La Justícia desnona un home amb discapacitat que subsistia en un antic estable de Menorca

L'Audiència Provincial de Balears ha confirmat el desnonament d'un home amb una discapacitat reconeguda del 65%, mobilitat reduïda i una situació de vulnerabilitat econòmica acreditada que subsistia en un estable semiderruït en una finca de Sant Lluís (Menorca). L'inquilí sostenia que no tenia cap altra alternativa habitacional i que subsistia en un “habitacle improvisat” mancat de les mínimes condicions de salubritat i higiene.

La història reflecteix les contradiccions del mercat residencial menorquí. Mentre bona part de la població es veu abocada a residir en construccions improvisades o en condicions precàries davant la manca d'alternatives habitacionals, l'illa més oriental de Balears multiplica les seves places hoteleres en sòl rural, beneficia amb tràmits exprés hotels de luxe amb piscines il·legals i continua captant inversors i compradors d'elevat poder adquisitiu. En el cas de Sant Lluís, el preu mitjà de venda va assolir el passat mes d'abril els 5.021 euros per metre quadrat, segons dades difoses pel portal immobiliari Idealista, fet que converteix aquest municipi de 7.200 habitants en un dels més cars -i cotitzats- de Menorca.

En aquest context de creixent tensió residencial, la sentència, datada al març, ha donat la raó als propietaris d'un terreny que reclamaven la recuperació de la possessió de la finca després de comunicar a l'arrendatari la seva voluntat de no renovar el contracte de lloguer que ambdues parts havien signat l'agost de 2019. L'Audiència rebutja cadascun dels arguments de l'home, qui defensava que l'acord estava vinculat a una explotació rústica i s'havia de regir per la normativa agrària i els usos tradicionals del camp menorquí, de manera que la propietat no podia posar fi al contracte com si es tractàs d'una relació ordinària de lloguer residencial.

Durant el procediment judicial, l'inquilí va explicar que, quan va arribar a la finca, amb prou feines hi havia “arbustos, roques, deixalles i un petit estable derruït” que en el passat havia servit per allotjar animals. Amb autorització de l'anterior propietari, va assegurar, va anar rehabilitant a poc a poc aquella construcció fins a convertir-la en un lloc on guardar eines agrícoles i, amb el pas del temps, en l'espai on va acabar vivint.

L'amitgeria o societat rural menorquina

L'home va intentar evitar el desnonament emparant-se en una figura jurídica tradicional del camp menorquí recollida a la Compilació del Dret Civil de Balears: l'amitgeria o societat rural menorquina, una institució històrica concebuda per regular l'explotació conjunta de finques agrícoles entre el propietari i el conreador, garantint l'estabilitat de l'activitat agrària i evitant que aquells que treballen la terra puguin ser expulsats de manera sobtada. Entre altres qüestions, aquesta normativa preveu la pròrroga automàtica dels contractes i la seva continuïtat fins i tot després de la mort del propietari o de l'agricultor.

L'arrendatari sostenia que la seva relació amb la finca responia, precisament, a aquest model tradicional. Segons va al·legar davant el tribunal, realitzava tasques agrícoles i mantenia amb la propietat una relació pròpia dels usos i costums rurals de Menorca, arribant fins i tot a repartir-se collites i fusta obtinguda de la finca. Per això, defensava que el contracte continuava vigent i assegurava que la propietat no podia extingir-lo mitjançant el procediment previst per a un lloguer d'habitatge convencional.

El lloc on residia no podia considerar-se, a més, un habitatge convencional: aquell antic estable, al·legava, havia acabat convertint-se en “un habitacle improvisat on no té més remei que viure”, i això “sense la més mínima condició de salubritat i higiene” i sense que la construcció complís “les normes de seguretat”.

Renda mensual de 200 euros

L'Audiència Provincial, tanmateix, rebutja aquesta interpretació en assenyalar que el contracte signat el 2019 definia l'immoble com un “habitatge rústic”, establia que l'immoble s'arrendava “exclusivament” per ser destinat “a habitatge” i fixava una renda mensual de 200 euros i una durada inicial de dos anys. En no considerar acreditat que la relació tengués naturalesa agrària, el tribunal conclou que no és procedent aplicar la normativa tradicional invocada per l'inquilí.

Els magistrats consideren així acreditada l'existència del contracte, la comunicació d'extinció i el transcurs del termini pactat. A més, conclouen que no ha quedat provat que l'ús de la finca fos diferent del que figurava al contracte signat per les parts. “A la vista dels fets provats no es discuteix l'existència del contracte, el requeriment ni el transcurs del termini”, assenyala la resolució, que afegeix que no es pot donar per acreditat “el canvi d'ús al·legat a la instància per fonamentar l'aplicació d'una altra legislació”.

La Sala conclou que no s'ha acreditat que l'ús real de la finca fos diferent del previst al contracte ni que procedís aplicar la normativa d'arrendaments rústics, motiu pel qual confirma íntegrament la sentència de primera instància que va declarar extingit el contracte pel transcurs del termini pactat i va ordenar el desnonament. Amb tot, contra la resolució de l'Audiència Provincial hi ha la possibilitat d'interposar recurs de cassació davant el Tribunal Suprem.

Es dona la circumstància que, fa tot just una setmana i mitja, es va produir el desnonament d'una família de Sant Lluís que va perdre el seu habitatge després de no poder fer front a la hipoteca que gravava l'immoble. La casa, també situada a Sant Lluís, va sortir a subhasta judicial fa diversos anys i va acabar sent adquirida per una nova propietària, fet que va desembocar finalment en el llançament, tal com va informar Menorca Es Diari. D'acord amb la mateixa publicació, la família estava integrada per un matrimoni d'uns 65 anys i dos fills adults.

Al gener, el Jutjat de Maó va executar el desnonament d'una família resident en un pis de l'avinguda Fort de l'Eau, a Maó, formada per una dona de 59 anys que té cura de la seva germana amb discapacitat i del seu pare, de 87 anys. Els tres inquilins, membres d'una família vulnerable, varen sortir de l'habitatge sense saber on anirien a viure després que hagués expirat el termini extra concedit un mes abans pel Jutjat.