LLEGIR EN CASTELLÀ
Feia un fred inusual a la matinada del 23 de maig de 1940, quan el general Leandro Sánchez Salazar, acabat de nomenar cap del Servei Secret de Mèxic, es va despertar sobresaltat per una trucada telefònica. “Han intentat matar Trotski”, va dir una veu amb to marcial. El subinspector Galindo deixava entreveure una certa excitació en la veu. Tot seguit va passar a detallar l’intens foc creuat de metralladores portàtils i d’artefactes explosius i incendiaris amb què –contra tot pronòstic– els atacants no havien aconseguit acabar amb la vida del vell revolucionari ni amb la de la seva dona, Natàlia Sedova. “Tots dos han sortit il·lesos. Només el nét de don León, Esteban Volkov, ha resultat ferit al taló per una esquirla de metralla”, va concloure el policia. Mentre el seu subordinat li descrivia els fets, el general va aconseguir vestir-se i pujar al seu vehicle, un vell Chevrolet Deluxe negre, que va arrencar a tota velocitat per l’avinguda Insurgentes en direcció a Coyoacán. Eren les 4.30 de la matinada.
Exactament un any abans de l’atac a la casa dels Trotski, a la localitat d’Olot, a pocs quilòmetres de la frontera catalana amb França, el jove capità del cos de metges voluntaris republicans Ignasi Ponsetí Vives intentava evacuar els últims ferits del front de Barcelona. Malgrat la seva joventut, el metge s’havia guanyat àmpliament el respecte dels seus col·legues i dels nombrosos ferits al seu càrrec, que en el millor dels casos aconseguien travessar la frontera en carros precaris tirats per mules, fugint dels sublevats. Nascut a Ciutadella de Menorca el 1914, Ponsetí es convertiria anys després en un dels traumatòlegs més prestigiosos del món, en part gràcies a l’experiència adquirida com a metge militar durant la guerra.
La Guerra Civil s’accelerava, de manera desordenada i caòtica, cap al seu desenllaç, i amb la derrota republicana s’apagava l’últim alè de l’Espanya republicana. L’escriptora i acadèmica valenciana Helena Percas, companya sentimental de Ponsetí, evoca aquells darrers dies a les seves memòries: “Pocs dies abans del final, Barcelona havia quedat pràcticament indefensa; les tropes feixistes avançaven amb tancs i aviació davant unes forces republicanes ja escasses, mal armades i desmoralitzades”. Percas explica que, a començaments de 1939, amb prou feines quedaven dos combois sanitaris operatius a la zona oriental de la ciutat. “Al personal militar i als civils vinculats als serveis sanitaris se’ls va oferir la possibilitat d’exiliar-se a França; la sortida estava prevista per a la nit del 30 de gener”, assenyala l’escriptora, que acompanyaria Ponsetí durant els seus avatars a l’exili.
Aquella mateixa matinada, el capità metge Moisès Broggi Vallès, cap de cirurgia de l’equip sanitari de les Brigades Internacionals en què servia Ponsetí, va negociar la rendició amb les forces feixistes amb la condició que els pacients ferits no serien executats. Tanmateix, els metges i voluntaris amb militància política van quedar exclosos d’aquesta protecció i es van enfrontar a les represàlies de les tropes franquistes.
El menorquí sabia que no hi hauria compassió per als “rojos” i que, si era detingut, molt probablement passaria la resta de la seva vida a la presó o aniria directament davant l’escamot d’afusellament. L’historiador Bep Portella, autor d’una biografia sobre el cèlebre metge, explica que “com a capità de l’Exèrcit Republicà i voluntari durant tres anys en diferents fronts, el doctor Ponsetí temia l’empresonament o alguna cosa pitjor, per la qual cosa va decidir exiliar-se travessant la frontera francesa el 4 de febrer de 1939”. Segons assenyala l’acadèmic menorquí, els metges voluntaris que es van sumar a defensar la república dins les files de l’Exèrcit Popular “van ser més de 3.000, entre els quals hi havia tres coronels metges, 48 comandants i 294 capitans. Durant la guerra, 165 metges van ser assassinats a la zona nacional, i uns altres 103 serien afusellats a Espanya entre 1939 i 1944”.
