La Fúmiga, la penúltima a Picassent abans de l’últim abraç

Poc abans d’eixir a l’escenari del recinte de Festes de Picassent, La Fúmiga sopa entrepans en taules de càmping. No hi ha encara llums, ni decibels ni una multitud botant a l’uníson. Entre bastidors hi ha família, amics i aquella normalitat estranya que envolta un grup que ha decidit acomiadar-se quan podria continuar omplint concerts. Uns minuts després, alguns ballaran des d’un lateral mentre milers de persones canten davant. Potser l’última gira de La Fúmiga va precisament d’això: de tornar al principi quan ja es veu el final.

La formació ha convertit així el seu final en una gira a la inversa. En lloc de convocar tothom en un únic punt per a dir adeu, ha decidit tornar als llocs que la van veure créixer. “No volíem acabar en un espai únic i que tothom vinguera, sinó al contrari: visitar tots els llocs que ens han vist créixer”, explica Martínez

Artur Martínez, un d’aquells col·legues d’Alzira que van començar a fer música junts, parla abans del concert amb la serenitat de qui fa mesos que assaja un adeu que, paradoxalment, cada vegada sembla més llarg. No sap ben bé si el de Picassent o Elda és el penúltim, l’antepenúltim o simplement un altre dels abraços abans de l’últim. Tampoc importa massa. “Crec que hui ens acomiadem del nostre públic més fidel”, comenta.

Havíem de vindre a les places, als recintes de festes, on la cultura popular brolla i naix, perquè nosaltres venim d’ací

Perquè, abans dels grans escenaris, La Fúmiga va ser plaça, carrer, banda i festa de poble. “Havíem de vindre on la cultura popular brolla i naix, perquè nosaltres venim d’ací. Necessitem això”, reivindica el vocalista.

Mentrestant, sonen els clàssics. Mediterrània, Havia de passar, Tot està per fer o La penúltima permeten ara lectures que segurament no tenien quan van ser escrites. Si durant anys La Fúmiga ha cantat que encara quedava tot per fer, ara intenta convéncer el seu públic que també hi ha una manera digna d’acabar. I si alguna cosa havia de passar, era probablement comprovar com aquells amics que van començar fent música junts poden arribar al final continuant sent, en essència, els mateixos.

Això és, almenys, el que Martínez voldria conservar quan arribe de veritat l’última abraçada. “Sentir que res ha canviat des de la part més interna i més personal del grup. Saber que som els mateixos”, respon.

Una bandera feta de drets humans

Però seria massa fàcil llegir La Fúmiga únicament des de la festa i l’emoció. El grup se’n va en un moment en què les paraules pàtria, nació, identitat i frontera han tornat a ocupar bona part de la conversa política. I Artur Martínez no defuig el debat. “El món està molt pitjor que fa uns anys i crec que, amb el pas del temps, empitjora una miqueta més”, afirma. Al seu parer, s’està produint una tornada cap a discussions que semblaven superades: “Tornem a lluitar per drets que pensàvem que estaven completament aconseguits i, sobretot, a la recerca de l’enemic invisible per tal d’aconseguir que el poder torne al poder”.

Davant d’això, diu preferir la cosa pròxima. El poble. La plaça. La gent que gaudeix d’un concert. “M’agrada pensar que als concerts compartim aquests espais amb gent que vol construir un altre futur”. És un optimisme que ell mateix qualifica de relatiu. No oculta que les imatges que ofereix el món actual li semblen “lamentables” ni que el futur que albira és “bastant depriment”.

La bandera de La Fúmiga sempre seran els drets humans

I quan toca triar bandera, Martínez no necessita cap combinació de colors. “La bandera de La Fúmiga sempre seran els drets humans”. La frase resumeix probablement millor que qualsevol proclama una posició que el grup ha anat construint durant aquests anys. “No ens han agradat mai les lluites de banderes perquè ens semblen lluites absolutament artificials”, sosté. I va més enllà: “El que no pot ser és que per defensar un tros de tela siguem capaços de perdre tota mena de principis i no tindre gens d’empatia ni sensibilitat amb la gent que més ho necessita”. I sentencia, clar i ras: “Si això és la bandera d’un país, la meua no és”.

No deixa de resultar significatiu que una banda tan identificada amb el valencià, amb la cultura popular i amb una determinada manera d’entendre el territori arribe al final fugint precisament del patriotisme de tela. La seua idea de pertinença sembla estar més prop d’aquell recinte de festes ple, de la família ballant darrere de l’escenari o de milers de persones cantant una mateixa cançó que de qualsevol frontera dibuixada en un mapa.

Cantar en valencià i les crítiques des de dins

La llengua, inevitablement, també ha sigut frontera per a La Fúmiga. Però Artur Martínez assegura que els insults pel fet de cantar en valencià fa temps que van deixar de preocupar-los. “La crítica de la gent que insulta un grup per cantar en valencià ens importa ben poc”.

Més complexa és la crítica que ha arribat des d’espais ideològicament més pròxims. Tampoc diu que faça mal, però sí que la considera reveladora d’una esquerra que sovint consumeix energies en disputes internes. “En lloc d’anar tots en el mateix camí, tenint molt clar on està l’obscuritat, sempre hi ha gent que necessita el seu protagonisme”.

El que hem fet nosaltres molt bé és no donar mai protagonisme a tuiters barats i a penya així

La recepta de La Fúmiga ha sigut bastant menys sofisticada que qualsevol guerra cultural: no contestar. “El que hem fet nosaltres molt bé és no donar mai protagonisme a tuiters barats i a penya així”, diu Martínez. Davant els atacs de les xarxes, contraposa una realitat molt més física: “Nosaltres estem aclaparats per l’estima i aquesta gent continua a casa amb les seues xarxes i ja està. Crec que els donem massa importància moltes vegades”.

I després, tornar a la consulta

Potser la part més desconcertant de l’adeu és que Artur Martínez no té preparat el capítol següent. La Fúmiga ha planificat el final amb precisió, però no allò que vindrà en acabant. “No tinc cap mena de pla de vida. El meu pla de vida acabava l’octubre de 2026”. Ho diu somrient, però no sembla una frase preparada. Després d’anys d’agendes, concerts, viatges i escenaris, el buit també forma part del projecte. Martínez imagina continuar vinculat d’alguna manera a la música, però “des de l’absoluta ombra”, ajudant altres projectes o treballant en la producció de directes. Sense pretensions. “Tornar a pencar com sempre, a la meua consulta, als meus pacients i a la meua podologia. No ho entenc, però n’hi ha algun que encara em troba a faltar”, bromeja.

La Fúmiga interpreta els seus clàssics, però aquesta vegada els títols pesen d’una altra manera. Tot està per fer ja no parla només del que vindrà; també del que quedarà quan ells no hi siguen. La penúltima s’ha convertit quasi en una broma recurrent perquè cada adeu en precedeix un altre. I aquell grup d’amics nascut de la cultura de banda continua demorant tant com pot una última abraçada que Artur Martínez assegura haver somiat moltes vegades. Perquè, com dirien ells mateixos, “encara que el món caiga, cantarem”.