D'encaixar la mà a Nelson Mandela a fotografiar l'Eivissa hippy: “Vaig ser al lloc correcte en el moment indicat”

La vida d’Allan Tannenbaum hauria estat diferent, potser, si no hagués viatjat fins a Eivissa amb una càmera a les alforges d’aquella Norton Commando que va comprar a Londres i que acabaria circulant pels carrers de Manhattan. Era l’estiu de 1970: la carrera d’aquest fotògraf –retratista de la contracultura de Nova York als setanta, periodista internacional als vuitanta i noranta, arxiver del seu propi banc d’imatges des de llavors– encara no havia començat. “Jo era un jove nord-americà, graduat en Belles Arts i amb moltes ganes de veure món, que viatjava a Europa per primera vegada i volia conèixer la Mediterrània. Aquella ruta amb moto que va acabar a Eivissa va ser molt important per a mi, efectivament. En els cercles universitaris dels Estats Units en què m’havia mogut es parlava força d’un lloc que, a diferència de Mallorca, encara no havia estat del tot espatllat pel turisme”, explica Tannenbaum, tot explicant per què va conduir mil cinc-cents quilòmetres cap al sud per embarcar-se cap a una illa que va donar un gir a la seva vida: “La setmana que hi vaig passar em va marcar molt, va ser l’inici de tot el que va venir després”.

Duu un bigoti espès, canós com el remolí de cabells que li creix a les celles i al cap: Tannenbaum es connecta a l’entrevista des d’una habitació decorada amb fotografies en blanc i negre. És el record d’una feina que no s’atura: manté perfils a les xarxes socials i continua sortint de casa amb una càmera penjada a l’espatlla. Per exemple, una Hasselblad analògica que va comprar per internet fa uns anys a un paio “de Kíiv”. Saluda en castellà –la mateixa llengua que fa servir per interrompre un minut la conversa amb una excusa de pes: “He de treure un peix que tinc al forn”–, tot i que demana de forma educada passar-se a l’anglès per parlar de fotografia, música i política. L’accent de Tannenbaum és nord-americà, sí, però sense exagerar. Des de fa una dècada, només viu a Nova York la meitat de l’any.

Ara el fotògraf és a Nazaré, Portugal. Davant l’onada més gran de l’oceà Atlàntic, la seua dona i ell passen els mesos més càlids, gaudeixen de la jubilació i aprofiten per recórrer amb cotxe la península Ibèrica: “Ens encanta Nerja, a Màlaga”. Amb vuitanta anys fets, el fotògraf sembla no haver perdut la pulsió que el va portar d’El Salvador a les Filipines o de Bagdad a Gaza, quan va documentar conflictes bèl·lics al final de la Guerra Freda. De fet, la seua maleta és preparada per tornar a marxar. Quan acabi l’entrevista amb elDiario.es, un taxi el recollirà per portar-lo a l’aeroport de Lisboa. Farà –una altra vegada– escala a Barcelona i tornarà a Eivissa: “Més de mig segle després, qui ho havia de dir”.

Un carret ple de moments únics 

El segon viatge a l’illa servirà, a més, per inaugurar la primera exposició que fa a Espanya. Contrast Ibiza el va convidar fa uns mesos i el fotògraf no s’ho va pensar. Com que la filosofia d’aquest festival, que ja suma sis edicions, és aprofundir en la història del rock-and-roll, l’obra de Tannenbaum s’adaptava a l’esdeveniment com si fos un guant. Als setanta va ser editor de fotografia de la revista SoHo Weekly News. Aquella feina li va permetre ser testimoni directe d’uns anys vibrants per a la indústria musical sense haver de sortir gairebé del seu barri novaiorquès. Gairebé tot passava en aquell racó de la Gran Poma. Alguns exemples en són prou il·lustratius:

