Amb l'excursionisme valencià
Tants anys que ens coneixem i ens tractem amb una certa freqüència, tantes vegades que ens hem vist i hem parlat en una o altra circumstància, i Vicent Pitarch sempre aconsegueix sorprendre'm i deixar-me admirat. El seu llibre darrer—de moment—, que he vist nàixer des del principi, de nou ha tingut aquest efecte. Es diu L'excursionisme valencià, esport i compromís cívic i està editat per la Universitat Jaume I, de Castelló de la Plana, que tantes aportacions bibliogràfiques ha fet en els seus només trenta-cinc anys d'existència.
Fa un temps, de manera absolutament inesperada i casual, em vaig veure conduït a acceptar la direcció d'una col·lecció de llibres per a la Institució Alfons el Magnànim. De moment, contra la meua voluntat i les meues expectatives, la col·lecció està del tot aturada i és impossible de preveure si alguna volta es reprendrà. D'entrada hi van aparèixer dos volums de memòries que aportaven informacions molt interessants: En el fons, la terra. L'Horta en la memòria, de Joan Dolç, col·laborador d'aquest diari, i Salvador Fernández Calabuig, entre l'empresa i el compromís social, resultat d'una llarga i fructífera conversa amb Magda Lázaro Mascarós.
Fent càlculs i projectes, vaig pensar que no s'havia fet mai una història de l'excursionisme valencià. Hi ha treballs que repassen la trajectòria de diverses institucions, com ara els centres excursionistes de València, de Castelló de la Plana, d'Alcoi, de Cocentaina, de Pedreguer i de Bocairent, Elx o Cullera, entre altres poblacions del país. I Rafael Roca Ricart s'havia ocupat de reconstruir narrativament les venerables excursions de Lo Rat Penat, mentre que Joan Mateu Bellés havia estudiat les del geògraf i jurista Eduard Soler i Pérez (1845-1907) —hi ha també un documental sobre el personatge en què intervingué Nel·lo Pellisser— i s'havia donat a conèixer igualment el paper pioner del metge i naturalista Eduard Boscà Casanoves (1843-1924).
Ara bé, no existia un panorama general que permetés valorar el conjunt d'un fenomen, en definitiva cultural, que va modificar els hàbits de milers persones de diverses edats des que s'estengué arreu d'Europa i d'altres llocs. Com diu Pitarch en aquest volum, «Entre nosaltres –i de manera ben notòria, entre els companys del Principat– la pràctica excursionista no solament és un exercici de descoberta i estima de la natura i dels seus valors sinó també és un desvetllament de la pròpia consciència identitària col·lectiva, un retrobament de la personalitat nacional. En això, no solament ens distingim dels diversos corrents excursionistes europeus, entre els quals l’excursionisme de casa nostra s’alça com un model en el projecte indefugible de construir l’Europa dels pobles».
Amb el mateix encert en la descripció del passat i en els propòsits per al futur, escriu Pitarch: «l’excursionisme primitiu tingué una empremta eminentment cultural; si ho preferiu, era susceptible de ser considerat com a apèndix d’un projecte cultural més ampli. Amb aquesta mentalitat funcionaren les seccions excursionistes, posem per cas, de Lo Rat Penat, La Nostra Terra o la Societat Castellonenca de Cultura. De manera simultània, sovintegen els centres excursionistes que han afegit a les seues seccions la de cultura. Hi ha també el cas de la Colla Excursionista Xúquer, de Cullera, que va acabar constituint-se [en] Centre Cullerenc de Cultura. Siga com siga i per damunt de la consideració academicista del fenomen cultural, l’excursionisme és una manifestació excel·lent de la cultura. En aquest sentit, Rafael Cebrián hi posava l’èmfasi en els valors del sentit de la tolerància i de l’amistat, de l’amor a la llibertat de les muntanyes, que promou l’excursionisme, alhora que remarcava la pràctica excursionista com a actitud davant la vida i exalçava el compromís en la conservació i protecció del patrimoni natural i humà».
En el seu repàs dels primers temps de les temptatives que estudia, Pitarch assenyala que en la història inicial de l'excursionisme es produí un canvi substancial quan aparegueren el muntanyisme i l'alpinisme, per seguir els noms que la gent donava a aquelles activitats. Crec que en les seues molt interessants memòries Entre aquella España nuestra y la peregrina: guerra, exilio y desexilio, editades per la Universitat de València, Arturo García Igual dona una pista particularment fèrtil a partir de les seues experiències juvenils, en parlar d'uns Wandervögel —austríacs o alemany, no ho recorde ara— que recalaren a València potser fugint de les crisis que es vivien als anys trenta al centre d'Europa i que van atraure l'atenció d'uns pocs tipus inquiets com Rafael Dacal, com el mateix Arturo García, que en la meua família sempre anomenaven Garcieta, i com el seu amic Antonio Pérez Bosch, únic germà de mon pare —en el llibre apareix com a Amador—, que estigueren ací entre els primers alpinistes, o més aviat pirineistes, abans que la guerra civil els dispersés, sense trencar-los l'amistat ni la relació, ni que fos a distància entre Mèxic i Espanya pel que fa a al segon i al tercer. Conserve un volum de poesies de Teodor Llorente publicat el 1936, amb una dedicatòria dels anys quaranta de Dacal a mon tio, que fa referència al poema «Vora el barranc dels Algadins», que pel que es dedueix Antonio devia recitar en alguna excursió. I recorde que, la primera vegada que Arturo García Igual tornà a València des de Mèxic, aní amb la meua família amb ells a l'Aljub del Fang, prop de la cova Soterranya, als voltants del monestir de Portaceli. De quantes coses devien parlar els dos companys excursionistes, que amb Dacal —potser gràcies a Antoni Igual Úbeda, parent d'Arturo García— publicaren un article entusiasta arran de les seues expedicions al setmanari valencianista d'esquerra El País Valencià, aparegut entre el 1935 i el 1936.
