LLEGIR EN CASTELLÀ
Davant del número 27 del carrer 31 de desembre, a Palma, vianants i veïns s'aturen a observar la façana d'un edifici singular: balcons de ferro forjat, finestrals simètrics, línies senzilles que delaten la firma de qui la va dissenyar, Gaspar Bennazar, la mà que, guiada pels corrents internacionalsde principis del segle XX, va marcar l'eixample de la ciutat i va plasmar la seva decisiva petjada en la fesomia de la capital balear. En qüestió de setmanes, però, està previst que aquesta joia arquitectònica desaparegui del teixit urbà. Després de mesos de disputes polítiques i socials per lʼesdevenir de lʼimmoble, la Comissió de Centre Històric de lʼAjuntament de Palma ha donat el vistiplau a la seva demolició per donar pas a la construcció dʼapartaments de luxe.
Tot i que el Consell de Mallorca va instar el passat mes de gener la modificació de la llicència d'enderrocament i la preservació i catalogació de la històrica finca, les tanques volten el bloc des de fa diversos dies i les piquetes ja ressonen al seu interior en el que suposa, més enllà de la seva demolició, la confirmació de la fragil. deute pendent de la ciutat amb un dels seus grans creadors. Les circumstàncies que envolten aquesta edificació resumeixen, a més, bona part de les tensions que travessa la ciutat, que veu perdre peces irreemplaçables de la seva memòria arquitectònica a favor de l'homogeneïtzació, el luxe i la turistificació i, amb això, als seus residents, incapaços de fer front als desorbitats preus de l'habitatge.
“Si finalment es perpetra la demolició, es perdrà autentitat i asseurà un precedent contra el patrimoni de la ciutat”, lamenten des de l'Associació per a la Revitalització dels Centres Antics (ARCA), disconforme amb el projecte final que substituirà l'immoble. Inicialment, la intenció de la promotora passava per aixecar quatre plantes sobre les dues ja existents, una operació que va disparar l'alarma dels col·lectius patrimonialistes i va portar el Consistori palmesà -governat pel PP amb el suport de Vox- a reduir l'ambició volumètrica a una única planta addicional ia exigir la reproducció de la façana original. És una solució que per a l'Ajuntament salva la continuïtat urbana, però que per a ARCA es tradueix en un calc decoratiu que no compensa la pèrdua de l'original.
Les circumstàncies que envolten a aquesta edificació resumeixen bona part de les tensions que travessa Palma, que veu perdre peces irreemplaçables de la seva memòria arquitectònica darrere de l'homogeneïtzació, el luxe i la turistificació i, amb això, als seus propis residents, incapaços de fer front als desorbitats preus de l'habitatge
Després del pronunciament del Consell sobre la necessitat de preservar, principalment, la façana de l'edifici, la “sorpresa” d'ARCA no s'ha fet esperar: “De sobte ens trobem que la promotora ja s'ha posat a demolir sense tenir ni llicència conforme a la llei ni conforme a l'exposat pel Consell Insular”, recrimina, en declaracions a elDiario.es, el president de l'entitat, Pere Ollers.
Des de l'Ajuntament de Palma defensen, tot i això, que l'immoble compta amb una protecció ambiental, figura que, al·leguen a a aquest mitjà, no impedeix jurídicament l'enderrocament de la façana, especialment quan aquesta ha perdut “gran part de la seva autenticitat original i presenta deficiències estructurals greus”. Així mateix, l'informe tècnic aportat pels promotors apunta que la façana actual es troba en un estat constructiu deficient, cosa que ja ha provocat el col·lapse parcial de l'edifici. La mercantil propietària del bloc, Can Domenge 2013, vinculada al grup empresarial Protur, ha eludit, per part seva, respondre les preguntes d'aquest diari. La mateixa empresa va adquirir per 6,3 milions d'euros una vella residència de sotsoficiales per a convertir-la en un hotel de quatre estrelles en el centre de Palma.
