El penúltim aniversari del Mestalla: els 103 anys de l’estadi del València CF que desapareixerà per una pilota urbanística

Mestalla fa el dimecres 20 de maig 103 anys d’història en el que serà el seu penúltim aniversari. La pròxima competició de lliga serà l’última que aculla el llegendari estadi del València CF, el més longeu de la primera divisió espanyola. Si tot va segons les previsions, el club es mudarà definitivament al nou estadi de l’avinguda de les Corts Valencianes l’estiu del 2027, on iniciarà la nova temporada de lliga. A partir de llavors, començarà el compte arrere per a l’enderrocament d’una de les catedrals del futbol europeu, admirada per aficionats de tot el món i convertida en icona de la ciutat com un dels seus 10 edificis més visitats. Amb la seua desaparició, els valencianistes perden potser un dels pocs vincles d’unió que li queden amb els orígens de l’entitat.

Raons polítiques i especulatives són les dues principals claus que han propiciat l’operació de canvi d’estadi i, en conseqüència, la pèrdua d’aquest símbol del valencianisme que ben segur, una àmplia majoria apostaria per rehabilitar hui dia. En el seu lloc s’alçaran sis torres d’habitatges, com a resultat d’una pilota urbanística que es va forjar al començament del segle.

L’origen de l’operació es remunta als anys 90, amb les obres d’ampliació fetes per l’expresident Francisco Roig. L’any 2002, una sentència va declarar il·legal la llicència d’obres concedida per l’Ajuntament, llavors dirigit per Rita Barberá, per a alçar les noves graderies, cosa que es va aprofitar per a avivar la idea del canvi d’estadi.

L’octubre del 2004, Juan Soler obté el 70% de les accions del club i assumeix la presidència en compte de Jaume Ortí. Barberá, que va estar present en les dues finals de Champions que acabava de disputar el València CF, es va marcar l’objectiu que la ciutat acollira algun dia una final d’aquesta competició, la més important del món del futbol, però faltava el fonamental: un estadi de cinc estreles que complira tots els requisits.

El nou president del València CF va pactar aquell mateix any (2004) amb la Generalitat Valenciana de Francisco Camps i l’Ajuntament de Barberá una operació urbanística amb l’objectiu de requalificar el vell Mestalla per a construir-hi habitatges. Amb la venda del coliseu, es finançaria la construcció d’un nou estadi i es liquidaria gran part del deute que acumulava el club, uns 130 milions d’euros en aquell moment. Va ser llavors quan es va activar el compte arrere per a la demolició del Mestalla.

L’Ajuntament tenia la parcel·la de l’avinguda de les Corts Valencianes, representada gràficament en el pla general com a sòl de servei públic esportiu, reservada per a construir-hi un estadi olímpic, ja que la ciutat el 1991 va presentar la seua candidatura per a acollir els Jocs Olímpics de la Mediterrània, la seu dels quals en aquella edició va ser finalment Atenes; per això la parcel·la va quedar sense ús fins que es va idear l’operació del nou estadi.

Inicialment, es va subscriure un protocol d’intencions entre el club, la Generalitat i l’Ajuntament pel qual es mantenia la titularitat pública del sòl del nou estadi. D’aquesta manera, el València CF disposava del recinte i dels recursos que generara, però totes dues administracions podien utilitzar-lo també per als esdeveniments que s’acordara, sempre que no interferiren en les competicions esportives. Aquesta operació també incloïa la requalificació del vell Mestalla per a poder finançar les obres del nou estadi, encara que amb menys edificabilitat de la que finalment es va donar al club.

Però Soler no ho va veure clar. Volia que la societat obtinguera la propietat dels terrenys públics de l’avinguda de les Corts Valencianes per a tindre tots els drets sobre el nou estadi i no perdre patrimoni, per la qual cosa es va acordar la fórmula de la permuta, per la qual, l’Ajuntament va canviar la seua parcel·la valorada en 45 milions d’euros per 33 més que el club havia d’anar comprant en diferents punts de la ciutat i per 20 milions d’euros a abonar a la corporació municipal, un deute que ja està saldat.