James Brown fent un salt al mig d’una avinguda de Manhattan. Bruce Springsteen i Steven Van Zandt –guitarres enlaire– acompanyant un solo de saxo de Clarence Clemons. Muhammad Ali preparant la seva picada d’abella davant d’un mirall. Jack Nicholson repenjat en un sofà regalant a l’objectiu la més dura de les seues mirades. Patti Smith, angelical, esquinçant amb desgana una guitarra elèctrica mentre John Belushi li passa un braç per damunt de l’espatlla. Bob Marley –com calia esperar– amb jaqueta de xandall. El serrell de Joe Strummer guaitant per la finestreta d’un taxi groc. John Lennon i Yoko Ono passejant feliços per Central Park. Mick Jagger fent moltes coses –divertint-se a Studio 54 amb la seua esposa Bianca, agitant els braços com una oca a l’ombra d’un gratacel, deixant-se abraçar per Dolly Parton en un camerino, obrint la boca mentre comparteix una cigarreta i una copa amb la resta dels The Rolling Stones…– i cap d’elles sobri. O, simplement, la silueta urbana del downtown novaiorquès un solpost qualsevol.

El material que es mostra a la sala d’exposicions Sala Walter Benjamin és ple de moments únics. Però al carret de Tannenbaum també hi haurà una fotografia fora de lloc i, alhora, molt propera per al públic eivissenc. En aquella imatge hi apareixen cases de parets emblanquinades. És un carreró sense asfaltar. En primer terme, gairebé menjant-se l’objectiu, el morro d’una furgoneta Barreiros. A l’esquerra, d’esquena, un Renault L4 i, al costat dret, també d’esquena, un Escarabat de la casa Volkswagen. Tots els vehicles comparteixen matrícula: PM, Palma de Mallorca. Darrere la ferralla amuntegada s’entreveu una terrassa. Cadires i taules plenes de gent amb màniga curta. És un bar del qual penja un rètol: English Pub.

A l’Eivissa de 1970, l’Eivissa que va conèixer Allan Tannenbaum, les coses noves i les coses velles topaven sense remei.

–He triat aquesta imatge –explica el fotògraf– perquè m’agrada especialment. Transmet molt. Realment, l’illa era un lloc que semblava tret d’una altra època... i al mateix temps, tot era molt modern. La història d’Espanya no m’era aliena i, quan, després d’aturar-me a París i travessar França, vaig travessar els Pirineus, de nit, abans d’allotjar-me tres dies en una pensió de Les Rambles i agafar el vaixell per arribar a l’illa, sabia que entrava en un país sota una dictadura. El primer que em va cridar l’atenció van ser aquells capells de tres puntes que duia la Guàrdia Civil.

–El tricorni.

–Exacte! A Eivissa, veies les parelles de la Guàrdia Civil creuant-se amb aquells carros estirats per animals amb què encara es movien els habitants de l’illa. I, entremig, turistes com naltros.

Un àlbum hedonista

Abans de l’entrevista, Tannenbaum ha enviat algunes fotografies per WhatsApp per anar fent boca. És el seu àlbum eivissenc: dos al·lotes baixen amb bicicleta pel Portal de ses Taules, uns cossos nus es torren al terrat d’una casa, uns banyistes esmorzen amb els peus enfonsats a l’arena daurada de s’Aigua Blanca... Va utilitzar un objectiu de 50 mm, fixat a una càmera de la marca Mamiya Sekor. La tècnica i l’equip no són els que farà servir després, quan es converteixi en professional, però ja s’hi intueix una mirada documentalista en les seues postals mediterrànies. Dos anys abans d’aquella aventura iniciàtica, Tannenbaum havia congelat alguns moments d’una concentració antibel·licista a San Francisco amb una Miranda de 35 mm. Va ser la seva primera experiència com a fotògraf amateur. El Vietnam cremava i els jóvens als quals els seus pares podien pagar-ho escapaven del reclutament per evitar entrar en aquell escorxador. No pocs acabarien amagant-se a la serra de Tramuntana o als camps eivissencs. El còctel que vindria després és prou conegut: natura, amor lliure, LSD. El poder de les flors.

–Era cert el mite hippy o es va magnificar?

–Bé... La meua oportunitat de venir a l’illa va ser un amic que havia llogat una vila al camp, força lluny de la ciutat. Com que no tenia gaires diners, depenia bastant de la seua hospitalitat, així que vam passar una setmana prenent el sol, tocant la guitarra, banyant-nos en platges salvatges. Record que vaig pintar molt i vaig passar hores escrivint un diari. Per al visitant, aquella Eivissa era idíl·lica: tot estava ancorat en el passat i, al mateix temps, tot era molt lliure. Es respirava hedonisme i no calia sortir de festa per gaudir-ne.

