albufera. El 1958, un vell conegut enviat des de França pel Partit Comunista d’Espanya (PCE) els va instar a crear un grup clandestí d’intel·lectuals, en el marc de la nova estratègia de reconciliació nacional, després de les cícliques caigudes de les cèl·lules formades a la ciutat des de la dècada anterior, sempre sotjades per la Brigada Politicosocial, la policia política de la dictadura. Van caure l’any següent: Recuenco va patir duríssimes tortures en comissaria i va acabar a la presó de Burgos i Blanes va poder evitar, de miracle, la detenció i es va haver d’exiliar a París. “Quins van ser els mòbils que els van moure a prendre aquestes decisions tan greus i valentes?”, es va preguntar la historiadora Dolores Sánchez Durá, criada al caliu de l’amistat amb les dues famílies. L’interrogant va sobrevolar durant tot l’acte d’homenatge organitzat dijous pel sindicat Comissions Obreres en l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de València, que va tindre l’emotiva evocació dels dos personatges per part de les seues filles.
“L’amistat de mon pare amb Higinio va durar tota la vida”, va recordar Estrella Blanes, magistrada jubilada i destacada figura de l’associació Jutges i Jutgesses per a la Democràcia. Eren dos homes “alegres, cultes i molt bons pares i marits”, va dir Blanes. A la casa familiar, l’advocat sempre recordava la història d’Alberto Sánchez Mascuñán (Cartagena, 1913 – Ciutat de Mèxic, 1995), un altre camarada comunista que en plena postguerra va acceptar l’orde del PCE de tornar a Espanya des del seu tranquil exili mexicà i va acabar complint 15 anys de presó a Burgos. Si Sánchez Mascuñán, un dels personatges principals del llibre Aquí no hemos venido a estudiar (Arpa, 2020) del periodista Enric Juliana, es va salvar de l’escamot d’afusellament després de la detenció i les tortures a les mans de la Brigada Politicosocial va ser, en part, per l’àgil reacció d’Enrique Blanes.
Una opció, la d’acceptar una proposta tan perillosa, que l’advocat i el seu amic procurador no van dubtar a assumir en la dècada següent. “Va ser molt dur per a les famílies, ho tinc tot gravat, no m’oblide de res”, va dir Teresa Recuenco. La filla del procurador, molt estimat en els tribunals de València, recordava que la primera vegada que la família va poder anar a visitar el pres polític després de la detenció, sa mare, Teresa Rosado, no se la va emportar: “No devia estar mon pare ni visible amb els corrents que li havien donat”.
Les tràgiques aventures de Blanes i Recuenco figuren documentades en el segon tom de la guia Rutes de la memòria obrera, editada per la Fundació d’Estudis i Iniciatives Sociolaborals (FEIS) de Comissions Obreres del País Valencià, de què Dolores Sánchez Durá és coautora. La guia reprodueix documentació d’arxiu dels sumaris militars de l’època, així com l’informe elaborat per Antonio Cano, llavors cap de la Brigada Politicosocial a València, sobre Enrique Blanes, de qui diu que, “en la seua qualitat d’advocat, ha defensat elements destacats del Partit Comunista”.
En els papers de l’època, acompanyats per fotografies d’arxius privats dels descendents, ixen ressenyats altres destacats militants comunistes de l’època: Pepe Bonet, Abelardo Gimeno o Emeterio Monzón, tots ells víctimes de la repressió franquista. Blanes i Recuenco formaven part d’aquella generació que es va foguejar en la Federació Universitària Escolar (FUE) contra la dictadura de Primo de Rivera, que va abraçar la democràcia i una certa modernitat en la II República i que, amb el colp d’estat del 1936, se’n van anar voluntaris al front.
Higinio Recuenco va ser destinat al front de Terol i va arribar a ser cap d’Estat Major de la 46 Divisió de l’Exèrcit Popular. Enrique Blanes, per part seua, va ser comissari polític de l’Escola Popular de Guerra de Paterna (València), tal com recorda l’informe del conegut policia Antonio Cano.
Dos “elements perillosos” per al franquisme
Condemnats a mort després de l’entrada de les tropes del bàndol franquista a València, les seues sentències van ser finalment commutades. Després d’uns quants anys en diferents presons, van ser alliberats el 1943. Quan, el 1959, van ser detinguts de nou, Antonio Cano (que arribaria a ser cap superior de Policia de València fins que va morir el 1972) va titlar Blanes d’“element perillós” per a la dictadura que no havia reculat “un sol moment en les seues activitats contra el Règim”. El seu amic procurador era exactament igual.
Després de la visita d’Abelardo Gimeno Lleteta, company de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) exiliat a França, amb la proposta de formar un grup d’intel·lectuals en el marc de la reorganització clandestina del PCE a València (el sector obrer havia caigut poc abans), Blanes i Recuenco es van moure per forçar, juntament amb altres sectors de l’oposició més moderada, una Junta Extraordinària del Col·legi d’Advocats, dominat per lletrats falangistes, per a adherir-se a una campanya en favor de la democràcia. Van perdre la batalla amb 149 vots en contra de la resolució i 43 a favor, d’un total de 500 assistents, segons l’informe de Blanes per a la direcció del PCE.