Com a capità de l’Exèrcit Republicà i voluntari durant tres anys en diferents fronts, el doctor Ponsetí temia l’empresonament o alguna cosa pitjor, per la qual cosa va decidir exiliar-se travessant la frontera francesa el 4 de febrer de 1939
Els metges de Trotski al Mèxic de Cárdenas
Després d’un penós pas pels Alps francesos, Ponsetí es va establir a Bèziers, on va romandre diversos mesos amagat, prestant servei en petits pobles de la Bretanya francesa. Allà va atendre ferits i exiliats que continuaven arribant des de la frontera pirinenca, amb uns recursos mèdics escassíssims. Va curar membres congelats, gangrenes en diferents fases de descomposició, febres tifoides, tos ferina i nombrosos casos de trastorns mentals derivats d’anys de penúria, guerra i, finalment, derrota. Tot i que la guerra a Espanya havia acabat, l’ombra del feixisme ja s’estenia per tota Europa.
En aquest context va rebutjar una oferta per incorporar-se com a metge a l’exèrcit francès i combatre l’Alemanya nazi. Va decidir, en canvi, acollir-se a l’hospitalitat del president Lázaro Cárdenas, que va obrir les portes de Mèxic al més destacat de la intel·lectualitat republicana. Així, el 27 de juliol de 1939, Ignasi Ponsetí va arribar a Veracruz a bord del vapor Méxique. Posteriorment, el metge menorquí es va instal·lar a la ciutat sagrada dels nahues i, amb ajuda econòmica del Servei d’Evacuació de Refugiats Espanyols, va aconseguir obrir una petita farmàcia a Juchitepec, als afores de Ciutat de Mèxic. Allà va entrar en contacte amb altres exiliats i va fer amistat amb el doctor Juan Farill, metge personal de Frida Kahlo i especialista en medicina ortopèdica, que exerciria una influència decisiva en la seva carrera posterior en aquella disciplina.
Després d’un penós pas pels Alps francesos, Ponsetí es va establir a França i va atendre ferits i exiliats que continuaven arribant des de la frontera amb uns recursos mèdics escassíssims. Més tard va arribar a Mèxic. Allà va entrar en contacte amb altres exiliats i va fer amistat amb el metge de Frida Kahlo
Wenceslau Dutrem era un metge de Barcelona, simpatitzant del PSUC, que es va exiliar després de prestar serveis com a metge al Front d’Aragó. Com tants altres, va arribar a Mèxic després de la guerra i, amb el temps, es va convertir en un important enllaç per als nouvinguts. Va ser membre actiu de la Mutual dels Metges de Catalunya i Balears i un dels principals impulsors de la Borsa del Metge Català a Mèxic, una xarxa de suport professional per a exiliats. D’aquesta manera, després de conèixer Ignasi Ponsetí i l’ortopedista Juan Farill, va acabar exercint com a metge de capçalera de Lev Trotski, especialment a causa de les seves inclinacions polítiques, que van passar de la socialdemocràcia catalanista al quart-internacionalisme furiós.
Tot i que no va ser el metge de capçalera dels Trotski, Ponsetí era sovint consultat pels seus col·legues en matèria sanitària i fins i tot va arribar a fer una revisió mèdica a qui havia estat cap de la Guàrdia Roja. “El vell revolucionari vivia en un complex fortament custodiat, que ocupava tota una illa de cases al carrer Viena, al costat del riu Churubusco. Durant la meva visita li vaig fer un examen mèdic i recordo que em va donar una forta encaixada de mans, com si volgués iniciar una lluita”, va escriure Ponsetí en una carta adreçada al seu germà Miquel, recollida a la biografia publicada per l’historiador menorquí Bep Portella.
Havien passat tres mesos de l’atac amb explosius a la casa dels Trotski i el general Sánchez Salazar encara no tenia una hipòtesi clara sobre qui havia organitzat l’assalt. Dubtava entre un autoatemptat amb finalitats propagandístiques i la versió que l’antic comissari de Guerra de l’URSS li havia donat des del principi: que els responsables eren els membres més destacats del Partit Comunista Mexicà, entre els quals es trobava el famós muralista i pintor David Alfaro Siqueiros. El temps li donaria la raó.