Juntament amb la permuta, s’aprova una requalificació urbanística molt avantatjosa per al club amb l’objectiu que el València CF poguera construir l’anhelat estadi de cinc estreles i sanejar els seus comptes: l’edificabilitat real del vell Mestalla era d’uns 33.000 metres quadrats, però es va plantejar com una unitat d’execució i es van agafar diversos carrers de l’entorn per a augmentar els coeficients, de manera que finalment van eixir els 75.000 metres per a habitatges i 20.000 metres quadrats d’ús terciari.

Malgrat l’oposició en aquell moment dels grups municipals del PSPV i Esquerra Unida per considerar que l’acord lesionava els interessos generals de la ciutat, la pilota va tirar avant amb la majoria absoluta del PP.

Tot estava disposat i, després d’un espectacular acte de presentació de la maqueta de l’estadi, en què no van faltar Camps i Barberá i que va tindre lloc el novembre del 2006 a la Ciutat de les Ciències, les obres van començar l’1 d’agost de 2007 sense que s’hagueren venut les parcel·les del vell Mestalla, malgrat que en aquells dies Soler mateix va parlar d’ofertes de fins a 400 milions d’euros.

L’espera d’una oferta encara més gran va passar factura amb la irrupció de la crisi immobiliària. El 25 de febrer de 2009, any en què havia d’estar acabat l’estadi, les màquines van parar de treballar i va quedar un enorme esquelet de formigó en un dels principals accessos a la ciutat.

I així va romandre fins al gener del 2025, quan les faenes es van reprendre 10 anys després de l’arribada del magnat de Singapur, Peter Lim, com a màxim accionista, i amb un projecte que no té res a veure amb el que es va presentar i que llavors, amb el club en el seu moment àlgid, reconegut com el millor del món pels seus èxits esportius, ningú o molt pocs van qüestionar.

Ara, no obstant això, amb el club sota mínims, hi ha molta controvèrsia entre l’afició al voltant de la qualitat i l’estètica del projecte que s’executa, ja que, amb el pas dels anys, s’han anat eliminant elements per a abaratir els costos, principalment tot l’envolupant de la façana. Tampoc convenç el moment per la delicada situació esportiva i l’enorme llosa econòmica que suposa la infraestructura. La raó és que el València CF invertirà uns 280 milions d’euros en la finalització del coliseu, si els costos no s’incrementen a conseqüència de la inflació provocada pel conflicte a l’Orient Mitjà.

Poc abans de la reactivació de les obres, va irrompre un moviment de diversos sectors del valencianisme com Últimes Vesprades a Mestalla o Libertad VCF i de la societat civil que van posar damunt la taula alternatives per a rehabilitar el Mestalla, derrocar l’esquelet de les Corts Valencianes i requalificar aquests terrenys per a construir-hi habitatges. Un grup de reconeguts arquitectes van avalar aquesta opció tenint en compte que, entre altres coses, es va confirmar que la sentència que pesava sobre les graderies de Mestalla havia prescrit el 2020.

No obstant això, la decisió ja estava presa. L’Ajuntament presidit per l’alcaldessa María José Catalá, amb els vots a favor del PP, Compromís i el PSPV, va acordar el juliol del 2024 mantindre els beneficis urbanístics del Mestalla, condicionat a la finalització del nou estadi l’estiu del 2027, amb la vista posada en el fet que la ciutat puga ser seu del Mundial del 2030. Lim va signar el seu compromís per a acabar el camp i acollir la competició internacional una vegada es va confirmar l’acord en el ple, cosa que li permetrà pilotar un dels negocis immobiliaris més grans de la ciutat, la venda de la parcel·la de l’avinguda d’Aragó, valorada en uns 150 milions d’euros. El temps dirà si, posteriorment, farà l’última gran operació amb la venda de la seua majoria accionarial.