La revolució arquitectònica de Palma
Els conservacionistes subratllen que la importància de l'edifici rau, principalment, en haver estat construït en el moment en què Bennàzar va liderar la revolució arquitectònica i urbanística de Palma. A l'abric dels corrents higienistes que van dominar Europa a finals del segle XIX, la capital balear es va encomanar al desenvolupament industrial i es va obrir a la modernitat amb l'enderrocament de les muralles renaixentistes, considerades l'obra més colossal erigida en els més de dos mil anys d'història de la ciutat i una de les fortificacions de més envergadura de les construïdes a Espanya: l'expansió de l'imperi otomà va ser una preocupació de primer ordre pel rei Felip II, que va veure a Balears una posició estratègica per defensar el territori de possibles atacs.
El cinturó defensiu, projectat al segle XVI per l'enginyer Giovan Giacomo Palearo Fratino, cercava l'urbs al llarg d'un anell de sis quilòmetres, abillat amb 12 baluards –vuit terrestres i quatre marítims– i vuit portes que donaven accés a l'interior de la ciutat. Amb el temps, el recinte seria reforçat amb un hornabec i diversos revellins. La construcció de la fortificació, però, no culminaria fins a començaments del XIX, quan, paradoxalment, l'amenaça otomana ja era pràcticament inexistent i aquest tipus de muralla començava a quedar obsolet. A mitjan aquell segle, a més, els estudis publicats per part de l'urbanista i mestre de fortificacions militars Pere d'Alcàntara Penya van portar a plantejar la necessitat de fer un pla d'eixample per donar pas a una ciutat liberal del segle XX.
Els conservacionistes subratllen que la importància de l'edifici radica, principalment, en el fet d'haver estat construït en el moment en què Bennàzar va liderar la revolució arquitectònica i urbanística de Palma. A l'abric dels corrents higienistes que van dominar Europa a la fi del segle XIX, la capital balear es va encomanar al desenvolupament industrial i es va obrir a la modernitat amb l'enderrocament de les seves muralles renaixentistes
El 1901 -i amb veus davant que s'oposaven ferventment a la demolició de les muralles, com Bartomeu Ferrà, mestre d'obres de la Societat Arqueològica Lul·liana, o Pere Garau Cañellas-, l'Ajuntament de Palma es va decantar finalment pel projecte presentat per l'enginyer Bernat Calvet, el conegut com a 'pla Calvet', que, sota el lema Felix qui potuit rerum cognoscere causas (“Feliç aquell que pot conèixer les causes de les coses”), contemplava l'eliminació de la fortificació, seguia els criteris d'un pla radioconcèntrico i apel·lava a l'aprofitament urbanístic dels terrenys afectes a les muralles. Va ser llavors quan va entrar en escena Gaspar Bennàzar, 's'Arquitecte'.
Nascut a l'albor d'una època marcada per l'arribada de nous corrents estètics i els grans plans urbanístics, Bennazar va ser l'encarregat de fer realitat l'enderrocament de les muralles i expandir Palma més enllà de la zona que ocupaven. En línia d'altres ciutats europees que van començar a deixar enrere els seus recintes defensius com a sinònim de desenvolupament i modernització, la capital balear va contemplar la desaparició progressiva de la fortificació que durant més de tres segles va vetllar per la protecció dels seus habitants, igual que temps enrere ho havien fet les muralles islàmiques i, molt abans, les muralles romanes i les respectives. Entre el 1908 i el 1913, el 80 % de la infraestructura renaixentista ja havia estat demolida.
A partir d'aquest moment, l'eixample va començar a poblar-se d'habitatges allà on anys abans tan sols hi havia edificacions disperses, alguns ravals al costat de la costa, convents, possessions agrícoles i molins. Actualment, les Avingudes circumval·len el nucli històric de la capital balear seguint el traçat de l'antic cinturó renaixentista. En el seu subsol jeuen les parets inferiors de la fortificació que, de tant en tant, emergeixen per a recordar que un dia van ser allà.
