Discos Harmony, La Greta o Horno Lourdes: allau de tancaments de negocis històrics per la pressió dels lloguers

El tancament de Discos Harmony, el contracte de lloguer del qual expira el 31 d’octubre, és l’últim d’una llarga i contínua sèrie de persianes abaixades. La històrica botiga de música, que estava en la seua ubicació actual des de 1985, va tancar sense avisar, després de 47 anys recomanant discos per escoltar i venent entrades de concerts. Un lloguer que es multiplicava va abocar Víctor a la jubilació, i molt prompte, on abans sonaven jazz i rock & roll, sonaran les fregidores d’un Popeye’s —diuen—, o d’algun negoci semblant. Els melòmans encara poden disfrutar de Discos Oldies, que va salvar el match ball i té una segona i renovada vida, o d’altres negocis musicals històrics com Discos Amsterdam o Cha Cha Cha. Tot i això, crida l’atenció que, en ple auge del vinil i el col·leccionisme, tanque un d’aquells negocis considerats mítics, l’empremta del qual en la València musical és més gran del que sembla.

La nostàlgia no ompli la caixa registradora, la venda en línia s’acarnissa amb el xicotet comerç i els lloguers creixen molt més de pressa que la facturació. En l’hostaleria és habitual que hi haja molta rotació, amb un públic desitjós de tastar la novetat. Tot i això, aquells que sobreviuen i superen la desena d’anys, o la vintena com el restaurant La Greta, també traspassat recentment, deixen un buit enorme quan diuen adeu. En aquest cas hi haurà una nova oferta hostalera en aquell local que fa una mica més de 20 anys va posar de moda la veganesa, el tabulé i diversos plats vegetarians per compartir, en una ciutat mancada aleshores de bones opcions veganes. El lloguer del local s’havia convertit en inassumible.

Precisament, un altre vegetarià situat a penes a 100 metres de La Greta, el desaparegut Ana Eva, estava en aquell famós edifici del carrer de Túria on un fons d’inversió francés construeix un hotel de luxe amb vistes al Jardí Botànic. Fruit d’aquella especulació, només comprar els dos edificis, van tancar el vegetarià de la planta baixa, l’escoleta del barri del baix adjacent i van expulsar 33 famílies. Ara, sis anys després, han començat les obres, per a desgràcia de les palmeres que hi creixien.

El carrer de Túria representa molt bé els canvis que viu la ciutat, ja que ha passat de tindre desenes de locals tancats després de la crisi de 2008 a acollir una llibreria ucraïnesa, un café on acariciar gats, cafeteries d’especialitat, un estudi de pilates, cotreball, un centre de meditació i un edifici sencer ple de baixos reconvertits en apartaments turístics tipus gàbia. Fins i tot va acollir de manera efímera la seu local de Podemos. En canvi, va tancar l’històric forn de San José, el videoclub Versión Original, que ara és una barberia, i el bar La Malaquita, que afortunadament té ara una nova vida cultural i gastronòmica en La Libre.

Continuant amb l’hostaleria, coetani de La Greta era el restaurant IO, un altre d’aquells negocis que van canviar de mans després de marcar una època amb una oferta única, molt diferent de la resta al carrer de Dalt i al barri del Carme. Una mica més tard, i ara situat a Guillem de Castro, va obrir el Café Marte, que, després de 17 anys i també com a resultat de l’augment del preu de l’habitatge, ha canviat recentment de propietaris. I la pregunta que em feia un veí, habitual d’aquella terrassa davant de les Torres de Quart, es repeteix davant moltes noves obertures. Passarà el café amb llet d’1,5 € a 3 € amb la nova propietat? És prou probable, i en aquest sentit caldrà veure si la bambolla del café d’especialitat patirà la mateixa punxada que els negocis de cigarrets electrònics o, per contra, es convertirà en la nova normalitat.

Tornant a l'Harmony, es vessaran menys llàgrimes per altres dos negocis, també del passatge del Doctor Serra, que tenen els dies comptats, com els va tindre aquell preciós cartell de Peletería Úbeda que presidia l’entrada. La Zapatería Exprés ja ha penjat el cartell de «es traspassa» a l’aparador i és una mostra que cada vegada són més escassos aquells sabaters que dupliquen claus i foraden cinturons. I la botiga de roba del cantó liquida aquests dies els seus últims Levi’s mentre desenes de persones passen per davant carregades amb bosses de Primark. En els negocis de teles, roba de llit, pelleteries, sabateries o merceries la sagnia és imparable, i per molta especialització que hi haja, com ha passat amb Pitarch, la desapareguda última cordelleria de la ciutat, la supervivència mai no està assegurada.

Els llocs on has sigut feliç, com aquella enyorada Pirámide Musical de Nuevo Centro, o com Hobby Centro, un paradís de joguets clàssics i modelisme, adquireixen una aura especial. Sense necessitat de farmejar. I els canvis afecten tant els negocis de luxe que abandonen la milla d’or com botigues més assequibles com Galerías Martín, que també ens va abandonar definitivament, en la seua ubicació de Russafa, a principis de mes. Alguns potser canviaran a millor, o es reinventaran com el Mas Masiá de la plaça de la Mercé, que acollia fa poc una fira del formatge. Molts altres, en canvi, perdran el seu caràcter familiar, únic i diferencial per convertir-se en una altra franquícia més, de posar i trau.

En aquest sentit, pense en el café bar Pegaso, que ha passat de tindre una preciosa barra de marbre a acollir una cafeteria insípida decorada per algun enemic del bon gust. O en la Mantequería Mossi, que ara és una cafeteria d’especialitat d’estil minimalista i torrades d’alvocat. Però bé, per a gustos, colors... o cafeteries, que s’han multiplicat els últims anys fins a convertir-se en oficines improvisades, alternativa lleugera als clàssics esmorzars i substituts ensucrats de les pastisseries tradicionals.

El tema dels forns i les pastisseries és un altre meló per obrir… o per tancar. Molt es va parlar de San Nicolás, el forn més antic de València, i de la seua reconversió en cafeteria d’especialitat. Un altre de molt pròxim, el forn Lourdes del carrer dels Cavallers, també busca nous inquilins. Una pèrdua enorme per a una zona on cada vegada hi ha menys forns artesanals. De fet, un 10% dels forns tradicionals tanca cada any i, encara que també hi ha noves obertures de forns que cuiden el producte, com Aspai, el forn tradicional valencià està convertint-se en una espècie en extinció.

La València que s’albira, cada vegada més impersonal i anodina, arrela perfectament amb aquell meninfotisme crònic que tantes vegades s’ha atribuït al poble valencià. Els tancaments i les obertures evidencien que la capital està viva i en moviment; una altra cosa és que palpite. El sucursalisme actual, visible en l’anul·lació municipal de qualsevol indici d’identitat pròpia, ens fa cada vegada més intranscendents. Una Terra Nullius que impregna els negocis, la cultura, el paisatge i l’absència de sentiment de pertinença. Llocs que ja no reconeixem com a nostres perquè podrien ser de qualsevol ciutat i que ens afonen en l’enyorança d’una València vibrant.