Els pressupostos bàrbars (II)

Dèiem en l'article anterior que els pressupostos públics mai no són un document neutre. No constitueixen una simple relació d'ingressos i despeses, sinó l'expressió de com es pretén plasmar en la realitat una determinada concepció de la societat. Darrere de cada partida pressupostària hi ha una idea de com s'ha d'organitzar una col·lectivitat, una escala de prioritats i una resposta implícita a una pregunta fonamental: qui ha de suportar els costos de l'Estat i qui n'ha de resultar beneficiat pel funcionament mateix de l'Estat. I aquesta pregunta es repeteix igualment en els diferents nivells de govern, tant el local com l'autonòmic.

Per això els pressupostos poden servir per a enfortir les institucions o per a afeblir-les, i fins i tot per a fer-les desaparèixer. Poden protegir la ciutadania o, per contra, deixar-la desemparada davant de riscos perfectament previsibles. Les primeres decisions adoptades pel govern del Partit Popular i Vox després d'accedir al Consell l'any 2023 constitueixen un exemple paradigmàtic d'aquesta manera d'entendre l'acció pública. Entre aquestes decisions figuraven la supressió de la Unitat Valenciana d'Emergències, concebuda per a millorar la resposta, la coordinació, la planificació i la direcció dels diferents serveis que intervenen en les catàstrofes naturals; i, d'altra banda, la desaparició de l'Agència Valenciana del Canvi Climàtic, cridada a dissenyar estratègies de mitigació, adaptació i avaluació de la petjada de carboni en les polítiques públiques, assumint aquell vell principi, encara plenament vigent, de pensar globalment i actuar localment, derivat de l'Informe Brundtland publicat per les Nacions Unides l'any 1987, l'objectiu principal del qual era alertar el món sobre les conseqüències mediambientals i humanes d'un desenvolupament econòmic insostenible.

Cap d'aquelles supressions no va ser conseqüència d'una anàlisi seriosa sobre la seua eficàcia, el seu cost o la seua utilitat social. No va existir cap estudi que demostrara que aquells organismes foren innecessaris. L'única justificació repetida fins a la sacietat coincidint amb determinats corrents ideològics va ser la de treure despeses supèrflues o eliminar els anomenats «xiringuitos». Curiosament, aquest suposat rigor desapareix quan es tracta de multiplicar alts càrrecs, assessors, estructures paral·leles o nomenaments aleshores la utilitat dels quals mai no se sotmet a un veritable exercici de rendició de comptes, com ara ha passat amb la plaça extraordinàriament ben retribuïda adjudicada a la parella de l'actual president del Consell. I també desapareix quan es tracta de subvencionar o adjudicar contractes de dubtosa utilitat als afins. Que, a més, estiguen pontificant sobre la despesa supèrflua i els «xiringuitos» aquells que van arruïnar el país amb les seues Fórmula 1, regates elitistes milionàries, fundacions i empreses públiques saquejades, pèrdua del sistema financer valencià, corrupció sistèmica... ens dona com a resultat un autèntic monument al cinisme.

Tanmateix, ningú amb un mínim de sentit comú no pot sostenir que preparar una societat davant de desastres —ja siguen incendis, inundacions o fenòmens meteorològics extrems— constituïa una despesa supèrflua. De la mateixa manera que ningú assenyat no pot negar seriosament que el canvi climàtic representa hui un dels principals desafiaments per a qualsevol govern responsable. La tragèdia provocada per la DANA no va fer sinó demostrar, amb un dramatisme insofrible, el preu que es pot arribar a pagar quan el fanatisme ideològic substitueix la planificació responsable i el dogmatisme desplaça el coneixement científic i tècnic.

Encara roman en la memòria col·lectiva el desconcert delictiu d'aquella reunió del CECOPI en la vespra del pont de l'1 de novembre, convertida ja en símbol de la ineptitud i de la indignitat que mai no podran esborrar-se de la consciència de la societat valenciana. Un president neci, reclòs en el reservat d'un restaurant mentre morien 230 persones, aliè al que estava passant als seus conciutadans; una vicepresidenta de festa, desatenent les àrees de la seua competència; i una consellera incapaç d'organitzar res, ni tan sols l'enviament a temps d'una alerta que hauria pogut salvar tantes vides. I una frase amenaçant de l'alter ego presidencial planant sobre tanta desgràcia: «Salo, de confinar, nada».

