LLEGIR EN CASTELLÀ
Ben Rivers és un dels noms essencials del cinema experimental contemporani. Les seves poderoses imatges, exhibides en museus i festivals, són un gest purament artístic que reivindica la pròpia naturalesa de l'ésser humà. Fa justament deu anys va presentar The Sky Trembles and the Earth Is Afraid and the Two Eyes Llauri Not Brothers, una pel·lícula que traça un viatge dins d'un altre: comença dins del rodatge al Marroc de la pel·lícula ‘Mimosas’, d'Oliver Laxe, amic de Rivers, fins a dissoldre's lentament en el seu context real.
Una dècada després, Rivers recupera aquesta cinta amb una vigència sorprenent amb motiu de la seva projecció al festival MajorDocs com a convidat d'honor. Després del seu pas pel Festival Internacional de Cinema de Gijón, on ha presentat la seva última película The Mare’s Nest, guanyadora del Premi Especial del Jurat en el Festival Internacional de Cinema de Locarno, el creador arriba a Mallorca a la setena edició del festival, on ahir va impartir una masterclass sobre la necessitat de la incertesa i el risc en els processos creatius.
L'autor, habitual de festivals com Rotterdam, Viennale o FIDMarseille —on ha rebut múltiples premis al llarg de la seva carrera—, defensa un cinema personal, artesanal, allunyat de la fartanera audiovisual quotidiana i, sobretot, de tota pretensió per mostrar la realitat. Les seves pel·lícules, contemplatives i honestes, mostren a un artista que narra ficcions conscient que, en realitat, no pot mostrar una altra cosa.
L'autor, habitual de festivals com Rotterdam, Viennale o FIDMarseille —on ha rebut múltiples premis al llarg de la seva carrera—, defensa un cinema personal, artesanal, allunyat de la fartanera audiovisual quotidiana i, sobretot, de tota pretensió per mostrar la realitat
MajorDocs es va inaugurar amb la projecció de The Sky Trembles, una pel·lícula filmada fa deu anys i en diàleg amb el rodatge de ‘Mimosas’, d'Oliver Laxe. El festival la presenta precisament vinculada a ell, més reconegut a Espanya després de rebre el Premi del Jurat a Cannes per la seva pel·lícula ‘Sirat’. Què li va portar a recuperar aquesta pel·lícula per a obrir el festival? Té algun significat especial recuperar-la avui?
La pel·lícula sempre ha estat especial per a mi. Estava molt content quan la vaig fer i continuo sentint-me orgullós d'ella. Crec que parla molt de la meva manera de treballar: interrogar la imatge documental, la seva veritat, la seva fragilitat i la seva flexibilitat. Quan ens van convidar a proposar quina pel·lícula podria inaugurar el festival, vaig pensar que aquesta funcionaria bé, en part perquè Oliver apareix en ella i la gent el coneix. Existeix aquesta associació natural. Però no vaig pensar massa en la seva figura; és un vell amic, i el seu èxit no canvia res de la nostra relació. Per a mi és simplement una altra pel·lícula. Una de les coses que més em va alegrar en proposar-li el projecte a Oliver Laxe va ser la seva generositat. Li vaig demanar entrar en el seu rodatge de ficció al Marroc —que implica un gran desplegament tècnic— per a filmar “a la meva manera”, gairebé de manera parasitària, registrant el que volgués. I en un cert moment ell deixa el seu propi rodatge i es converteix en la meva marioneta. Aquesta inversió de rols és també un dels temes de la pel·lícula: com s'inverteixen els poders dins de les estructures cinematogràfiques.
Una altra figura important en The Sky Trembles és Paul Bowles, molt vinculat al Marroc. Quin paper juga el seu imaginari literari, musical i vital en la seva aproximació al paisatge i a les ficcions que l'habiten?
