Javier López Alós, autor d’'Homo postacademicus': “Hui l'eix de la vida universitària és la supervivència”

Acaba d'arribar a les llibreries Homo postacademicus. De la reproducción a la supervivencia (Editorial Universidad de Granada), l'última obra del filòsof i escriptor Javier López Alós. Estretament vinculat a Dénia —ciutat on ha residit durant anys i en la qual condueix des de 2025 el cicle Koinós Dénia. Encuentros sobre cine, música y pensamiento—, l'autor tanca amb aquest assaig una trilogia dedicada a examinar la precarietat i la transformació de la vida intel·lectual sota el model neoliberal.

Aquest treball tanca un recorregut iniciat amb Crítica de la razón precaria (2019, Premi Catarata d'Assaig) i El intelectual plebeyo (2021). En aquesta ocasió, López Alós centra la seua anàlisi en la transformació radical que han patit la universitat, la investigació i la mateixa identitat acadèmica, reduïdes a dinàmiques de mercat en què l'estabilitat cedeix el lloc a la mera supervivència. L'obra fuig del derrotisme en plantejar vies de resistència col·lectiva i assenyala altres formes possibles de vida intel·lectual més enllà de la universitat-empresa.

Què planteges en Homo postacademicus?

En aquest llibre reflexione sobre el canvi de paradigma que ha patit el món universitari durant les últimes dècades i mostre com el seu sentit, la seua importància i les seues repercussions van molt més enllà de l'àmbit estrictament acadèmic. Són, alhora, resultat i font de transformacions de gran abast d'ordre social, polític, cultural… La tesi que sintetitza el mateix títol del llibre és que tots aquests canvis afecten també la identitat acadèmica. Per exemple, gent que treballa a la universitat i manifesta una distància sideral respecte de la seua professió, que no es reconeix en la institució; i, al mateix temps, un exèrcit de subjectes flotants que, fins i tot a pesar seu, se senten acadèmics, comparteixen codis, espais, llenguatges, publicacions… però que són professionals a temporades i tenen una relació ambivalent amb l'acadèmia.

Per què la segona part del títol, De la reproducción a la supervivencia?

Hi ha un autor ja clàssic en la sociologia, Pierre Bourdieu, que, entre moltes altres obres importants, va escriure Homo academicus. En aquest estudiava la sociologia universitària a partir de la noció central de reproducció. La universitat que estudia Bourdieu, que és l'anterior a la revolució neoliberal, a la imposició de les lògiques de gestió empresarial i a la irrupció de les noves tecnologies, té una funció predominant, tant cap a dins com cap a fora: la reproducció d'elits. Això dona peu a tota mena d'estratègies i pràctiques vinculades al poder universitari.

Doncs bé, en síntesi, jo tracte de respondre a la pregunta de què ocorre quan, si observem el declivi de la institució, més que de poder, del que ja parlem és d'impotència universitària. En realitat, la reproducció és un vestigi d'un passat en què, amb tots els seus problemes, existia la possibilitat del repartiment. Hui, en un context de precarització generalitzada, d'asfíxia econòmica de les universitats, d'irrellevància creixent, de la IA i la disrupció tecnològica, de competència ferotge cap a dins i submissió cap a fora, l'eix de la vida universitària és la supervivència.

Quines són les característiques de la universitat-empresa neoliberal?

Hi ha una constel·lació de termes —universitat-empresa, universitat neoliberal, capitalisme acadèmic, universitat gerencial…— que fan referència al procés pel qual l'educació superior i la investigació tendeixen a organitzar-se sota criteris procedents del món dels negocis. Això, amb diferents velocitats i intensitats des dels anys 80, ocorre a escala global, des dels Estats Units fins a Espanya, passant per Amèrica Llatina o Austràlia. Són canvis que molesten molt, dels quals tothom es queixa, però la lògica sistèmica dels quals passa molt més desapercebuda: la conversió de l'estudiant en client, la burocratització extrema, la prevalença de la hipercompetitivitat sobre la cooperació, l'explotació laboral, l'assimilació de la idea d'utilitat a la del benefici econòmic immediat, la construcció de carreres intel·lectuals segons patrons de creació de marca personal, per esmentar-ne només alguns exemples.

La universitat, que pot ser avantguarda de l'emancipació i el progrés social i intel·lectual, també ha estat un altaveu de primer ordre i un legitimador, quan no directament productor, de moltes de les idees que ara amenacen amb destruir-la

En l'obra es planteja que la crisi universitària és un reflex dels problemes de tota la nostra societat.

Els reflecteix, però també, i això cal reconéixer-ho, contribueix a consolidar-los. La universitat, que pot ser avantguarda de l'emancipació i del progrés social i intel·lectual, també ha sigut un altaveu de primer ordre i un legitimador, si no directament productor, de moltes de les idees que ara amenacen de destruir-la. O no han sigut les mateixes universitats les que s'han passat dècades lloant com de competitives eren? És realment la competitivitat el criteri pel qual una institució educativa o científica guanya estima pública? En quin sentit? Bé, diguem que sí, que aquesta és la pedra de toc: aleshores, què ha de passar quan apareixen altres agents formadors o investigadors “més competitius”? Què ocorre quan altres entitats amb més múscul financer i superioritat tecnològica irrompen en allò que tu mateixa has considerat un mercat?