Una anàlisi objectiva d'aquells esdeveniments i de les seues causes conduiria inevitablement a revisar aquelles decisions de supressió adoptades el 2023 per tal de reforçar, amb tots els mitjans possibles, les estructures públiques de prevenció i gestió d'emergències. Tanmateix, els pressupostos de la Generalitat per a 2026 insisteixen, de manera fanàtica, en el mateix error.

I és precisament ací on apareix la segona gran característica d'aquests pressupostos: la reducció sistemàtica dels ingressos públics mitjançant rebaixes fiscals que, casualment, beneficien preferentment aquells qui disposen d'una capacitat econòmica més elevada: impost sobre el patrimoni, impost sobre successions i donacions, deduccions selectives en la quota autonòmica de l'IRPF...

Davant del principi constitucional de progressivitat tributària, segons el qual qui més capacitat econòmica té ha de contribuir en major mesura al sosteniment de les despeses públiques, se'ns imposa una concepció fiscal que identifica qualsevol impost amb un obstacle a eliminar i qualsevol reducció tributària amb una virtut.

En el punt culminant d'aquesta lògica, la seua màxima expressió va ser la supressió de la possibilitat d'establir una taxa turística, aprovada l'any 2022 pel Consell del Botànic. Supressió presentada per l'infame Mazón com una rebaixa d'impostos constituïa, en realitat, exactament el contrari. No elimina cap cost. No redueix ni un sol euro de la despesa que el turisme genera sobre les nostres ciutats. L’única cosa que fa és traslladar la factura des d'aquells que provoquen aquestes despeses extraordinàries fins a la butxaca dels ciutadans.

Perquè el turisme no ens ix debades. Mai no ho ha fet. Cada visitant que gaudeix de les nostres platges, dels nostres monuments, de la nostra gastronomia o de les nostres festes utilitza un espai urbà que funciona gràcies a l'esforç permanent dels qui hi viuen durant tot l'any. Carrers que cal netejar, platges que requereixen un manteniment constant, parcs, jardins, enllumenat públic, seguretat ciutadana, transport públic reforçat, mobiliari urbà, increment del consum de béns escassos com l'aigua, tractament i depuració d'aquesta, recollida de residus, conservació del patrimoni històric o atenció sanitària. Tot això representa un cost creixent quan milions de persones utilitzen unes infraestructures dimensionades originàriament per a una població resident molt inferior.

Aquest cost existeix, encara que no aparega reflectit en la factura de l'hotel o de l'apartament turístic. I algú l'ha d'assumir. Hi ha un principi universalment acceptat en les finances públiques i en el dret ambiental: qui genera un cost per a la col·lectivitat ha de contribuir raonablement a finançar-lo. És el mateix principi que inspira la fiscalitat ambiental europea i les polítiques de recuperació de costos. Qui contamina paga. Qui utilitza intensament un recurs comú ha de contribuir a conservar-lo. No com una sanció, sinó com una expressió elemental de justícia distributiva.

Els pressupostos de la Generalitat fan exactament el contrari. Han decidit que aquest cost extraordinari derivat del turisme recaiga sobre tots els valencians mitjançant els impostos generals. L'anomenada «no taxa turística» no significa que desapareguen els costos i les càrregues que genera el turisme. Significa únicament que canvia el subjecte obligat a pagar-los. Mentre hotels, apartaments turístics, plataformes digitals i altres activitats vinculades al sector obtenen els beneficis derivats de l'afluència creixent i continuada de turistes, el cost de mantindre la ciutat i el seu ecosistema és suportat pel conjunt de la ciutadania autòctona. Els beneficis es privatitzen; els costos es socialitzen.

Poques subvencions resulten tan invisibles com aquella que mai no apareix escrita en els pressupostos. Però existeix. Consisteix a finançar amb recursos públics els costos derivats d'una activitat econòmica extraordinàriament rendible, mentre aquests mateixos pressupostos redueixen inversions socials, educatives, sanitàries, culturals o ambientals.

