Mari Carmen González, autora de 'Lawfare': “A Mónica Oltra la van llevar d’enmig per a provocar un canvi polític”

Mari Carmen González Vidal (Casinos, 1977) ha convertit el cas de Mónica Oltra en l’objecte d’estudi de Lawfare (Editorial Rebel, 2026), un llibre en el qual analitza el procediment judicial i polític que va acabar amb la dimissió de l’aleshores vicepresidenta de la Generalitat el juny de 2022 i que ara torna a la política com a candidata de Compromís a l’Alcaldia de València. L’autora sosté que el cas valencià és un exemple paradigmàtic de la utilització dels instruments judicials per a interferir en la política i apartar una adversària sense necessitat d’esperar una sentència.

En aquesta entrevista, González Vidal repassa el paper que, segons la seua investigació realitzada per a la Universitat de València i cristal·litzada en aquest llibre, van exercir diferents actors judicials, polítics i mediàtics, vincula el cas amb els interessos econòmics afectats per les polítiques de reversió sanitària i defensa que Oltra també va patir una forma de lawfare amb component de gènere. L’autora considera que el dany polític “ja està fet”, encara que interpreta la tornada de l’exdirigent de Compromís a la primera línia com un “acte de generositat absoluta”.

En el llibre planteges que la dimissió de Mónica Oltra el 2022 i tot el que va ocórrer abans i després constitueixen un cas de lawfare de manual. Per què?

Bé, caldria matisar això de “de manual”, perquè no existeix un manual del lawfare. Però sí que considere que el cas de Mónica Oltra és paradigmàtic. Més enllà que el lawfare siga un fenomen que està afectant Espanya, el cas valencià permet analitzar perfectament com funciona.

Bàsicament, el lawfare consisteix a utilitzar els instruments judicials per a interferir en la política. És una forma d’apartar, a través de mecanismes jurídics i judicials, persones que estan en contra de l’statu quo, que són dissidents o que no segueixen els patrons que determinades elits econòmiques consideren que haurien de seguir. L’estudi que recull el llibre s’ha realitzat amb rigor i està avalat per la Universitat de València. S’han analitzat moltíssimes dades, més enllà del cas concret d’Oltra, per a intentar entendre què està ocorrent actualment en la nostra democràcia i per què la cosa jurídica i judicial pot interferir de tal manera en la política. Fins al punt d’apartar una persona sense que existisca una sentència, vulnerant principis fonamentals com la presumpció d’innocència, i allargant un procediment fins a aconseguir llevar-la d’enmig i provocar un canvi de l’escenari polític.

I això va ser el que va ocórrer. Finalment, van entrar el PP i Vox en el Govern valencià. Però per a arribar fins ací intervé una maquinària que va molt més enllà del fet estrictament jurídic o judicial i en la qual participen altres actors.

En el llibre identifiques diferents potes d’aquesta maquinària: una de judicial, una de política, a través de les acusacions populars, i una altra de mediàtica. Comencem per la Justícia. Quin paper atribueixes a la secció 4a de l’Audiència Provincial de València?

La secció quarta té un paper fonamental en el desenvolupament del cas. La substitució del jutge instructor va considerar que no hi havia res, ni tan sols des del punt de vista indiciari. I això és molt potent. No obstant això, la secció quarta va decidir que sí que hi havia elements per a continuar endavant amb el procediment, en contra dels criteris que s’havien expressat des de la instrucció. Jo no soc qui per a jutjar personalment els magistrats, però sí que he analitzat resolucions i la manera en què s’han desenvolupat determinats casos. I el que el llibre planteja és la importància que va tindre aquesta secció quarta perquè el procediment continuara. Perquè existisca lawfare necessites actors capaços d’imposar determinats criteris i mantindre viu un procés. En aquest cas, l’actuació d’aquesta sala de l’Audiència Provincial va ser decisiva.

També situes l’exfiscal Teresa Gisbert com una figura important perquè va contribuir que el cas adquirira una enorme rellevància. Què va ocórrer?