–El 1970 encara no existien les discoteques, només alguns bars que punxaven vinils a Sant Antoni o al port de Vila. Ara, en canvi, hi ha desenes, potser centenars de llocs que podríem anomenar discoteques: a qualsevol restaurant de platja hi punxen música electrònica i ja han començat la temporada. T’animaries a fer una volta per la festa eivissenca? És un bon exercici antropològic.

Per al visitant, aquella Eivissa era idíl·lica: tot estava ancorat en el passat i, alhora, tot era molt lliure. Es respirava hedonisme i no calia sortir de festa per gaudir-ne

–[pensa uns segons] Potser ja soc una mica gran per a això... Saps què passa? Jo vaig viure una època d’efervescència al Soho. El barri es desindustrialitza, la ciutat no té ni cinc, els índexs de criminalitat són altíssims, el cost de la vida està per terra. Aleshores, moltíssimes ments brillants –escultors, pintors, poetes, músics– s’estableixen al mateix lloc i hi ha una explosió creativa. Jo la vaig poder fotografiar. Sent que vaig ser al lloc correcte en el moment indicat.

–La música disco, els inicis del rap, l’auge de la salsa com a gènere comercial: sembla que al Nova York de finals dels setanta tothom es passava el dia ballant. Va ser així?

–[somriu] Amb Tito Puente ens ho vam passar molt bé! Quins temps. Curiosament, crec que ja no queden llocs on la gent vagi només a ballar a prop d’altres persones. Als concerts, als jóvens ara pareix que els interessi més fer-se selfis o gravar vídeos per a les seves xarxes. No presten atenció al que veuen!

–Les xarxes socials i els mòbils han matat l’espontaneïtat amb què es comportaven els artistes a la vostra època... o és un altre mite que tenim els millennials?

–Jo crec que és veritat.

–Llavors, aquella famosa sessió que va fer amb John Lennon i Yoko Ono abraçant-se nus sota uns llençols blancs avui seria impensable. Sense anar més lluny: els fotògrafs tenen prohibit l’accés als concerts de Rosalía.

–Mira, jo no he tornat a Eivissa, però he intentat seguir tot el que ha anat passant a l’illa durant les darreres dècades a través de reportatges i documentals. Tot s’ha convertit en un negoci. Què va passar amb el Nova York dels setanta? El mateix. La ciutat mai no serà avorrida, però l'èxtasi d’aquella època ja no tornarà. Va desaparèixer.

–La culpa va ser dels yuppies que sortien en pel·lícules com Wall Street?

Va començar a haver-hi sous, les converses van canviar –es parlava d’actius i d’accions– i els espais encantadors es van convertir en una font d’ingressos. Vam viure de primera mà allò que després es va anomenar gentrificació i que s’ha estès per la resta del planeta. Alguns galeristes es van fer rics, però molts artistes van haver de marxar del barri. No podien pagar el lloguer. Aquells canvis, als noranta, es van fer profundíssims. Va ser llavors quan es va posar de moda gastar-se set-cents dòlars en una botella de xampany i presumir-ne. La imatge que tenc a la memòria per definir aquella època és la d’uns tipus encorbatats fumant un puro dins d’una limusina a la recerca de llums vermells. Però, llavors, jo ja em dedicava a una altra cosa.

A Nova York vam viure de primera mà la gentrificació. Alguns galeristes es van fer rics, però molts artistes van haver de marxar del barri. No podien pagar el lloguer. Aquells canvis, als noranta, es van fer profundíssims. La imatge que tinc a la memòria per definir aquella època és la d'uns homes amb vestit fumant-se un puro a bord d'una limusina a la recerca de llums vermelles

