LLEGIR EN CASTELLÀ
Són les onze de la nit. El Mini Cooper té el capó destrossat i ha quedat a contramà. Al costat del cotxe, sirenes blaves de la Guàrdia Civil. El cop ha hagut de ser fort i provoca un embús que s’intenta resoldre lluitant contra el rellotge. Hi ha frissera. La carretera principal d’Eivissa està tallada en sentit oest i en el punt que, aquesta nit (i les que vendran fins a l’octubre), més crema de l’illa: la rotonda d’accés a una discoteca amb capacitat per a 7.000 persones que acaba d’obrir portes.
Des que el conductor va fonyar el fre, l’autobús encapçala l’embús. Al darrere hi ha desenes de vehicles i al lateral s’hi pot llegir un missatge amb lletres blanques i gegants: Welcome to [UNVRS]. Com si fos l’última acció publicitària d’una apertura que s’ha estat promocionant –a les xarxes socials, tanques publicitàries, parets de l’aeroport, les portes dels taxis– d’ençà que Will Smith va fer viral un vídeo en què perseguia ovnis al cel eivissenc. En aquell anunci disfressat de curtmetratge, l’Agent J de Men In Black acabava enfilant-se a una terrassa arrodonida per una cúpula oberta. Allà resolia el misteri encaixant la mà a Yann Pissenem, l’home al darrere de la idea de tornar a posar en marxa la discoteca més gran de l’illa. Ha passat un any, ha arribat el gran moment.
És mitjanit. Ressuscita un recinte gegantí, amb proporcions de hangar. La música sona des de fa seixanta minuts. L’ha encetada Carista, una deejay –holandesa d’Utrecht, amb sang de Surinam– que té 42.000 seguidors a Instagram. Una minúcia al costat dels més de dos milions de persones que segueixen Carl Cox –britànic d’Oldham, amb sang de Barbados–: aquest veterà serà l’encarregat de tancar la festa quan ja sigui de dia i el rellotge marqui les nou del matí. Hi ha simbolisme, i no només perquè Carl Cox sigui probablement el deejay més respectat i esperat del món. Té 63 anys, infinitat d’èxits a la seua llista de reproducció. La collita de quatre dècades punxant. A més a més, malgrat aquesta longevitat, compta amb el favor d’allò que és nou: a l’illa feia gairebé una dècada que Carl Cox no protagonitzava una festa setmanal durant tot l’estiu, com succeirà a [UNVRS]. Però hi ha alguna cosa més que fa especial aquesta nit. Alguna cosa que transcendeix la dimensió humana. El lloc on reapareix el deejay britànic, d’alguna manera, és on l’electrònica es va convertir en el ritme que ha de sonar quan s’organitza una macrofesta a Eivissa. El més seguit, el més rendible. El més poderós.
Ku, Privilege, universe
Va passar als anys vuitanta, quan es deia Ku, i fardava de tenir el rècord Guinness de ser la discoteca més gran del món. Allà, un gran jardí a l’aire lliure va passar de tot: el món va veure cantar plegats Freddie Mercury i Montserrat Caballé, però també descobrí els ventalls de Locomía. Des dels noranta fins a la pandèmia, ja sota sostre i amb una característica cúpula descoberta que s’ha conservat, es va dir Privilege. A partir del 2010, entre mala gestió i redades policials, el projecte va defallir, fins tancar quan arribà la pandèmia. Ara, el seu nom, que és un acrònim, es pronuncia universe. Les notes de premsa que han enviat durant els últims mesos des d’un negoci que no sembla tenir àvia ho subratllen amb cura. I també especifiquen que en aquesta catedral de l’electrònica tot serà “legendari”, “revolucionari”, “visionari”. Els perquès d’aquest punt i a part queden sense especificar. L’opacitat mana. Als mitjans acreditats no se’ls permet fer fotos, aconseguir una entrevista amb algun dels responsables és una quimera, atracar-se a les àrees exclusives de la discoteca tampoc és possible. La discoteca és filla del seu temps. D’un temps turbocapitalista. És fàcil imaginar-se Elon Musk aparcant el seu Tesla a l’aparcament més privat i lliscant fins a la terrassa dels privilegiats, que es diu The Catacomb, la catacumba.