Jo no estic ací per a dir que una persona concreta va actuar amb una determinada intenció. El que faig és recollir dades, investigar i analitzar el que va ocórrer. És una realitat que existien desavinences entre Compromís i el PSPV-PSOE dins del Govern del Botànic. Això està publicat i forma part del context polític d’aquell moment. Hi va haver friccions pels motius que explique en el llibre. I resulta rellevant analitzar com, en un moment determinat, el cas comença a amplificar-se. Es produeix una situació en la qual fins i tot una fiscal considerada progressista intervé i apareix un argument que, en essència, ve a dir: si tot el món està parlant d’això, serà perquè alguna cosa hi ha. Això contribueix que el cas vaja adquirint una dimensió cada vegada més gran. Després arriba la pressió política, comencen els debats en Les Corts i s’intensifica la pressió fins a arribar al desenllaç que finalment es va produir.

Anem a la pota política i a les acusacions populars. En el procediment van participar organitzacions i actors de l’extrema dreta. Consideres que van utilitzar de manera abusiva la figura de l’acusació popular?

Jo tampoc estic ací per a determinar jurídicament si la Justícia es va fer servir d’una manera injusta o no. Però sí que és cert que hi va haver denúncies continuades que van contribuir a iniciar i mantindre tot el procediment. I, quan comences a investigar, trobes nombroses connexions personals i professionals entre diferents persones relacionades amb aquest assumpte. Hi ha connexions entre determinats periodistes, responsables polítics, familiars i despatxos d’advocats en els quals participen o han participat persones vinculades a Vox. També apareixen procuradors i advocats relacionats amb les iniciatives judicials contra Mónica Oltra. Per això jo parle d’una maquinària totalment orquestrada, formada per diferents parts. Tots aquests elements funcionen com a cooperadors necessaris dins d’un mateix procés.

Creus, per tant, que va existir una maquinària organitzada més que un simple aprofitament de les deficiències del sistema judicial?

Jo crec que cal analitzar també els interessos econòmics. Quan Mónica Oltra comença a impulsar determinades polítiques relacionades amb la reversió de privatitzacions i, especialment, amb el model sanitari, apareixen interessos molt importants. La meua interpretació és que ací existeix un dels moments clau. Contra Mónica Oltra no podien anar per una qüestió de corrupció perquè per ací no hi havia res. I quan apareix l’assumpte relacionat amb el seu exmarit, es troba una oportunitat. Fins a aquell moment, l’assumpte no tenia la dimensió que després va adquirir. Però quan es coneix que l’acusat era l’exmarit de Mónica Oltra, diferents actors veuen una oportunitat i es bolquen en el cas. I això coincideix amb un moment molt concret del seu projecte polític: la transformació de les polítiques socials, la dependència i, sobretot, la sanitat.

En el llibre dones una importància especial al conflicte al voltant de Ribera Salud i a la reversió de les privatitzacions sanitàries.

Sí. Jo crec que aquest és un dels elements fonamentals. Quan es planteja recuperar determinats hospitals per a la gestió pública, s’estan tocant interessos econòmics molt importants. Hi ha persones i grups que obtenien beneficis del model de privatització sanitària i que veuen amenaçat aquest negoci. El llibre parteix també d’una inquietud personal. Jo he estudiat Dret i sempre havia entés la Justícia com una garantia per a protegir els drets de les persones. I ací apareix alguna cosa que, al meu entendre, afecta no només una persona concreta, sinó el conjunt de la societat i la qualitat de la nostra democràcia. El meu interés era esbrinar què havia ocorregut i analitzar les dades. I aquestes dades porten també a analitzar tot el que està relacionat amb Ribera Salud i la reversió de les privatitzacions.

També afirmes que els mitjans de comunicació van actuar com a tribunals paral·lels. Va ser així en el cas de Mónica Oltra?