M'encanta la seva escriptura, sobretot els relats. Però també soc conscient del problemàtic: un estatunidenc blanc vivint al Marroc, apropiant-se d'unes certes històries i reimaginant-les. Aquesta ambivalència m'interessa; no la defuig. Molts dels seus relats tenen alguna cosa de malson, derivada en part de la seva por a l'altre. La història en el cor de The Sky Trembles és A Distant Episode: un lingüista al nord d'Àfrica, arrogant i segur de poder anar a qualsevol part, pren el camí equivocat i ho perd tot: la identitat, el cos i el jo. Jo vaig traslladar aquest relat al cos d'un cineasta europeu; podia ser Oliver, però també podia ser jo.
Oliver Laxe és el meu doble. Tots dos tenim l'impuls de filmar fora de casa. Aquest impuls és una arma de doble tall: és necessari que existeixin mirades forasteres —si tot fos autobiogràfic seria terrible—, però al mateix temps has de ser conscient de com filmes a altres persones i altres paisatges. La pel·lícula intenta, a través de Bowles i d'Oliver, reflexionar sobre aquest desig de crear realitats en un lloc aliè i preguntar-se què pot sortir malament. Bowles parla d'aquesta pèrdua, d'aquesta ment que quan torna a reconèixer-se embogeix i corre cap al desert. I també volia plantejar al públic quin nivell de realitat veu a cada moment: què és construcció i què és real.
Oliver Laxe és el meu doble. Tots dos tenim l'impuls de filmar fora de casa. Aquest impuls és una arma de doble tall: és necessari que existeixin mirades forasteres —si tot fos autobiogràfic seria terrible—, però al mateix temps has de ser conscient de com filmes a altres persones i altres paisatges
Passats els deu anys d'aquest rodatge, com afrontar avui el debat sobre la descolonització de filmar en terres alienes? A Krabi, pel·lícula rodada a Tailàndia, va codirigir el projecte amb la directora tailandesa Anocha Suwichakornpong, i fins i tot a The Mare’s Nest, rodada en gran part a Menorca, va comptar amb la participació d'alguns nens i nenes de l'illa.
Intent que a les pel·lícules hi hagi un reconeixement explícit de la meva posició. A The Sky Trembles, Oliver actua com el meu doble: jo també soc aquest personatge. Té a veure amb l'enfocament: no pretendre conèixer un lloc ni explicar-lo. Aquest és l'error d'alguns cineastes. Jo mai afirmaria que mostro una realitat objectiva; és impossible. Quan filmo a altres llocs, procuro deixar clar que és una mirada forastera i ser autocrític. A Krabi va ser distint: em van convidar a fer una pel·lícula a Tailàndia i vaig dir que no podia simplement anar allà i filmar.
Hi havia raons per a rodar The Sky Trembles al Marroc, però no volia repetir aquest gest d’“anar i treure una pel·lícula”. Per això vaig convidar a codirigir a una cineasta tailandesa brillant. Desenvolupem junts la història, i la pel·lícula reconeix constantment el dispositiu cinematogràfic: es veuen rodatges, una sala de cinema i senyals per a recordar que és una construcció feta per persones en un lloc. No pretén ser “autèntica”; és ficció. Per això m'agrada barrejar documental i ficció: no crec en la veritat objectiva ni en un documental que la garanteixi. Tot cineasta decideix què mostrar i què deixar fora, i el muntatge —una eina molt manipuladora— ho canvia tot.
Podria considerar-se que porta el documental cap a la ficció per a intentar ser més honest.
Sí, espero que sí. Busco una veritat obertament subjectiva i dir “aquesta és la meva visió del món; no és el món mateix”.
Passem a la seva última pel·lícula, The Mare’s Nest, premi Marró Verd al Festival de Cinema de Locarno. Com va arribar a imaginar aquest món postapocalíptic a Menorca?