És la una de la matinada. La pista, que en la seua immensitat pareixia desangelada, es converteix en un formiguer. Les entrades més barates (100 euros) no permeten entrar més tard. El públic s’amuntega, treu els mòbils de la butxaca, encén les llanternes, mescla les seues llums amb els raigs, potentíssims, que els il·luminen des del sostre. El subidón ja és aquí, un dels primers que es viuran al llarg d’aquestes dotze hores de festa. A gairebé cent metres de distància de la taula del deejay, i a uns vint metres per sobre, una dotzena de nois (enginyers i tècnics de so, molt jóvens) espitgen la música per pujar el volum. Bogeria col·lectiva.
La pista es converteix en un formiguer a la una de la matinada. Les entrades més barates (100 euros) no permeten entrar més tard
Xifres de negoci estratosfèriques
Els promotors insisteixen. Segons el seu relat, [UNVRS] marcarà un abans i un després en l’electrònica eivissenca, un sector que s’atorga el poder de generar un terç del PIB de l’illa, un sector que té el poder de dictar lleis i modificar-les. Només es pot intuir que les xifres que puguin transcendir podrien provocar algun mareig fins i tot en ambients no assalariats. Unes hores van ser suficients per vendre tots els codis QR que donaven accés a la posada de llarg. Es van vendre milers d’entrades a 140 euros, i una altra quantitat, impossible de determinar, a 500: les polseres que asseguren seient a una taula VIP.
La hiperfacturació és fonamental: un transatlàntic només és rendible si carrega tot el passatge que pot portar a bord, sobretot si els oficials de la tripulació tenen catxets estratosfèrics. Ja per començar, la discoteca més gran d’Eivissa ha fet saltar la banca. No pareix casualitat que el seu propietari tengui negocis a Dubai. Com si fos un club de futbol finançat amb petrodòlars, s’ha atracat al rival més proper, Amnesia, i ha fitxat a colp de talonari dos festes (Paradise: Sand of Solaris de Jamie Jones i Elrow) que seran massives. Convèncer Carl Cox perquè tornàs a l’escena també ha estat un altre gol per l’escaire: li ha marcat a Pepe Roselló. Pissenem es va asseure al seu tron quan va crear Hï, la mateixa discoteca que havia estat l’Space de Roselló, i ara contracta un mite que es va fer gran, precisament, treballant en aquell negoci, l’únic en mans d’un eivissenc de naixement que arribà a jugar a les grans lligues de l’electrònica.
En poques hores es van vendre tots els codis QR que donaven accés a l’estrena. Es van esgotar milers d’entrades a 140 euros, i una quantitat impossible de determinar, a 500: les polseres que asseuen el client en una taula VIP. La hiperfacturació és fonamental
Són les dos de la matinada. Ja no hi cap ni una agulla a la pista. Fauna estrangera, però també moltíssima gent autòctona. Joventut que estrenen la majoria d’edat i personatges que, per qüestions biològiques, podrien tenir néts crescuts. Es formen cues a les barres, però les cambreres són un metrònom a tempo veloce. La gran majoria, dones de pell clara que deambulen per la vintena (el revers del que passava a l’aparcament, on la gran majoria dels aparcacotxes eren homes de pell negra). Amb les pinces que fan servir per agafar les peces de gel obren llaunes de begudes energètiques. Marquen xifres al datàfon. Aigua a 15 euros, xarrups d’herbes dolces a 16, copes a 25, tequiles i mezcales reposats, un caprici que gairebé arriba als 50. També, molt sovint, allarguen la mà per cobrar. Els sous en efectiu volen. Un noi treu un feix de bitllets de la butxaca. En dóna tres de verds, li’n tornen un de rosa. Acaba de convidar a una ronda els seus col·legues.
