Ibiza Cinefest, deu anys del festival que va retornar el cinema independent a l’illa de les macrofestes: “No volíem ‘brilli-brilli’”

Xavi Herrero va desembarcar a Eivissa en un moment crític per als cinèfils. Fa una mica més d’una dècada, les sales de cinema que existien a l’illa havien tancat, estaven tancant o feia anys que romanien tancades. El Serra –l’últim cinema que quedava al centre de la capital eivissenca: era centenari– es va convertir en runa per acabar sent un solar on després s’aixecaria un hotel de cinc estrelles. Les possibilitats d’un eivissenc per veure una pel·lícula independent o, fins i tot, una pel·lícula en versió original sense haver d’agafar un vaixell o un avió per viatjar a la península o a Mallorca eren remotes.

El projecte que aquest cineasta català –Terrassa, quinta del 67– tenia al cap es va convertir en una escletxa per on va entrar la llum. Deu edicions més tard, el Festival Internacional de Cinema Independent d’Eivissa s’ha convertit en un dels certàmens més reconeguts d’Espanya. Qualifica per als Goya. L’Ibiza Cinefest –així l’anomenen– atrau autors consolidats i debutants i convida a pensar en la nostra relació amb la imatge. I, sobretot, no té catifa vermella.

El projecte que tenia al cap el cineasta Xavi Herrero es va convertir en una escletxa per on va entrar la llum. Deu edicions més tard, el Festival Internacional de Cinema Independent d’Eivissa s'ha convertit en un dels certàmens més reconeguts d'Espanya

“Igual que mai no vaig tenir mentalitat de funcionari i per això vaig deixar de treballar a TV3, el brilli brilli tampoc m'interessa. No volia que hi hagués actors i actrius amb roba elegant fent-se fotos per vestir la imatge del festival. El que m'interessava és que els creadors poguessin venir a Eivissa a explicar sobre la seva feina, tant el procés creatiu com tot el que envolta aixecar una producció. I, sí, és cert que l'illa s'havia quedat pràcticament sense cinemes, però en arribar vaig al·lucinar amb la quantitat d'espais públics on es podia encaixar la nostra programació. Pràcticament, cada poble en tenia un… amb pantalla gran. Per allà ens hem colat”, explica Herrero.

No m'interessa el 'brilli brilli'. No volia que hi hagués actors i actrius amb roba elegant fent-se fotos per vestir la imatge del festival. El que m'interessava és que els creadors poguessin venir a Eivissa a explicar sobre la seva feina, tant el procés creatiu com tot el que envolta aixecar una producció

El director del festival està sopant amb el seu equip en un bar de Sant Josep de sa Talaia. Al grup hi ha cinèfils veterans com Juan Marí Susierra o Juanjo Ribas –impulsors d’altres mostres i cicles que s’organitzen a l’illa– i sang nova. Toni Planells, per exemple, un realitzador que s’ha arromangat per encarregar-se de la producció del festival. “La idea és que si jo fes un pas al costat, l’Ibiza Cinefest continués existint”, comenta Herrero. Amb la satisfacció de qui acaba una feina maratoniana. Minuts abans havia acabat –en un teatre rehabilitat per l’ajuntament després de dècades en desús– la projecció del primer capítol de La ruta. Vol. 2: Ibiza.

La idea és que si jo fes un pas al costat, l'Ibiza Cinefest seguís sent existent

Aquesta producció d’Atresmedia retrata –en paral·lel– l’escena de les discoteques eivissenques a mitjan anys noranta i l’especulació urbanística de principis dels setanta. El públic –segons l’edat– ha fet memòria o s’ha amarat dels colors, les substàncies i els sons que van vibrar a l’illa en dos períodes clau. Just quan les festes britàniques es van apoderar de la nit, just quan els constructors valencians i els promotors estrangers van fonamentar quilòmetres de platja verge. Connectats, tots dos moments permeten entendre l’Eivissa actual. Hi ha aplaudiments i preguntes per a Borja Soler i Blanca Javaloy, el director-guionista i la responsable de seleccionar el càsting de La ruta. El realisme ha arribat a tal punt que el públic perdona un detall important. Les localitzacions són mallorquines. Per un “tema logístic”, diuen els responsables de la sèrie, “va ser inviable rodar a Eivissa”.

Monedes digitals, barraques, migrants

Durant una setmana llarga –del 20 de febrer a l’1 de març–, l’Ibiza Cinefest ha ofert llargmetratges, curtmetratges, animació infantil, un espai específic per a cineastes balears i fins i tot algun assaig fílmic com Madrid Ext., de Juan Cavestany. La nova pel·lícula de l’autor de l’obra teatral Urtain o de la sèrie Vergüenza retrata les mutacions que ha provocat el pas del temps –i els fluxos financers– a la capital espanyola. Avingudes, carrers i places com a camp de batalla econòmic.

