La Comunitat Valenciana no para de créixer: més de 1,3 milions d'habitants des de l'any 2000

Des de l’inici del segle XXI, l’evolució demogràfica a Espanya ha seguit ritmes dispars. Si ens fixem en el pes relatiu de cadascuna de les comunitats autònomes (d’ara en avant, CA) respecte del total de la població, veurem que unes poques CA no paren de sumar habitants (sobretot, Madrid, Catalunya i la Comunitat Valenciana, encara que també les Canàries, les Balears i Melilla, que és una ciutat autònoma); altres es mantenen pràcticament estancades (Castella-la Manxa, Navarra i Ceuta, una altra ciutat autònoma); mentre que la resta van perdent població. En el gràfic següent, figura tota la informació detallada.

Però quin és el perquè de tot això? Per a començar, no hem de perdre de vista que, a pesar que vastos territoris espanyols estiguen despoblant-se, la població total del país continua creixent. Això se sol explicar indicant l’atractiu del clima mediterrani, la riquesa cultural i gastronòmica, així com el bon rotllo que transmet la població que habita Espanya. Així mateix, el dinamisme del mercat laboral és un altre factor a tindre en compte per a explicar el creixement de la població, especialment en els casos de la Comunitat de Madrid, Catalunya i la Comunitat Valenciana.

Però també hi ha CA que pateixen el procés de despoblació, cosa que es deu, principalment, a l’escàs dinamisme de les seues economies, falta d’oportunitats laborals i d’accés a alguns serveis bàsics, especialment quan parlem de zones muntanyenques d’accés difícil.

La situació d’algunes CA és més difícil d’explicar. La major part d’aquests territoris presenten perfils mixtos, que aglutinen característiques de tots dos tipus exposats prèviament. En aquest cas, el moment del cicle econòmic, a vegades, dona pistes sobre l’evolució demogràfica.

Però què hi ha de la Comunitat Valenciana? Des de l’any 2000, la tendència general és galopantment creixent. Si bé és cert que la crisi dels anys 2007-2008 va desencadenar, uns anys després, una lleugera disminució de la població, no podem obviar el creixement quasi exponencial en les etapes de bonança econòmica.

No obstant això, aquest creixement, igual que no es dona de manera uniforme a escala nacional, tampoc ho és a escala autonòmica. El mapa següent presenta una tendència evident a la concentració de la població a les comarques costaneres, encara que amb algunes excepcions.

En aquest sentit, el Camp de Túria (87,6%), el Baix Segura (75%) i la Marina Baixa (59,3%) són les comarques que més van créixer en el que va del segle XXI, mentre que el Racó d’Ademús (-26,2%), l’Alt Maestrat (-17,1%) i els Ports (-14,9%) són les que més població van perdre. Per a dotar de més consistència a la nostra investigació, hem parlat amb Javier Esparcia, catedràtic d’anàlisi geogràfica regional de la Universitat de València, que resulta ser una de les persones que més temps ha dedicat a l’estudi i la comprensió de l’evolució demogràfica valenciana.

En primer lloc, hem revisat amb lupa les comarques que pateixen despoblació. Javier ens assenyala que, en zones com el Racó d’Ademús, l’Alt Maestrat i els Ports, ens enfrontem al problema de despoblament estructural. El catedràtic subratlla que els factors que millor expliquen la situació demogràfica d’aquestes comarques són la crisi del sistema agropecuari tradicional; tendència a la concentració econòmica i demogràfica a les ciutats o en els nuclis comarcals més importants; processos d’urbanització; així com la millora dels transports (que afavoreix precisament aquests centres). Per tot això, aquests territoris muntanyencs de l’interior van entrar en un “cercle viciós de pèrdua de població i demanda, envelliment, falta de serveis i oportunitats”, segons assenyala l’expert. Una de les constatacions més fortes de la nostra conversa sorgeix en abordar el mercat immobiliari. Esparcia assenyala una paradoxa: encara que sobre el paper semble que “sobren cases”, la crua realitat consisteix en el fet que “el parc disponible formalment no és sempre realment habitable”. Això suposa una barrera per a l’arribada de nova població, que hauria d’escometre costoses rehabilitacions d’habitatge, per la qual cosa moltes persones poden arribar a pensar que “costaria més el collaret que el gos”, cosa que resta encara més punts a l’opció de migrar a una comarca amb aquestes característiques. A això se suma, sorprenentment, un “procés inflacionari quant al preu de l’habitatge, sovint molt per damunt del seu valor real”. A més, aquestes comarques tenen un mercat laboral tan fràgil que fomenta l’eixida constant de treballadors cap a altres àrees: hi abunden perfils de persones treballadores que viuen en una comarca i treballen en una altra. Tot això, crea unes condicions en què aquestes comarques pateixen una fugida contínua de joves que empitjora dràsticament el seu creixement natural (ja extremadament deteriorat) i realimenta el declivi.

En segon lloc, analitzem les comarques campiones en atracció de la població. En l’altra cara de la moneda, tenim el Camp de Túria, el Baix Segura i la Marina Baixa. Segons relata l’expert, la clau de la seua explosió demogràfica és clara: “Capten fluxos de població allí on hui es concentra l’atracció demogràfica valenciana, és a dir, en els corredors metropolitans i litorals”. En preguntar-li específicament pel cas del Camp de Túria, Esparcia desmenteix el mite que concep les comarques perifèriques com a espais aïllats i poc atractius: “No és una comarca ‘perifèrica’ en sentit feble, sinó una perifèria ben connectada i molt integrada funcionalment”. Aquesta comarca guanya habitants a un ritme vertiginós gràcies a la seua “accessibilitat, habitatge, sòl disponible i proximitat al mercat de treball urbà”, que atrau famílies joves de l’àrea metropolitana. De fet, és una de les comarques més joves de tota la Comunitat Valenciana. Ara bé, quant a les comarques del Baix Segura i la Marina Baixa, les explicacions són diferents. Javier subratlla que el seu auge se sosté sobre una “combinació molt potent de turisme en general, i residencial en particular, agricultura i immigració”. En totes dues comarques, l’arribada massiva de població estrangera es presenta com un factor central, aportant tant mà d’obra activa com residents jubilats “atrets pel clima, el litoral i, des de fa ja anys, pel mercat immobiliari”.

A tall de conclusió, podem constatar que la Comunitat Valenciana opera com un territori profundament desigual en l’àmbit geogràfic i el socioeconòmic. L’intens dinamisme poblacional recent deu molt als saldos migratoris positius que s’han anat acumulant en el segle XXI. A més, aquest dinamisme es concentra, bàsicament, en els espais que participen de l’economia metropolitana, el turisme i els mercats residencials costaners. En contraposició, la despoblació de l’interior no és un fenomen conjuntural, sinó el resultat de múltiples mancances sistèmiques, com les d’accessibilitat, ocupació i serveis bàsics. I, si bé és cert que algunes activitats puntuals, com el turisme rural i les segones residències, mitiguen parcialment aquesta tendència, esdevenen insuficients per a revertir el dèficit estructural de residents permanents en el medi rural valencià. Encara que, qui sap… potser, les futures generacions prefereixen una vida menys atrafegada i més senzilla, allunyada del soroll, la saturació i la contaminació, tan abundants a les ciutats i els seus voltants.