Quan la muntanya ja crema

És un estiu terrible. El foc torna a recórrer la geografia espanyola i també bona part del món, i ara mateix el tenim massa a prop, a la Vall d’Uixó i a la serra d’Espadà. Canvien els llocs, la intensitat i les circumstàncies, però es repeteix una sensació difícil d’esquivar: tornem a parlar de la muntanya quan ja està cremant, quan el fum es veu des de quilòmetres i quan l’única prioritat possible és protegir vides, habitatges i territori.

En aquestos moments crucials, els bombers forestals es converteixen, amb tota justícia, en els herois de cada jornada. Avancen cap a on els altres s’allunyen i treballen en condicions que moltes vegades resulten difícils d’imaginar des de la distància. També ho fan l’UME, els agents mediambientals, els pilots, els tècnics, les forces de seguretat, els serveis sanitaris i tantes persones que formen part d’uns operatius cada vegada més preparats per a enfrontar-se a incendis també cada vegada més extrems.

Tanmateix, reconéixer la seua feina no hauria d’impedir-nos mirar una mica més arrere. No unes hores abans de l’incendi, sinó mesos i, fins i tot, anys. Perquè hem desenvolupat una capacitat extraordinària per a reaccionar davant l’emergència, però continuem tenint enormes dificultats per a anticipar-nos-hi. Potser aquesta és, en el fons, la nostra manera d’arribar sempre tard.

La política pressupostària explica prou bé aquesta contradicció. Destinar recursos a l’extinció resulta indiscutible perquè el perill està davant, és visible i exigeix una resposta immediata. Molt més difícil és defensar una inversió preventiva els resultats de la qual no es podran mostrar al final de l’exercici ni cabran fàcilment en una fotografia. La prevenció requereix continuïtat, coneixement i una mirada que vaja més enllà de l’estiu següent i, per descomptat, de la pròxima convocatòria electoral.

Fa alguns anys, durant els governs del Botànic, una consellera es va atrevir a plantejar que el pressupost destinat a la prevenció havia de ser equiparable al de l’extinció. La proposta no va trobar precisament un “bravo”, sinó tantes resistències que pràcticament la van titllar d’utòpica i inviable. Més enllà de noms i partits, aquell episodi va reflectir una cultura política molt arrelada: acceptem sense massa dubtes l’enorme cost de combatre un incendi, però ens costa moltíssim més assumir el cost de gestionar el territori abans que aparega la primera flama.

I no es tracta d’enfrontar prevenció i extinció, com si una haguera de créixer a costa de l’altra. Totes dues són imprescindibles. La qüestió és per què una continua rebent l’èpica, l’atenció i, amb freqüència, el pes polític, mentre que l’altra roman en un segon pla, malgrat que tots afirmem que és fonamental.

A aquesta falta de perspectiva s’hi suma una idea tan estesa com desafortunada: que les muntanyes estan brutes i cal netejar-les. Es repeteix cada estiu amb una seguretat sorprenent, com si la muntanya fora un solar abandonat o un jardí al qual no haguera acudit el jardiner durant l’hivern. Però la muntanya no està bruta. La muntanya es gestiona.

Gestionar-la significa conéixer cada territori i actuar d’acord amb les seues característiques. Significa fer treballs forestals, recuperar aprofitaments, afavorir la ramaderia extensiva allà on siga possible, utilitzar la biomassa, mantindre camins i àrees estratègiques i conservar un mosaic d’usos que dificulte la propagació dels grans incendis. No consisteix a retirar indiscriminadament la vegetació, ni es pot reduir a una campanya de desbrossament abans de l’estiu. És una tasca constant i molt més complexa que aquest aparentment senzill “cal netejar la muntanya”.

També convindria recordar una dada que poca gent coneix: més del 65% del terreny forestal valencià es troba en mans privades. Parlem de la muntanya com un patrimoni comú —i ambientalment ho és—, però una part majoritària pertany a persones que, en molts casos, no obtenen cap rendiment d’aquestes propietats i difícilment poden assumir per elles mateixes el cost de mantindre-les.

També convindria recordar una dada que poca gent coneix: més del 65 % del terreny forestal es troba en mans privades

Si considerem estratègica la gestió d’aquest territori, per què no arriben amb més facilitat les ajudes? Per què no hi ha polítiques públiques més ambicioses, estables i accessibles que acompanyen els propietaris? No sembla raonable reclamar-los que facen una tasca d’interés general mentre se’ls deixa pràcticament sols davant la burocràcia, els costos i l’absència de rendibilitat. La prevenció també consisteix a aconseguir que cuidar el bosc siga viable.

Tampoc ajuda que aquesta política perda pes dins de la mateixa Administració. Després de comptar durant les dues legislatures anteriors amb una Direcció General de Prevenció d’Incendis Forestals, resulta difícil entendre que una matèria tan decisiva haja quedat, amb els actuals gestors, entremesclada i indefinida. Les estructures administratives no apaguen incendis per si mateixes, però sí que revelen les prioritats d’un govern. Si la prevenció és veritablement estratègica, també hauria de reconéixer-se en l’organigrama, en els equips i en els pressupostos. I sense trampes ni només amb l’arreglo de camins.

Perquè tampoc podem continuar tractant el canvi climàtic com una qüestió de fe o una simple disputa ideològica. Els períodes de risc són més llargs, les temperatures extremes es repeteixen i els incendis adquireixen comportaments que posen al límit qualsevol capacitat d’extinció. I resulta especialment preocupant que els qui neguen o relativitzen aquesta realitat tinguen ara responsabilitats directes sobre la prevenció d’incendis a la Generalitat Valenciana. Es pot discutir sobre les mesures, els terminis o els pressupostos, però és difícil dissenyar una política eficaç si es nega l’escenari en què s’ha d’aplicar.

Ningú no pot prometre que deixaran de produir-se incendis. Seria tan ingenu com irresponsable. El foc ha format part històricament dels nostres paisatges i continuarà formant-ne. El que sí que podem decidir és com volem conviure amb aquesta realitat i quina capacitat tindrà el territori per a resistir-la. No aspirem a un bosc en què mai no passe res, sinó a reduir la freqüència, l’extensió i la violència dels grans incendis, que ja no poden ser controlats únicament amb més mitjans d’extinció.

Si de veritat hem aprés alguna cosa, aquesta convicció també hauria de començar a notar-se en els pressupostos

La bona notícia és que no partim de zero. Sabem que una gestió forestal continuada redueix els riscos; que ajudar els propietaris facilita la cura del territori; que la ramaderia extensiva i els aprofitaments forestals poden construir paisatges més resistents; que els parcs naturals necessiten equips tècnics estables, i que les polítiques de prevenció no poden aparéixer i desaparéixer al ritme de les legislatures. No ens falten diagnòstics ni coneixement.

Si de veritat hem aprés alguna cosa, aquesta convicció hauria de començar a notar-se també en els pressupostos. Només aleshores podrem dir que no ens limitem a reaccionar millor cada estiu, sinó que estem aprenent, per fi, a arribar abans.