La Fúmiga marca el full de ruta de la història de la música en valencià
Ara sí. S’ha acabat. La Fúmiga, la formació que major impacte ha tingut per a la música en valencià dels darrers anys, ha tancat el seu cicle vital. Després de més de 500 concerts i tres discos d’or, els dotze músics s’han acomiadat del públic en cinc cites grandioses; tres al Sant Jordi Club de Barcelona i dos al Roig Arena de València.
Els espectacles del divendres i del dissabte a València seran recordats per les més de 36.000 persones que els van presenciar. L’adéu de La Fúmiga deixa xifres de rècord però també una petjada emocional que els músics d’Alzira i el seu públic han gestionat de la millor manera possible, perquè no és fàcil baixar dels escenaris -per a sempre- en el punt més àlgid de la carrera musical. Embafats d’emocions han plorat davant dels fans en els darrers concerts i junt a les seues mares per videotrucada en directe. Tot en un guió de pel·lícula que ningú imaginava quan aquella xaranga començava a tocar en les festes de poble, per acabar convertint-se en un grup de masses. I després, un missatge de suport als músics que venen darrere. Si l'espectacle de La Fúmiga es deia “Tot s'acaba” el show previ a València fou batejat com a “Tot comença”, amb la presència femenina d'Abril, Naina, La Xica i Esther, acompanyades de Drasen. La Fúmiga fent de padrins de la nova saba de la música en valencià. Un gest que els honra.
Caldrien pàgines i pàgines per explicar el treball que ha precedit allò que s'ha viscut durant dos dies al Roig Arena. Al Sant Jordi Club de Barcelona ja vam constatar la pauta del que seria el show final de València, però la colossal posada en escena al Cap i Casal i les nombroses col·laboracions que van aparèixer sobre l'escenari han fet que aquest comiat supere les expectatives. Perquè l'equip de La Fúmiga, músics i tècnics, ha parit un autèntic “musical”, amb un relat audiovisual de diferents posades en escena i sorpreses a dojo. El públic va veure sobre la pantalla gegant una xiqueta que creixia i es feia gran conforme avançava la nit, fins acomiadar-se del públic arribada la vellesa i amb el missatge que havia sigut feliç (una metàfora en imatges de la història de La Fúmiga). El muntatge ha marcat un precedent per a la música en valencià de masses. Una gran plataforma s'endinsava fins el centre de la pista, un lloc que va donar visibilitat des de tots els angles del Roig Arena. Tres grans pantalles, les animacions, el foc, el fum i el disseny de llums van acompanyar la intensitat d'un espectacle que va durar dues hores i mitja. Les xiquetes i els xiquets, que n'eren molts, també van seguir el compte enrere del final de La Fúmiga amb la baixada de sis boles gegants des del sostre del pavelló, que s'il·luminaven conforme avançava la vetllada.
I de la part musical, què podem dir? Ho van tocar pràcticament tot en un guió sòlid i atrevit. La capacitat que ha tingut La Fúmiga per arriscar i guanyar ha sigut constant al llarg de la seua història. Els concerts s'iniciaren amb el seu primer gran èxit “Mediterrània”. Així, pim pam, d'entrada, la primera píndola per a llevar el neguit del públic i començar amb les pulsacions a mil. I a partir d'ací, la muntanya russa musical i emocional que caracteritza el grup i les sorpreses per al públic en format de col·laboracions. La primera, la de Ginestà, cantant “Tot està per fer”. La temperatura del Roig Arena va pujar amb la irrupció de Mireia, de Malifeta i Pupil·les, per entonar el primer tema de La Fúmiga: “Karrasketon”. Arrancava el gran homenatge de la música en la nostra llengua. Un viatge pels grups que van fer créixer aquella colla d'amics d'Alzira. L'aparició d'Arnau (la Gossa Sorda, Zoo i Malifeta) per cantar “Esbarzers” feu embogir el Roig Arena. La memòria musical dels assistents estava a prova de bombes quan més tard els primers acords de “Quan caminàvem pels carrers de València...” d'Aspencat eren interpretats per Kiko Tur, cantant de la mítica formació de la Marina. Xiquetes i xiquets pilotaris van ocupar la passarel·la per ballar l'himne de la pilota valenciana “Juguem amb el món” amb la Fúmiga, Esther i Àlex Blat (Tardor).