De seguida que vaig pensar en la necessitat del llibre de què ara parle, vaig considerar que, per refer amb ordre i claredat la història de l'excursionisme valencià seria imprescindible formar un equip per emprendre una investigació que es preveia inevitablement llarga i redactar el llibre, però no em costà molt de temps entendre que la fórmula era materialment inviable. Així, només es podia fer l'encàrrec a una sola persona i immediatament vaig decidir fer la proposta a Vicent Pitarch. Ja vaig parlar d'ell en una nota d'aquesta secció («Amb Vicent Pitarch, veient el panorama», 23 d'agost, 2023). Entre molts mèrits que el meu bon amic reuneix hi ha el de ser autor de Traces d’excursionistes (1998), Centre Excursionista de Castelló. 50 anys d’un camí admirable (2005) i A l’ombra del Penyagolosa. Carles Salvador (2015), a més d'haver estudiat la relació de Gaetà Huguet Segarra amb l'excursionisme en la seua biografia del personatge, publicada el 2022.
Pitarch no sols és un excursionista actiu i constant des de fa més de trenta anys, que començà a recórrer serres i camins ja ben adult però no ho ha deixat mai, per poc que haja pogut, sinó que té una visió històrica de l'excursionisme local i és un escriptor amè i pràctic.
En definitiva, Pitarch es va posar de seguida a treballar i amb l'eficàcia d'un equip, però constituït només per ell mateix, començà a explotar la bibliografia i a posar-se en contacte amb informants de totes les edats arreu del país. El resultat és un llibre d'unes tres-centes pàgines, amb il·lustracions, en què es troba la història i els detalls de com s'ha desenvolupat el fenomen de l'excursionisme al nostre país, des del segle xix fins l'actualitat. Finalment no va aparèixer amb el segell editorial de la Institució Alfons el Magnànim, com jo havia previst, sinó amb el de l'UJI, gràcies en bona mesura a la proverbial eficàcia professional de Carme Pinyana.
Temps i espais tan diversos
Pitarch ha dividit el seu treball en cinc grans apartats, titulats «Entre la Renaixença i la República», «La resistència sota el franquisme», «Els darrers cinquanta anys», «Les entitats» i «Aplecs, focs i flames». Així, per les seues pàgines desfilen ordenadament notícies i records sobre Lo Rat Penat i la Institución Libre de Enseñanza, les colònies escolars d’estiu, Societat Castellonenca de Cultura a Sant Pau d'Albocàsser o l’escoltisme anteriors al 1931, amb les manifestacions posteriors durant la Segona República, el tall de la guerra i la difícil represa després del conflicte, la creació i el desenvolupament de la Federació Valenciana de Muntanyisme, una «Nota sobre l’espeleologia» i, ja en els últims temps, allò que Pitarch anomena «El compromís ecologista i la deriva competitiva», amb la crisi del model excursionista clàssic.
Pel que fa a entitats, des de la Colla Excursionista El Sol, apareguda durant la dictadura de Primo de Rivera, el llibre s'ocupa d'altres entitats: Centre Excursionista de València, Centre Excursionista d’Alcoi, Centre Excursionista d’Alzira, Centre Excursionista Avant de Xàtiva, Unió Excursionista d’Elx i Grup Il·licità de Muntanyisme, Centre Excursionista de Crevillent, Centre Excursionista d’Ontinyent, Centre Excursionista de Castelló, Centre Excursionista d’Alacant, Centre Excursionista de Petrer, Centre Excursionista Eldenc, Centre Excursionista Contestà, Centre Excursionista de Gandia, Centre Excursionista de Bocairent.