Bennàzar, de l'espiritualitat del neogòtic a la funcionalitat del racionalisme
“Cal tenir en compte una cosa per sobre de tot: l'època que a Bennazar li va tocar viure. Va tenir la sort de néixer a la segona meitat del segle XIX, el 1869, un període d'esplendor, d'activitat cultural a tots els terrenys, no només en arquitectura, sinó també en la música, en la filosofia, en tot. Va ser una època molt estimulant i controvertida”, subratlla l'arquitecte i doctor en Enginyeria Industrial Carlos García-Delgado. En declaracions a elDiario.es, l'expert destaca com l'arquitecte palmesà es va moure amb naturalitat entre múltiples estils: va respectar la tradició però, alhora, va saber absorbir amb rapidesa les tendències que arribaven de la resta d'Europa.
Cal tenir en compte alguna cosa per sobre de tot: l'època que a Bennazar li va tocar viure. Va tenir la sort de néixer en la segona meitat del segle XIX, en 1869, un període d'esplendor, d'activitat cultural en tots els terrenys, no sols en arquitectura, sinó també en la música, en la filosofia, en tot
La seva obra, diversa i, en molts casos, monumental, revela un arquitecte que no es conformava amb una única etiqueta. En alguns dels seus projectes va recórrer al llenguatge neogòtic, que en aquell temps evocava l'espiritualitat i grandesa d'un passat medieval idealitzat. En altres, va apostar per les línies netes i funcionals del racionalisme, un estil que el situava en sintonia amb els moviments d'avantguarda que cercaven donar respostes pràctiques a una societat en plena transformació. També es va acostar al regionalisme, tan influent a les Balears de principis del segle XX, integrant elements tradicionals a edificis que pretenien afirmar una identitat pròpia.
“En aquell moment, Anglaterra estava sortint de l'artesanat i d'una arquitectura on pesava molt el treball manual per passar a una arquitectura industrialitzada, amb la famosa exposició del 1850 al Cristall Palace, projectat per Joseph Paxton. Allà es van exhibir milers d'objectes fets pels mateixos industrials. Cadires, llums, mobles de tota mena... I llavors va sorgir el corrent de les Arts and Crafts de la mà de William Morris [mestre tèxtil que apel·lava a recuperar els mètodes artesanals], amb qui es va posar de moda el neogòtic i va començar a reivindicar-se l'arquitectura medieval”, explica l'arquitecte, autor, entre altres obres, de Las Raíces de Palma: los mil primeros años de la construcción de una ciudad. Quan Bennazar va acabar la carrera, la belle epoque es trobava en plena efervescència, el romanticisme encarava el final i la industrialització ja estava en marxa.
Al capdavant van destacar Frank Lloyd Wright, amb les seves innovacions des del punt de vista del disseny, i Adolf Loos, pare del racionalisme, dels quals Bennazar es va xopar amb fruïció. “Es va veure immers en tots els corrents: va beure del corrent regionalista que, sobretot a Itàlia, defensava l'arquitectura tradicional, del racionalisme, de l'academicisme francès i les Beaux Arts, del neoclassicisme del Renaixement, i fins i tot dels primers gratacels...”, assenyala García-Delgado. “Era molt eclèctic i sempre estava molt atent a tot”, afegeix.
[Bennàzar] es va veure immers en tots els corrents: va beure del corrent regionalista que, sobretot a Itàlia, defensava l'arquitectura tradicional, del racionalisme, de l'academicisme francès i el Beaux Arts, del neoclassicisme del Renaixement, i fins i tot dels primers gratacels...
La condemna de l'edifici del 31 de desembre
Palma estava redefinint el perfil urbà, i Bennàzar va ser un dels noms que van marcar aquesta transició. La seva empremta es pot rastrejar en edificis institucionals, habitatges privats i projectes urbans que dialogaven amb la modernitat sense trencar amb la memòria de la ciutat, com l'edifici del carrer 31 de desembre, un immoble que, amb la volumetria, el llenguatge i les característiques pròpies de construcció d'aquell moment, va contribuir a caracteritzar l'eixample de la ciutat. Ara, la Comissió de Centre Històric permetrà la seva demolició perquè es reconstrueixi amb una rèplica exacta de la façana seguint els plànols originals. Després d'aquest teló de cartró pedra, el que emergirà serà una altra cosa: habitatges nous d'alt valor per a les butxaques més adinerades.