Hi ha un plantejament ideològic que no sols ha naturalitzat la desigualtat i l'exclusió, sinó que, a més, les ha moralitzades: qui cau és perquè no s'ha preocupat per saber caminar, i per a què preguntar res més. És el que mereix. Això, dins i fora del campus. Però el sistema universitari, que també ho ha reproduït internament sobre la seua força de treball, ho pateix ara igualment com a agregat d'institucions que competeixen entre si pels recursos, els quals, encara que cresqueren, seran cada vegada més insuficients per a enfrontar-se a grans tecnològiques i fons d'inversió.

Hi ha un plantejament ideològic que no només ha naturalitzat la desigualtat i l'exclusió, sinó que a sobre l'ha moralitzat: qui cau és perquè no s'ha preocupat per saber caminar, i per a què preguntar més. És el que mereix. Això dins i fora del campus

Afirmes que, si la universitat continua funcionant exactament com una empresa privada obsessionada amb la competència i el benefici immediat, corre el risc d'autodestruir-se a mitjà termini.

Després de dècades insistint-hi, la universitat ha aconseguit convéncer la societat que la seua principal missió és formar estudiants per a una bona inserció en el mercat laboral. De nou, amb independència del que a mi em semble un discurs d'aquest tipus, què passa quan apareixen alternatives a la via universitària? Què passa quan, en termes estrictes d'inversió i retorn, que són els termes del teu marc ideològic, estudiar es torna massa car perquè no es troben bons treballs i deixa de valdre la pena? Aleshores aquests mateixos paràmetres, aquesta ontologia d'Excel i saltamartí, es giren contra tu quan els números no ixen, perds alumnes, baixes en les classificacions internacionals, etc. I, amb tota la raó, arriba l'ensurt.

I què perdríem si això ocorre?

Què perdríem? Malgrat tot, jo defense la pervivència de la universitat. De fet, si m'he dedicat a pensar sobre aquestes coses no és perquè no tinga altres coses en què pensar, sinó perquè em semblen molt importants i perquè no accepte que les coses siguen així i que la sort ja estiga decidida.

No és només la transmissió cultural organitzada de continguts, que també. Amb totes les seues deficiències, la universitat representa segurament l'espai de més concentració d'intel·ligències per metre quadrat al qual encara es pot accedir d'una manera relativament oberta. Intel·ligències, en principi, vinculades per interessos comuns en la comprensió i explicació de parcel·les de la realitat prèviament i simultàniament treballades per altres persones. Sense la garantia d'aconseguir-ho, però amb el propòsit, els procediments i l'esforç compartit. La universitat continua sent un espai en què, malgrat tots els obstacles, encara es poden reconéixer moments o situacions en què regeix un principi d'amistat intel·lectual, d'alguna cosa semblant a una recerca cooperativa de la veritat, de curiositat genuïna, de temporalitat lenta i de conversa no mediada per l'interés o l'expectativa de rendiment. Aquest és el tipus d'empremta que de vegades deixa l'etapa estudiantil o la que queda impresa en fases posteriors.

D'altra banda, també és d'allí, o després d'haver-hi passat, encara que només siga com a estudiants, d'on poden brollar idees, criteris, imatges i discursos que no es limiten a la mera repetició tècnica dels horrors del món. Això no ens ho proporcionen només les fonts d'informació: l'accés al coneixement es produeix en un context i les interaccions que es donen o no es donen tenen una enorme influència en com aprenem, recordem i reelaborem creativament i intencionalment allò que estudiem. Condicionen també el per a què.

S'escolten casos de plagi, favoritismes o trampes en l'àmbit científic i universitari. En lloc de culpar només la falta d'ètica individual, tu assenyales també el mateix sistema. Com influeix la pressió per publicar i rendir perquè es produïsquen aquest tipus de conductes?

Cadascuna d'aquestes pràctiques té les seues particularitats i en el llibre intente analitzar-les tan clarament com puc. Per descomptat, no vull dir que no existisca la responsabilitat individual ni que el sistema determine que indefectiblement algú s'haja de convertir en un pocavergonya. El que assenyale és que hi ha dos tipus de normativitats, de guies de conducta, que són contradictòries: la d'una vida acadèmica guiada per la curiositat, la recerca del saber, la voluntat de compartir amb altres allò que s'ha aprés i es considera important o útil també per a la societat —tot aquest conjunt de valors ideals que se suposa que orienten la pràctica científica— i, alhora, la d'una carrera professional que només sembla viable si et proveeixes d'un ganivet entre les dents i avances, diguem-ne, lleuger d'escrúpols, perquè la supervivència és la vertadera màxima per a la majoria de la gent.

El que dic és que no podem mirar els casos de la praxi des de la mera admonició moral en un moment en què, encara més amb la irrupció de la IA, la pressió per produir, la precarització i la desidentificació professional operen com una vertadera fàbrica de cinisme. En un context idealment cooperatiu, les actituds predatòries tenen avantatge competitiu. A això em referisc, i és una desgràcia.