En aquest panorama d'una continuïtat de vegades interrompuda figuren igualment altres agrupacions: Colla Excursionista Xúquer, Centre Excursionista Sicània, Centre Excursionista de Callosa de Segura, Grup Excursionista Ratot, Grup Espeleològic de Gata, Centre Excursionista Pedreguer, Centre Excursionista de Vinaròs i Club Aula de Natura, Centre Excursionista de Morella i Espemo, Centre Excursionista de Xixona, Centre de Muntanyisme Stalak, Grup de Muntanya Beneixama, Centre de Muntanyisme de Mutxamel, Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna, Agrupació Muntanyista Vilallonga, Centre Excursionista de Pego, Grup d’Exploracions Subterrànies l’Alt Palància, Grup de Muntanya de Calp, Centre Excursionista de Carcaixent, Centre Excursionista Penya Roja, Centre Cultural Castellut, Centre Excursionista de Vilafranca, o l'Associació Cultural la Balaguera, de la Pobla Tornesa. I encara, en el capítol «L’expansió consolidada»trobem: Centre Excursionista de Ròtova, Espèleo Club Castelló, Centre Excursionista de Vila-real, Centre Excursionista Amics de les Muntanyes, Centre Excursionista de Xàtiva, Societat d’Amics de la Serra Espadà, Centre Excursionista Xiruca i Penya Setrill, Centre Excursionista de Benicàssim, Centre Excursionista de la Vall d’Uixó, Club Esportiu Sendes i Muntanyes la Vila, Centre Excursionista Castell de Rebollet, Club Excursionista Ratafia, Grup de Muntanya Viarany, Amics de la Muntanya i el Grup de Muntanya Valldigna.
Pagava la pena de reproduir la llista sencera de què Pitarch dona notícia, perquè tots aquests grups siguen més coneguts i reconeguts com caldria, ja des de la proximitat dels pobles i comarques des d'on començaren a trescar per les serres o ho fan encara.
En capítols posteriors apareixen els Focs de muntanya, la Flama del Canigó i el seu precedent castellonenc, la Renovació de la Flama de la llengua catalana, les Rutes universitàries i els Aplecs de la Joventut del País Valencià, a més dels Aplecs Excursionistes dels Països Catalans celebrats al País Valencià: el primer, el 1977, al Tossal del Rei prop de Fredes, a la Tinença de Benifassà; l'any següent al Fort de la serra de Bèrnia. Després, a Callosa d’en Sarrià, les Planes del Montgó, a Xàbia, la Font de Mariola, de Bocairent, el Preventori d'Alcoi, Cocentaina, Vilafranca, la Vall d’Alcalà i Pedreguer, Ontinyent, Benifairó i Simat de la Valldigna i Alcoi.
Per a mi, l'excursió
Cada dia, mirant per la finestra, puc veure Serra i Nàquera i algunes muntanyes de la Calderona. No sé si faré el ridícul escrivint que, de manera inconscient, em ve un impuls irracional i frustrant d'abraçar-les —la distància, en alterar les proporcions, sembla fer-me-les assequibles— com a velles amigues que són. És una il·lusió momentània.
Jo he estat un excursionista de trajectòria discontínua per tota mena de raons que ara no cal relacionar, però sempre que he pogut m'he calçat unes botes que ja no són les Chiruca inicials, he agafat una motxilla i he eixit a la muntanya.
Això ho dec sens dubte a l'exemple i l'entusiasme de mon tio Antonio, que amb la tia Vicenta i els fills eixia cada diumenge al camp i cada any, tot un mes, acampaven a Bronchales. El 1959, quan ja només faltaven mesos per a la mort del meu pare, al juny anàrem al naixement del río Mundo, aprofitant que el dia de sant Pere encara era festiu. Al mes següent, ja acampàrem a les Corralizas Bajas, de Bronchales, on ara hi ha un càmping estable. De seguida, uns tres dies a Ordesa, on mon tio no havia tornat des d'abans de la guerra. En els focs de campament familiars, a Bronchales, ens contava records i anècdotes d'aventures en les ascensions al Pirineu abans de la tràgica rebel·lió del 1936 —el 18 de juliol ell es trobava allí, en una d'aquelles excursions, a la qual Arturo García Igual no havia pogut incorporar-se. Com una vegada en què, ja arribats allà dalt, s'adonaren que havien portat carrets fotogràfics massa llargs per a la màquina que duien i els calgué tallar-los, a les fosques, amb la petita llima que els servia per esmolar els claus de les botes ferrades que els calien en el gel i en la neu endurida.
Tallaré ací els meus records. Després hi hagué scouts, amb excursions sobretot a la Calderona, però també a Mariola, la Murta, Ventamina i altres llocs; l'escalada a les Penyes de Guaita, la Silla del Papa a Bunyol, les excursions a Ordesa, amb neu i gel; l'espeleologia; i més pròximes en el temps, les caminates per la Tinença de Benifassà; les excursions de cap de setmana amb el Centre Excursionista de Castelló i les marxes anuals fins al Penyagolosa; les ascensions per la Cerdanya amb el meu fill Guillem; altres excursions amb un grup de socis de l'Associació Cívica Tirant lo Blanc, a què em portà Rafael Ramos Armengol; i, ja finalment, les passejades i recerques explorant construccions defensives de la guerra de 1936-1939 amb Edelmir Galdón, que també col·labora en aquest diari.