Va ser curiós. Una amiga, la comissària Garbiñe Ortega, em va cridar des d'una pedrera dient-me: “Estic a un lloc que té el teu nom; hauries de venir a filmar aquí”. Vaig venir a veure la pedrera i vaig conèixer al cineasta local Pep Salvador, qui em va ensenyar l'illa: coves, un complex militar abandonat, cales, estructures antigues… Fins i tot la cultura talayótica. Aquells llocs em van impressionar. Jo havia escrit Mare’s Nest pensant a rodar-la al Regne Unit, però després de veure Menorca vaig pensar: “Vull filmar aquí; aquests paisatges són increïbles”. Vaig imaginar un escenari de canvi climàtic. El Regne Unit s'escalfa: de fet, ja es conrea vi blanc al sud; i potser en cent anys el paisatge anglès se sembla més al de Menorca. Vaig jugar amb aquesta idea. A la pel·lícula no saps realment on estàs: se sent anglès i català; el viatge de la protagonista és ambigu. Però per a mi l'illa és un personatge essencial.
Jo havia escrit Mare’s Nest pensant a rodar-la al Regne Unit, però després de veure Menorca vaig pensar: 'Vull filmar aquí; aquests paisatges són increïbles'
A la seva masterclass com a convidat d'honor del festival va parlar sobre el procés creatiu com a territori incert i obert. Com gestiona el dubte durant el rodatge i el muntatge? Com influeixen les desviacions inesperades?
És difícil resumir vint anys. Però per a mi es tracta de mantenir un equilibri: començo amb idees i imatges clares, però el cinema no hauria de consistir només en executar un pla. Vull que sigui una aventura; necessito sorprendre'm. Treball amb baix pressupost i equips petits, el que em permet comprar temps: detenir-me, observar, descobrir. Tinc un ull a l’idea original i un altre en tot el inesperat, que sovint és el millor. El muntatge funciona igual: no treballo amb guions lineals, així que puc canviar l'ordre i transformar la pel·lícula. El so també és crucial: obre la imatge i la porta a una altra direcció. Sempre intento fer alguna cosa que només pugui existir al cinema, no a un reportatge.
I buscant l'aventura es pot fallar, un verb que no agrada.
Per descomptat.
Diria que, en aquest sentit, el seu és un treball a contra corrent?
Sí, sens dubte. A ningú li agrada fallar, però si no arrisques vas a allò segur, i tot el que es segur et porta a fórmules repetides. Hi ha moltes pel·lícules de tres actes que funcionen, sí, però a vegades resulten planes. No tenim per què cenyir-nos a aquestes regles. Les persones que filmo solen haver triat vides fora del statu quo: viuen a la naturalesa, fora del capitalisme. No són necessàriament anarquistes, només han triat una altra vida. I crec que m'atreuen perquè jo també vull fer cinema fora de la forma industrial dictada pel mercat.
A ningú li agrada fallar, però si no arrisques vas a allò segur, i el que es segur et porta a fórmules repetides. Hi ha moltes pel·lícules de tres actes que funcionen, sí, però a vegades resulten planes. No tenim per què cenyir-nos a aquestes regles
Un cinema literalment humà.
Sí, això és.
Per acabar. La intimitat i la mirada lenta del seu cinema s'enfronta, d'algun mode, a un món saturat per la cerca de l'atenció de tots. Creu que detenir-se a observar i escoltar pot ser un gest polític?
Sí, crec que pot ser polític. Demanar a la gent que adopti una atenció més lenta —detenir-se, mirar— és una manera de resistir la urgència capitalista del consum constant. Hi ha molts exemples a les meves pel·lícules. A Mare’s Nest, sovint col·loco la cambra i observo als nens: els deixo jugar i portar l'escena. No els dicto què fer. Ho deixo ocórrer i observo amb el públic: “Això és increïble. Aquests nens són increïbles. Observem-los, un minut”. Això és la vida: bella, real, inspiradora, i no té res a veure amb comprar coses. Això és tot.