Des d'ARCA subratllen que l'altura de l'edifici i la proporció amb l'amplada del carrer li atorguen “uns valors d'assoleig, sensació d'amplitud i visió del cel en sintonia amb les propietats amb què va ser projectat l'eixample”. No passa així amb molts dels immobles dels voltants, que ja van ser substituïts en anys de gran desenvolupament urbà i que, tal com lamenten els conservacionistes, presenten unes característiques tant volumètriques com formals que “van contribuir a distorsionar la lectura d'aquest lloc de l'eixample”. L'entitat recimina que el projecte d'enderrocament “de cap de les maneres” compleix amb les prescripcions tècniques del Consell de Mallorca, que, en el seu informe, consultat per aquest mitjà, assenyala que la protecció més adequada per a aquest immoble és una protecció ambiental, amb la consegüent protecció de la façana i del primer aiguavés unit a ella.
Davant d'aquest escenari, ARCA ha remès un escrit al departament de Patrimoni en què posa en evidència la contradicció entre la demolició total i l'informe tècnic de la institució insular i alerta que, si no es fa enrere l'enderrocament, “es veurà obligada a denunciar les actuacions davant l'autoritat judicial”.
L'Ajuntament defensa la legalitat de la llicència d'enderrocament
Consultades per elDiario.es, fonts de l'Ajuntament defensen que, fins ara, ningú havia sol·licitat formalment la catalogació de l'immoble, per la qual cosa l'edifici no estava inclòs a cap catàleg municipal de protecció ni gaudia de la consideració de Bé d'Interès Cultural (BIC). El Consistori al·lega que el Pla d'Ordenació Detallada (POD) vigent no estableix l'obligació de preservar el bloc, de manera que “no hi ha impediment urbanístic que n'impedeixi la substitució”. Així mateix, assevera que la llicència de demolició ha estat concedida “conforme a l'ordenament jurídic municipal”.
“La llicència va ser concedida dins del marc legal i conforme a la normativa municipal. No aplicar-la suposaria una vulneració del principi de legalitat al qual estan obligades totes les administracions públiques”, insisteixen les mateixes fonts, incidint que la Corporació municipal va sol·licitar un informe tècnic, jurídic i econòmic per a avaluar les conseqüències d'una possible catalogació de l'immoble, “mediant i dialogant en tot el possible per a garantir que s'esgotessin tots els mecanismes en la cerca d'una solució”.
La llicència [de demolició] va ser concedida dins del marc legal i conforme a la normativa municipal. No aplicar-la suposaria una vulneració del principi de legalitat al qual estan obligades totes les administracions públiques
Mentrestant, quan el catàleg d'edificis protegits no arriba a temps, la porta queda oberta a la substitució. La fórmula més repetida és el faxadisme, una pràctica que conserva o substitueix per una altra de similar la imatge urbana mentre l'interior es renova completament. Una solució que tranquil·litza consciències, però que planteja una pregunta incòmoda: què es conserva realment? Caminar avui per 31 de desembre és plantejar-se aquest dilema. A banda, la memòria d'un arquitecte que va definir la Palma moderna; a l'altre, la pressió d'un mercat que premia l'alçada i el luxe i expulsa als seus residents. L'Ajuntament insisteix que el barri guanyarà uniformitat, mentre els conservacionistes recriminen la pèrdua d'autenticitat del barri. Condemnat a desaparèixer, l'edifici de Bennàzar formava part d'aquesta constel·lació d'obres que parlaven d'un arquitecte inquiet, capaç de reinterpretar llenguatges diversos sota una mirada pròpia. Un creador que va plasmar en els seus edificis la tensió entre el nou i l'heretat, entre l'internacional i el local.