Una jugada “de tipus comunista que tractava de sollevar l’opinió dels jurisconsults valencians emmascarant el significat polític de la maniobra, amb preteses reivindicacions de caràcter social”, segons l’informe del cap de la Brigada Politicosocial. El juny del 1959, va arribar la caiguda. Primer va ser detingut sa casa Higinio Recuenco. Enrique Blanes exercia en aquest moment de testimoni d’un casament i, alertat de la situació, va poder fugir i es va exiliar més tard a París.
Dolores Sánchez Durá, gran coneixedora de les dues famílies i dels llinatges comunistes de la ciutat d’aquella generació, explica en la guia de les Rutes de la memòria obrera: “Higinio va ser torturat salvatgement i va ingressar a la presó, primer en la Model de València i després en el penal de Burgos. Les pallisses i els corrents elèctrics van deixar empremta en el seu cos i en la seua ànima. Era un home acostumat a la gimnàstica i amant de la natació, probablement això li va salvar la vida, perquè la seua musculatura va resistir i va protegir els seus òrgans vitals. A més, era molt actiu i a Burgos, en condicions físiques molt dures, va aprofitar aquest temps de silenci per a estudiar i aprendre diversos idiomes, entre els quals l’esperanto”.
Per part seua, Blanes es va assentar a França i es va desencantar amb el PCE després de l’expulsió de Jorge Semprún i de Fernando Claudín el 1964. A la seua filla, aquella etapa li recordava molt a l’estupenda pel·lícula La guerre est finie,dirigida per Alain Resnais i amb guió de Semprún. Es va estrenar el 1966, encara que a les sales de cinema espanyoles no arribaria fins al 1977 (Estrella Blanes va destacar que està disponible en Filmin).
Una biografia “sorprenent”
L’advocat, que bé podria haver sigut un dels personatges del film de Resnais, va moure cel i terra per a tornar a Espanya amb la seua dona, Carmen Rodríguez, juntament amb les seues dues filles. El tribunal militar i el nou Tribunal d’Ordre Públic (TOP) es van passar la creïlla fins que l’advocat va poder tornar a València i, de l’expedient, “mai més se’n va saber”.
Quan va tornar-hi el 1965, “també va patir les seues filles, en plena rebel·lió adolescent”, tal com va recordar amb emoció Estrella Blanes. Més tard, ella i la seua germana Carmen serien detingudes, formant part d’una nova generació d’opositores al règim franquista. “Higinio i ell van continuar treballant junts i sent amics”, va postil·lar.
Estrella Blanes ha estudiat tota la documentació que ha pogut localitzar sobre el seu pare. Repassant el sumaríssim d’urgència del coronel Eymar, “conegudíssim per la duresa de les seues sentències”, es recordava “una mica” d’algunes de les decisions “actuals d’algun tribunal espanyol”, va dir mig de broma mig de debò amb elegant humor de jutgessa jubilada.
La memòria de l’advocacia democràtica
El 1970, Enrique Blanes va tindre un infart mentre exercia la seua professió en l’Audiència Territorial de València i va morir pocs dies després. “Mon pare va morir en llibertat provisional”, recordava la seua filla.
Una biografia –la de Blanes i Recuenco– “sorprenent”, encara que “llavors” li semblara “molt normal que foren capaces de tornar al terreny de la lluita”, va dir la filla del primer. “La història familiar és una mica la història d’aquest país, van ser fills del seu temps”, segons Estrella Blanes. Quan es va incorporar a la Sala Contenciosas del Tribunal Superior de Justícia, encara hi havia funcionàries que recordaven amb molta estima el procurador Recuenco (“el meu oncle Higinio”).
El record dels dos amics no és fàcil per a les seues filles. Teresa Recuenco va evocar les visites al seu pare a la presó de Burgos, sent a penes una cria: “Jo eixia amb una plorera d’esbalaïment, horrible”.
Dolores Sánchez Durá, lligada a través del seu progenitor a les famílies Blanes i Recuenco per una connexió amb “connotacions profundament afectives”, també va relatar l’experiència dels pares de les seues “millors amigues de la infància i de l’adolescència” des de l’òptica de la memòria traumàtica que s’enfronta a la reconstrucció del passat. “Va costar molt de dolor”, va dir la historiadora. “Que la presència de mon pare es mantinga en la professió”, va demanar Teresa Recuenco.
En la sala escoltaven atentament descendents d’alguns protagonistes d’aquesta història, com Pepe Bonet o un altre dels advocats clau: Alberto García Esteve, l’actiu lletrat comunista que va exercir la defensa jurídica de gran part de l’oposició valenciana a la dictadura i va batallar sense descans davant el TOP per intentar deslliurar de la presó qualsevol que s’oposara al règim.
Després de l’emotiu acte, un dels assistents es va acostar discretament a saludar Judit, la filla de García Esteve, per agrair-li que fa gairebé mig segle el seu pare el defensés a les acaballes de la dictadura. Hi ha coses que no obliden.