Abans, però, La Fúmiga havia dedicat un espai a tots els “haters” del grup amb el vídeo del còmic Arturo Valls, en el paper de Cayetano, afirmant en un esquetx que La Fúmiga en castellà hauria tingut més èxit. En eixe moment sonaren la irònica “Equilibrios infinitos” i “La Casa plena”. L'orquestra de la Ribera interpretà amb Àrtur i Beteta “Mami”, dedicada a totes les mares que aparegueren als telèfons dels músics i en la pantalla gegant. El Roig Arena també va mutar en una gran plaça de poble per reivindicar les arrels, el seu folklore i la festa al carrer. La Fúmiga a ritme d'una marxa mora amb representants de les diferents festes valencianes a l'escenari i amb imatges del País Valencià en lluita: durant la dana, defensant l'escola pública...
Precisament fou la part central de la cultura popular la que més va sorprendre al públic. A ritme de tabal i dolçaina, la colla capitanejada per Hèctor Peropadre posava la música perquè Pep Gimeno “Botifarra”, Noèlia Llorens “Titana” i Jonatan Penalba s'arrancaren amb unes albades versades amb estima i reconeixement cap a La Fúmiga. Després, allà dalt de tot de l'escenari, s'escenificà una sobretaula valenciana on els membres del grup acompanyaren els tres cantaors en la reconeguda “Malaguenya de Barxeta”. Èxtasis. També hi va haver Muixeranga i un homenatge a les agrupacions musicals de poble quan “La Fúmiga”, al complet, va eixir vestida “de banda” i amb els instruments sense microfonia per fer un passacarrer. Totes les grades dempeus i amb els braços a l'aire, els mòbils esgotant la bateria, els xiquets i les xiquetes plorant en cada intervenció d'Àrur, les senyeres al cel del Roig Arena... Allò era el poble valencià dins d'un palau d'esports.
Per l'escenari passaren els ballarins i ballarines de València Dancing Forward, l'Escola Coral Veus Juntes de Quart de Poblet, una batucada, cabuts, muixaranguers, fallers... i un grapat de músics i coristes per dotar de pes, més si cal, al show. Un espectacle que guardava el millor per al final, les cançons més emblemàtiques i les col·labos més reeixides. Però no tot va ser un discurs d'estima cap a la llengua i la música, de la reivindicació de totes les formes d'amor. L'aparició en pantalla del rei emèrit i de Carlos Mazón va esperonar Àrtur a demanar justícia, com ha fet en tota la gira de comiat.
El moll de l'os arribà amb una de les claus de l'èxit de La Fúmiga, les cançons compartides amb amigues i amics de l'escena musical catalana i valenciana. Des del centre de l'escenari, una porta s'obria perquè isqueren al llarg de la nit Suu, Catarres, Figa Flawas, Tyets, Naina, Samantha... I el públic cantà, entre d'altres, “Cançons d'amor”, “Ja no fa mal”, “Que tia!” i dos dels temes imprescindibles del grup d'Alzira: “Havia de passar” i “Ja dormiré”.
La part més lacrimògena es va concentrar en la presentació dels membres del grup, un a un, i amb la interpretació de la cançó de comiat de la gira, “Gràcies per tant”. “Llavors”, amb Jonatan Penalba, va tancar l'apoteòsic final del “triomf de la gent normal”. Perquè ells, els integrants de La Fúmiga, sempre han ressaltat eixa idea, la gent normal pot aconseguir allò que somia. I una petició al públic que Àrtur ha repetit i repetit en cada concert: “Doneu-li el mateix carinyo que ens heu donat a nosaltres a la gent que ve darrere”. Amerats de suor, de plors i d'estima col·lectiva, el grup deia adéu a València mentre sonava “Quan es fa de nit, que bonic si estàs ací...” de Malifeta.
I el comiat definitiu arribà dissabte amb noves i grans sorpreses. Les mares dels membres de la Fúmiga saludant des de la tribuna del Roig Arena en “Mami” van arrancar els plors a milers de fans, els seus fills els primers.
Un altre bolo per a la història amb la presència de Panxo de Zoo per regalar-nos la foto i la col.laboració de la nit en “Fotosíntesi”. I si faltava poc Sandra Monfort, “la reina de la Marina”, com la va presentar Àrtur, s'unia a una festa de comiat redona en “Tornar”. Un desig, tornar, que va planejar durant les dues nits entre les més de 36.000 ànimes i que es va verbalitzar en no pocs comentaris. “Que torne La Fúmiga!”.