Totalment. Els mitjans comencen publicant informacions que inicialment no tenen una gran rellevància, però quan la notícia salta a Madrid tot s’amplifica enormement. Hi ha periodistes i mitjans que ja no es pregunten tant què ha ocorregut realment en el cas, com que van directament al titular. Els mitjans són també cooperadors necessaris en el lawfare. Es crea un relat i aquest relat comença a viralitzar-se. El problema és que ja no es presenta aquesta persona simplement com una adversària política, que ha de ser derrotada a les urnes. Se la converteix en una enemiga. I aquesta és una qüestió molt important. Quan converteixes una persona en una enemiga es genera tota una estructura al seu voltant. Després, la gent pensa: “Si li ha passat alguna cosa, serà perquè alguna cosa haurà fet”. Ja no es reflexiona sobre el que realment ha ocorregut. Es crea un relat alternatiu, un relat d’odi, i això genera desafecció democràtica. La ciutadania acaba sent molt més manipulable. A parer meu, en aquest cas la manipulació va ser brutal perquè el lawfare ja havia aconseguit el seu objectiu: Mónica Oltra havia sigut apartada de la política. El càstig ja s’havia produït sense necessitat d’esperar una sentència.

Però hi ha qui sosté que Mónica Oltra va ser apartada perquè va dimitir. Creus que hauria d’haver resistit i haver-se mantingut en el càrrec?

Crec que la pressió perquè dimitira va ser enorme. I també considere que no va tindre tot el suport que hauria d’haver tingut dins del seu propi espai polític. Quan existeix una pressió tan forta i les persones que haurien de donar-te suport no ho fan plenament, arriba un moment en què la situació es torna molt difícil de sostindre. La meua impressió és que, si tots hagueren anat a una i hagueren defensat clarament que no hi havia elements per a apartar-la, probablement la situació hauria sigut diferent. I aquest suport no va arribar plenament, ni des de Compromís ni des del conjunt del pacte del Botànic. També van existir determinades posicions i declaracions de Ximo Puig que el llibre recull.

En el llibre analitzes altres casos de lawfare, com els d’Irene Montero, Ada Colau o Victoria Rosell, i introdueixes, a més, una perspectiva de gènere. Hi ha un lawfare específicament dirigit contra les dones?

Sí. Silvina María Romano és una de les autores que he investigat i que ha treballat el concepte de lawfare de gènere. En una societat patriarcal, el fet de ser dona pot augmentar les possibilitats de patir determinats atacs. Quan analitzes diferents casos, resulta significatiu l’elevat percentatge de dones entre les persones que han sigut víctimes d’aquest fenomen. I, a més, la manera d’atacar-les és diferent. Es parla d’elles com “la dona de”, no com a responsables polítiques. S’introdueixen elements de la seua vida sentimental o privada que probablement no s’utilitzarien de la mateixa manera contra un home. En el cas de Mónica Oltra ocorre també això. La seua condició de dona forma part de l’anàlisi i considere que existeix un component de lawfare de gènere.

Mónica Oltra ha decidit tornar a la primera línia política i serà candidata a l’Alcaldia de València en les eleccions de 2027. Pot el seu retorn convertir-se en una manera de derrotar el lawfare o el dany ja està fet?

El dany ja està fet. El lawfare ja s’ha produït. Que Mónica vulga tornar a presentar-se em sembla un acte d’enorme generositat. Però cal tindre en compte que el temps també és un cooperador necessari en aquest tipus de processos. Els temps judicials i els temps polítics poden jugar un paper molt important. Pot haver-hi moments en què determinades actuacions tinguen una incidència electoral més gran i això pot tornar a generar un debat al carrer. Jo convide la gent a reflexionar, a llegir les dades i a desenvolupar una capacitat crítica. El llibre està ací per a qui vulga conéixer els fets i analitzar-los. No sé si el seu retorn pot reparar completament el dany perquè el dany ja es va produir. No es va esperar una sentència i les conseqüències polítiques ja es van produir. Confie que la ciutadania siga capaç d’analitzar el que va ocórrer i que, finalment, siga a les urnes on es decidisquen aquestes qüestions.

Per a acabar, quins altres casos de lawfare destacaries en aquests moments?

Més enllà del cas de Mónica Oltra, crec que actualment veiem una ofensiva molt forta contra Pedro Sánchez i contra el seu entorn. Des del meu punt de vista, hi ha una maquinària que busca permanentment com apartar-los. S’ataca la família, la dona, el germà... El que es va fer amb Mónica Oltra al País Valencià, segons la meua opinió, s’està intentant reproduir ara a escala estatal amb Pedro Sánchez.