En la decisió del Consell de Mazón de suprimir la taxa turística, i en la del Consell actual presidit per Pérez Llorca de mantindre aquesta derogació, no és aliena la influència del lobby hoteler, tan pròxim a tots dos governs, que pressiona per impedir una taxa no pel seu import, clarament irrellevant, sinó perquè la seua mera gestió comportaria un control molt més gran dels ingressos extraordinaris que obté el sector. A aquesta mena de mesures fiscalment regressives les anomenen, paradoxalment, desregulació.

Les dades permeten comprendre la magnitud de l'error. La ciutat de València va registrar durant l'any 2025 prop de sis milions de pernoctacions hoteleres. Una taxa de tres euros per nit —la mateixa que es paga actualment en els municipis turístics de Catalunya, inclosa Barcelona— hauria generat aproximadament divuit milions d'euros destinats a finançar la neteja urbana, el transport públic, el manteniment del patrimoni, les platges, els jardins o les polítiques d'habitatge. Amb aquesta quantitat també s'hauria pogut finançar la construcció de dos instituts d'educació secundària completament equipats.

Si aquesta taxa s'haguera estès al conjunt del País Valencià, on les pernoctacions van arribar als 31,5 milions, la recaptació hauria assolit prop de cent milions d'euros, és a dir, el cost aproximat de construir un hospital de cent llits.

No estem parlant de crear un nou impost per incrementar la pressió fiscal sobre la ciutadania, sinó d'atribuir de manera justa el finançament d'uns costos que ja existeixen a aquells que realment els generen: els turistes. Això és exactament el que fa anys que han entès ciutats com Barcelona, París, Roma, Amsterdam o Venècia, entre moltes altres. Cap d'elles no ha deixat de ser una potència turística per aplicar una taxa destinada precisament a preservar allò que atrau milions de visitants: la qualitat de l'espai públic, la conservació del patrimoni, la mobilitat, la neteja, la sostenibilitat i la qualitat de vida dels qui hi resideixen. Tanmateix, el Consell, amb aquests pressupostos per a 2026, ha decidit recórrer el camí invers.

I el problema no acaba ací. L'expansió del turisme intensiu també ha contribuït a tensionar el mercat de l'habitatge. Milers d'immobles han abandonat el mercat residencial del lloguer per convertir-se en apartaments turístics molt més rendibles. La conseqüència la coneixem tots: disminució de l'oferta disponible d'habitatges, increment desmesurat dels preus i dificultats creixents d'accés a un habitatge digne per a milers de joves i de famílies. Paradoxalment, aquests mateixos ciutadans acaben finançant, mitjançant els seus impostos, una part dels costos derivats d'un model econòmic que contribueix a expulsar-los dels seus propis barris. I, per si no n'hi haguera prou, els pocs habitatges públics que construeixen acaben quedant-se'ls ells.

La contradicció és difícilment admissible. I encara adquireix una dimensió més gran quan la renúncia a aquests ingressos públics coincideix amb noves rebaixes fiscals dirigides als qui disposen d'una capacitat econòmica més elevada i amb una apropiació corrupta dels recursos públics repartida entre els seus sequaços. Les matemàtiques pressupostàries són tossudes i acaben cantant-ho tot. Si disminueixen els ingressos mentre les despeses es mantenen o augmenten, només existeixen tres eixides possibles: incrementar un dèficit ja de per si injust i desmesurat; augmentar l'endeutament, amb el consegüent increment de la despesa financera derivada dels interessos; o deteriorar els serveis públics. Els pressupostos per a 2026 sembla que han optat per les tres alhora. Per això aquests pressupostos no sols decideixen què es finança i què s'abandona. Decideixen també qui es queda amb els beneficis i qui ha d'assumir els sacrificis.

Aquest és el vertader significat de l'anomenada «no taxa turística». No desapareix la despesa. Desapareix únicament l'obligació d'assumir-la per part d'aquells que n'obtenen el benefici. Amb aquests subterfugis se subvenciona, de manera encoberta, el sector hoteler. I quan això passa, ja no ens trobem davant d'una política pressupostària raonable. Ens trobem davant d'una flagrant injustícia fiscal, en què els beneficis queden en mans d'uns pocs mentre els costos es reparteixen entre tota la societat. Aquest és, probablement, el tret més definitori d'aquests pressupostos. I també un altra raó per la qual mereixen, amb tota propietat, el qualificatiu de pressupostos bàrbars.