Camp de presoners i inundat per la riuada

El 20 de maig de 1923, l’estadi de Mestalla va acollir el seu partit inaugural contra el Llevant UE, amb resultat d’1 a 0 a favor del València CF. Quatre anys després de la seua fundació, el club estrenava així el seu estadi, amb capacitat per a 14.000 espectadors. Fins llavors, disputava els seus partits en el camp d’Algirós, situat a tan sols uns 500 metres, al costat de l’actual carrer de Finlàndia. Durant la Guerra Civil el coliseu va quedar pràcticament destruït, ja que molts materials com el ferro o la fusta necessaris per a la Guerra se’ls van anar emportant, i fins i tot va ser durant un temps un camp de presoners.

Poc després d’acabar la Guerra Civil, l’exèrcit va reconstruir el més essencial de l’estadi i en un termini de dos mesos va tornar a acollir partits de futbol. A partir d’ací, va arribar el gran València CF de la dècada dels anys 40 amb Luis Casanova en la presidència i amb la davantera elèctrica formada per Epi, Amadeo, Mundo, Asensi i Gorostiza. El Mestalla va viure grans partits i va celebrar dues copes i tres lligues.

Posteriorment, al començament dels anys 50, l’estadi viu la seua transformació clau amb una gran reforma les obres de la qual es prolonguen durant cinc anys, de la qual ix l’actual tribuna, fins que al cap de poc de temps arriba la gran riuada del 1957, que va mantindre el camp impracticable durant dos mesos, per la qual cosa el València CF va haver de jugar els seus partits fora.

Llevat del 1969 al 1994, en què se li va donar el nom de qui va ser-ne president, Luis Casanova, sempre s’ha anomenat Mestalla per la séquia que passa per davall de la graderia del fons sud. Durant la Guerra Civil el coliseu va quedar pràcticament destruït, ja que “molts materials com el ferro o la fusta necessaris per a la Guerra se’ls van anar emportant”, i fins i tot va ser durant un temps “un camp de presoners”.

L’última gran reforma, abans de la impulsada per Paco Roig, es va fer amb vista al mundial del 1982 en què el Mestalla va ser seu Espanya. Es fa l’estiu del 1978 i és la que deixa l’actual fisonomia de l’estadi.

Concerts de Tina Turner, Prince o el gran míting del PP

Al llarg de la seua història, el Mestalla ha sigut testimoni dels èxits esportius i les celebracions d’un València CF que l’any 2004 va ser declarat millor club del món després de disputar dues finals de la Champions League, guanyar dues lligues, una Europa League i la Supercopa d’Europa. Posteriorment, tan sols ha guanyat dues copes el 2008 i el 2019.

No obstant això, no sols ha acollit partits de futbol. A més, va haver-hi concerts de Tina Turner, de Prince o de Julio Iglesias, i hi ha hagut competicions de rugbi, de colombicultura i fins i tot de ‘motogol’, una mena de futbol que es jugava amb moto. A més, l’1 de maig de 1961 el Mestalla va acollir el final d’una etapa de la Volta Ciclista a Espanya que va guanyar, tant l’etapa com la Volta, el valencià Angelino Soler, que hui dia continua sent el guanyador de la Volta més jove de tota la història.

A més, el Llevant UE va haver de jugar durant la temporada 1968-69 al Mestalla, ja que, després de vendre el Vallejo, tenien el seu camp en obres i va arribar a un acord amb el València CF. En les olimpíades de Barcelona, el 1992, l’estadi va ser seu de la selecció olímpica que va ser medalla d’or.

També per al record queda el gran míting del PP l’any 1996 en què es van noliejar centenars d’autobusos, els grups de jubilats hi van ser duts amb berenar inclòs, Julio Iglesias va estar en la tribuna de convidats i un aparell de propaganda enorme va aconseguir omplir l’estadi del València CF. Rita Barberá i Eduardo Zaplana, ja instal·lat en la Generalitat Valenciana, van brindar a José María Aznar una plataforma multitudinària en la campanya electoral que el portaria per primera vegada a la presidència del Govern.