El 20 d’agost de 1940, un cotxe es va aturar davant la farmàcia d’Ignasi Ponsetí i un membre de l’equip de seguretat de Trotski li va demanar que els acompanyàs immediatament, al·legant una emergència. En arribar a la residència, va trobar el lloc envoltat per un centenar de policies, militars i membres del servei secret mexicà. Se li va informar que un dels presumptes col·laboradors de Trotski l’havia colpejat violentament a la part posterior del cap amb un piolet.
Tot i que es va considerar la possibilitat d’una trepanació per salvar-li la vida, l’operació es va endarrerir tant que el vell revolucionari d’origen ucraïnès va morir poc després de l’atac. L’agressor, un agent estalinista d’origen català anomenat Ramon Mercader, va ser detingut i posat a disposició de la justícia mexicana. Les autoritats van sol·licitar a Ponsetí que realitzàs l’autòpsia assistint el doctor Dutrem. “El cos jeia sobre el llit en un bassal de sang, amb el rostre i el cap completament coberts. En agafar-li la mà, vaig comprovar ràpidament que no hi havia signes vitals i vaig confirmar la causa de la mort: un traumatisme directe al cervell”, va comentar el mateix Ponsetí en una carta.
Segons expliquen alguns descendents del doctor Dutrem, mentre la policia s’enduia Mercader cap a la presó on passaria 20 anys empresonat, l’agent soviètic es va adreçar al metge de Trotski en un català perfecte i li va dir: “Doctor, ajudi’m si us plau”. A la qual cosa Dutrem va respondre, potser endevinant el pes històric del que acabava de succeir: “Català havies de ser, fill de puta?”.
La Universitat d’Iowa i el mètode Ponsetí
Després de la seva estada a Mèxic, el doctor Ponsetí va decidir emigrar als Estats Units, on viuria la resta de la seva vida i on es dedicaria plenament a l’ortopèdia pediàtrica, àmbit en què va desenvolupar la part més decisiva de la seva carrera mèdica. A la Universitat d’Iowa, institució a la qual va romandre vinculat durant dècades i on acabaria convertint-se en una figura de referència mundial, va trobar l’entorn acadèmic i clínic que li va permetre combinar la recerca amb una mirada crítica cap als procediments quirúrgics –potser una herència de les moltes cirurgies que va haver de realitzar durant els seus anys com a metge de guerra– per al tractament del peu bot, una afecció infantil que afecta 1 de cada 1.000 nadons arreu del món cada any, segons dades de la Iniciativa Mundial per al Peu Bot. Des de molt aviat, Ponsetí va mostrar una preocupació constant per les conseqüències a llarg termini d’aquestes intervencions en infants, especialment pel que fa al dolor crònic i la pèrdua de mobilitat.
En aquest context va desenvolupar el que avui es coneix com el mètode Ponsetí per al tractament del peu bot congènit: una tècnica revolucionària basada en manipulacions suaus, enguixats seriats i una intervenció quirúrgica mínima que permet corregir aquesta malformació amb un alt grau d’eficàcia. Davant les cirurgies extenses que predominaven en l’època, el seu mètode demostrava que era possible corregir la deformitat respectant l’anatomia i el creixement natural del peu. Els resultats clínics, inicialment rebuts amb escepticisme per la comunitat mèdica, es van acabar imposant per la seva eficàcia, el baix índex de recaigudes i la millora substancial en la qualitat de vida dels pacients. Amb el pas dels anys, el mètode Ponsetí s’ha convertit en l’estàndard de referència internacional i avui s’aplica en hospitals i programes de salut pública de tot el món.
En l’etapa final de la seva vida, Ponsetí va ser testimoni del reconeixement global de la seva tasca, sense abandonar mai una actitud discreta i profundament humanista envers la medicina. Va continuar vinculat a la Universitat d’Iowa fins a una edat molt avançada, supervisant investigacions, formant noves generacions d’especialistes i promovent la difusió del mètode en països amb menys recursos. Va morir l’any 2009, als 95 anys.