Dos dàcades cobrint conflictes

A finals dels setanta, el fotògraf estava saturat de les llums de Nova York. Havia passat massa nits fotografiant sota els focus de l’Studio 54, on a Diana Ross, Truman Capote o Jacqueline Kennedy Onassis se’ls feia de dia. Havia entrat centenars de vegades amb la càmera penjada a l’espatlla al seu local preferit: el Mad Club, on, segons explica, hi havia “menys postureig” que a la discoteca fetitxe d’Andy Warhol. “Necessitava un canvi”, explica. Un altre viatge –a Israel, el 1979– li’l concediria. Es va treure la caçadora de cuir i es va vestir amb roba de camuflatge. Va reorientar la seva carrera cap al periodisme internacional, es va ficar en embolics força menys pacífics que una gira d’una banda de rock. La Revolució Sandinista (1980-1990), la Primera Intifada (1987), la Primera Guerra del Golf o la caiguda de Kabul en mans dels talibans (1996) van ser alguns dels episodis que Tannenbaum va cobrir per a l’agència Sigma Photo News. “Ucraïna o l’Iran són paraules majors. És pitjor l’escena geopolítica ara que en aquells anys?”, es pregunta per respondre’s ell mateix: “No sé què dir. Malauradament, el món és un lloc boig i agressiu. Per això cal aferrar-se a l’esperança. Això és el que vam sentir a Sud-àfrica”.

Allan Tannenbaum no vol penjar sense parlar abans de l’apartheid. La primera vegada que va recórrer el país –1985– el supremacisme blanc era incontestable. Malgrat el bloqueig internacional. “He estat en diverses guerres, però crec que aquell és el context amb més violència que m’ha tocat viure. La repressió que vam poder documentar era terrible”, diu. Les seues fotografies van acabar en una carpeta que va portar el govern sud-africà –profundament anticomunista– a denegar-li el visat durant un lustre. No va ser fins al febrer de 1990 que va poder tornar a Ciutat del Cap, l’epicentre del poder bòer. Ja havia caigut el Mur de Berlín, l’URSS era al caire de la desaparició, les guerres iugoslaves encara no havien esclatat, i anaven a alliberar Nelson Mandela després de vint-i-set anys empresonat a Robben Island.

Allan Tannenbaum va ser vetat de Sud-àfrica durant cinc anys per les seves fotografies, que van acabar sent el pretext d'un govern profundament anticomunista

–Mandela transmetia la mateixa sensació davant la càmera que totes aquelles estrelles del rock que havies fotografiat abans?

–Era un tipus icònic, un símbol de llibertat per a tots els sud-africans que estaven oprimits. Quan el van alliberar, vaig sentir, com poques vegades, que aquell dia s’estava escrivint una pàgina de la Història. Crec que cal aferrar-se al que representen personatges com aquell.

És 12 de febrer de 1990, un dia després que el guerriller que va acabar apostant per la reconciliació pacífica a Sud-àfrica hagi sortit de la presó. Els Mandela –Nelson i Winnie, la seua esposa– estan asseguts a la part del darrere d’un cotxe que circula per una pista d’aeroport. Després d’haver-se reunit a Ciutat del Cap amb l’arquebisbe Desmond Tutu, volen cap a Johannesburg. Un eixam de càmeres els envolta. La finestreta baixa i un home d’uns quaranta-cinc anys –duu un bigoti espès, que ja canós, com el remolí de cabells que li creix a les celles i al cap– dibuixa un somriure d’orella a orella. Al fotoperiodista, en comptes de prémer el botó de la seva Canon, li surt de l’ànima estrènyer la mà del futur president de Sud-àfrica. Wim de Vos, un càmera neerlandès de la CBS, capta el moment.

Allan Tannenbaum sembla tenir tant d’afecte per aquella instantània sud-africana com per una altra imatge que enviarà després per correu electrònic. Vol que aparegui en aquest reportatge. A la fotografia, el fotògraf surt assegut, amb l’esquena lleugerament encorbada, al seient d’una Norton Commando comprada a Londres. Llueix un bigoti espès, negre com el remolí de cabells que li creix a les celles i al cap –el porta llarg, amb una estètica que recorda Frank Zappa– i el seu rostre pareix cansat. Mira a càmera, com si des d’aquells portals de Brooklyn estigués recordant-se d’Eivissa, l’illa on ha tardat cinquanta-cinc anys a tornar.