Aigua a 15 euros, xarrups d’herbes dolces a 16, copes a 25, tequiles i mezcals reposats, un caprici que gairebé arriba als 50. Els diners en efectiu volen. Un noi treu un feix de bitllets de la butxaca. N’entrega tres de verds, li’n tornen un de rosa. Acaba de convidar a una ronda els seus col·legues
La discoteca més gran de l’illa
Ballen agafats per la cintura, com si en lloc de techno sonàs una bachata. Ella duu tatuatges a l’esquena. Ell, els cabells tenyits de groc pollastre. Ell li agafa una mà i se l’emporta cap al marro. Mentre caminen, miren per un instant la immensitat del sostre. L’edifici impressiona. La Comissió d’Ordenació Turística del Consell d’Eivissa va aprovar un projecte de 8,2 milions per reformar-lo. Altres fonts indiquen que la xifra es podria haver quadruplicat. Quan faltava només un mes per a l’opening els quatre nivells de l’aparcament (cadascun, de la mida d’un camp de futbol) van deixar de ser la zona de guerra (formigoneres, grues, excavadores, casetes d’obra i cascos de paleta) de llarg any anterior. Feia falta convertir els 6.500 metres quadrats d’un edifici decadent en una balena brutalista (per dins recorda la discoteca Fabric de Londres) i mediterrània (els murs estan emblanquinats, en teoria, per “retre homenatge a l’arquitectura eivissenca”), esquitxada amb detalls art déco.
Són les tres de la matinada. Les planxes de l’hamburgueseria que s’ha instal·lat a l’interior de la discoteca treuen fum. Els estómacs més afamats les devoren. Volen agafar forces per seguir una festa que tot just comença. Les taules, els seients entapissats, el taulell i les pantalles no deixen cap dubte: vostè és dins un dinner, però amb una estètica que no pot ser més futurista. O retrofuturista, perquè tot pareix remetre a Stanley Kubrick. Com si haguessin mesclat en una coctelera La taronja mecànica, Eyes Wide Shut, Dr. Strangelove (el toc absurd sempre s’agraeix en una festa) i, en major proporció, 2001: Una odissea de l’espai. Un passadís de miralls que connecta les terrasses amb la macropista. El paisatge lunar que apareix sovint a les pantalles que envolten aquell rectangle XXL. La caixa transparent on dos al·lotes altíssimes que resplendeixen –com si l’estatueta dels Oscars s’hagués disfressat de Cleopatra, talment així es podria definir el seu aspecte– ballen esperant qui vulgui entrar a fotografiar-se amb elles. El xivarri del bany al qual s’entra travessant una petita sala amb una cabina al centre on se celebra una festeta paral·lela a la principal. La reproducció de l’ovni que, estavellat al costat de la porta principal, connecta les cues, ja immenses, de més gent que s’uneix a la festa, amb aquell anunci de l’estiu passat. Aquestes cues no deixaran de créixer, i a les sis del matí caldrà esperar dos hores per trobar un taxi, i a les vuit i busques del matí, en ple after, causaran nous embussos, molt més grans que aquell de les onze de la nit, i sense necessitat de cap col·lisió. Simplement, a la carretera principal d’Eivissa ja no hi caben més vehicles si un monstre de la mida de [UNVRS] es posa en marxa.
Des del negoci expliquen que Will Smith no ha faltat al bateig de la nova criatura de Yann Pissenem. El Príncep de Bel-Air acompanya el rei de l’oci eivissenc en la que podria ser la culminació de la seva carrera dins el show business. Fa quinze anys, aquest empresari parisenc regentava el bar de la platja d’un hotel dels setanta. Aquell hotel, quan els seus propietaris van veure com rendien les festes que el llogater organitzava damunt l’arena, es va convertir en l’Ushuaïa Ibiza Beach Hotel. Una discoteca encoberta amb legislació feta a mida, i alguna cosa més: un canvi de paradigma. Des de llavors, la festa es va traslladar de la nit al dia, modificant considerablement els equilibris turístics de l’illa. Així va néixer Ushuaïa Entertainment, una societat en què Pissenem posseeix la meitat de les accions i els propietaris d’aquell hotel (que també ho són de la resta de locals creats pel francès: entre tots treballen 2.000 persones per atendre gairebé 20.000 clients), l’altra meitat. El llinatge d’aquests socis el coneix qualsevol eivissenc i, gràcies a la seua expansió hotelera a nivell internacional, és cada volta més conegut a molts racons del planeta: Matutes. La pregunta que molts es fan amb el desembarcament de [UNVRS] és la següent: ara tornarà a posar-se de moda sortir sota la llum de la lluna?