–Xavi, la programació se selecciona buscant ficcions o documentals que estiguin relacionats o tenguin afinitat amb el que passa a Eivissa?

–Bé… [el director de l’Ibiza Cinefest pensa uns segons]. No necessàriament. El que passa és que ens interessa molt la temàtica social i aquesta illa, encara que sembli petita, està carregada d’històries molt potents. Així que és normal que hi hagi temàtiques que ens resultin familiars, que ressonin en recordar-nos històries que també estan passant aquí.

Ens interessa molt la temàtica social i aquesta illa, encara que sembli petita, està carregada d'històries molt potents. Així que és normal que hi hagi temàtiques que ens resultin familiars, que ressonin en recordar-nos històries que estan succeint aquí també

Les paraules d’Herrero cobren sentit després de veure algunes de les propostes del festival. És evident la relació que tenen amb Eivissa les trames de +10K o Ciudad sin sueño. La primera és un curt documental de Gala Hernández que reflecteix les ambicions d’un criptobro de vint-i-un anys que somia guanyar 10.000 dòlars al mes per viure com un pachá. La seva ambició: conduir un Lamborghini sota les palmeres de Miami. La segona segueix les aventures i desventures d’un nen gitano i del seu amic musulmà pels camps i rierols que envolten la Cañada Real. Tom Sawyer i Huckleberry Finn amb smartphones. En veure les mansions de Florida i les barraques de l’extraradi madrileny és impossible no pensar en el luxe i la misèria d’Eivissa.

“Vaig arribar a Eivissa i em vaig assabentar que aquí, i a Formentera, també hi és present el drama de la migració. Es parla molt del cas canari, on hi ha la ruta més consolidada, però hi ha altres realitats que no transcendeixen tan fora del lloc. Jo, de fet, em vaig assabentar del que estava passant al Bidasoa llegint la premsa local: a vint quilòmetres de casa meva hi havia un drama migratori”, diu Asier Urbieta.

La seua reflexió no és capriciosa. Aquest cineasta guipuscoà –d’Errenteria, quinta del 79– ha dirigit sèries com Altsasu –“També molt enganxada a la realitat”– i va inaugurar l’Ibiza Cinefest amb el seu primer llargmetratge. Rodada entre Irun i Hendaya, en euskera i francès, Faisaien Irla posa el dit a la nafra oberta sota el riu que separa Espanya i França. En els últims anys, nou persones han mort intentant creuar una frontera que han travessat “unes 50.000 persones en els últims cinc anys”, precisa Urbieta.

“Com l’Illa dels Faisans, és el condomini més petit del món i canvia de sobirania cada sis mesos. Si un mort apareix en el moment de la cerimònia en què s’abaixa una bandera i se n’hissa una altra, quin dels dos estats es farà càrrec del cadàver? A partir d’aquí vam desenvolupar l’argument. És súper important que hi hagi festivals de cinema així en un moment en què les sales estan força buides. Si no, una pel·lícula com la nostra ho tindria impossible per arribar al públic”, afegeix.

És súper important que hi hagi festivals de cinema així en un moment on les sales estàn bastant buides. Si no, una pel·lícula com 'La isla de los faisanes' ho tindria impossible per arribar al públic

Imatges que devoren imatges

Si Faisaien Irla col·loca l’espectador davant del mirall –es llançaria vostè a l’aigua si veiés un migrant ofegant-se a pocs metres de casa seva?–, Joan Fontcuberta va situar els centenars de cervells que escoltaven les seves reflexions davant les intel·ligències artificials.

La conferència del pensador català –Premi Nacional de Fotografia el 1998, Premi Nacional d’Assaig el 2011– va ser la cirereta de l’Ibiza Cinefest. Fontcuberta recorre en tot just una hora l’arc que separa els bisons dibuixats sobre la roca del Chat GPT. Passant per la polèmica entre pintors i heliògrafs (els primers fotògrafs); el desenvolupament de la fotografia documental; el poder evocador de les imatges; la transició de la càmera analògica a la digital; o els moderníssims drons de guerra que, mentre maten, graven. I, també, l’etern dilema d’establir els límits entre el fet i la mirada, la representació i el que es representa.

“Fa cinquanta anys que em dedico a la fotografia i he vist molts avenços tècnics. Cada un ens ha donat possibilitats que abans ni imaginàvem”, va explicar Fontcuberta. “Per això m’agrada jugar amb la IA. Ara bé, el que és important sempre serà què fem amb les imatges que creem: quin sentit els donem i quina visibilitat els concedim? Des de sempre, els éssers humans hem devorat imatges, però ara estem en l’època de la iconofàgia perfecta: les imatges es devoren entre elles per generar noves imatges. Als canvis, com dic, cal adaptar-s’hi… però on quedarà l’espai per pensar?”