L’‘Scalextric’ il·legal de Jaume Matas que va arrasar mitja finca d’un militant comunista: “Ens tenien ràbia”

Can Malalt està partida. Però no per un mur que es pogués tombar algun dia. El que divideix aquesta finca del sud d’Eivissa és una autovia que des de l’aire sembla una trinxera. La rasa d’asfalt i ciment fa trenta metres d’amplada i vuit de profunditat. De baix en brolla una vibració que no s’atura. El brunzit dels tubs d’escapament rebota contra les parets, s’amplifica, envaeix cada pam de la terra de conreu que fonya Antoni Planells Tur. Com passa amb tants eivissencs, a aquest pagès el coneixen pel nom de la casa on va néixer. Toni Malalt recolza la mà dreta a la tanca metàl·lica. Mira de lluny la part del seu terreny a la qual no pot arribar sense fer una gran volta travessant un pont. Més que resignació, a la suva veu hi ha estoïcisme quan diu:

–Si estàs per aquí tot el dia t’acabes avesant a la remor. La meua dona i jo vam poder demanar uns panells d’aquests que esmorteixen el so i, encara que no ens haguessin costat ni un duro, no ho vam fer. I sort. Ara em sentiria engabiat. El que em continua pareixent una bogeria és que aquest forat s’inundi cada vegada que cau una tempesta forta i hagin de tallar el trànsit. L’última vegada, a l’octubre, l’aigua va pujar uns quants metres. Hi havia de tot nedant allà. Una piscina.

Fa vint anys, Toni Malalt era un dels set-cents propietaris als quals la Conselleria d’Obres Públiques del Govern balear va expropiar sòl. El motiu? Desdoblar les dos carreteres eivissenques que més trànsit suportaven. La reforma acabaria costant 600 milions d’euros. Gairebé quatre vegades més del pressupostat. La factura encara es paga a través del peatge a l’ombra. Com més es circula, més augmenten el sous públics a desemborsar. Aquell Scalextric farcit de túnels, rotondes i passos a diferent nivell va ser un dels projectes estrella del segon mandat de Jaume Matas –2003-2007: Palma Arena, Nóos, el palauet de Can Sales…– i, també, l’espurna que va encendre una protesta insòlita a Eivissa. Més que una illa, un reducte –segons els historiadors que ho han investigat– del caciquisme que manava a l’Espanya de finals del segle XIX.

Antiavalots i expedients sense firmar

En una època en què els renders en 3D eren molt més bàsics, resultava difícil imaginar en què podria convertir-se una obra que el Govern balear va anunciar com “una millora viària”. Fins que les excavadores van començar a traçar sobre el mapa les línies que figuraven als plànols. Llavors va començar la mobilització ciutadana. Per sufocar-la, un executiu autonòmic del PP va demanar a un govern central del PSOE que enviàs antiavalots a Eivissa. Havien cremat dos màquines, la cosa podia posar-se lletja. El 21 de febrer de 2006, vuitanta guàrdies civils –cascos, armilles, escuts i porres– van dissoldre les dos-centes persones concentrades a Can Malalt per evitar que les pales mecàniques trepitgessin la finca. El cordó humà va fracassar i les càmeres de televisió van enregistrar les puntades que un agent va clavar a un manifestant.

Ningú no va poder aturar l’obra, però els habitatges i l’hivernacle de Can Malalt es mantenen dempeus. Hi va haver dos episodis clau per explicar-ho. El primer va succeir un mes després que 22.000 persones es manifestessin als carrers de Vila –la capital insular– contra les autovies. El 26 de març de 2006 i envoltat per un grup d’activistes, Toni Malalt va llegir en veu alta la interlocutòria del jutge Santiago Pinsach –titular del Jutjat d’Instrucció número 4 d’Eivissa– que suspenia els treballs que estaven arrasant les parcel·les dels germans Planells. I instava Ramon Socias –el socialista que dirigia la Delegació del Govern a les Illes Balears– a “no auxiliar” amb la Guàrdia Civil el Govern balear, “l’Administració expropiant”. Per què? La unió temporal d’empreses que havia guanyat el concurs públic per construir l’autovia de l’aeroport –Accesos Ibiza– va lliurar una notificació amb el segell de la Conselleria d’Obres Públiques. Un document sense firma, però. El magistrat Pinsach entenia que el tràmit no s’havia notificat com corresponia als afectats. Salvada la pilota de partit, a Can Malalt es van destapar botelles per brindar amb cava.

“Tant el meu germà Pep i jo, com altres persones, vam tenir molt bons advocats –explica Toni Malalt–, professionals com Pep Costa que es van oferir a col·laborar amb totes les famílies perjudicades per les expropiacions. Desinteressadament. Vam dissenyar una estratègia de defensa en què ens vam comprometre, per exemple, a declarar en eivissenc durant les visites al jutjat. Com que no van trobar els expedients d’expropiació no ens van poder processar per resistència a l’Autoritat. També vam decidir no registrar la Plataforma Antiautopista perquè els qui ens acusaven de ser un instrument dels partits d’esquerres no poguessin agafar-se a aquest argument. Hi va haver molta manipulació per part d’alguns mitjans de comunicació, però al final ens van donar la raó on ens l’havien de donar: als jutjats. Per sort, havíem estat previsors i teníem un inventari de tot el que hi havia a la parcel·la abans que arribessin les excavadores. Va ser essencial perquè finalment ens acabessin pagant una indemnització més justa. El que es van endur per davant no eren uns arbres que estaven en rústic com deien. Eren arbres fruiters!”.

El segon moment decisiu va arribar tres anys després. Les autovies ja estaven inaugurades quan el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears va dictaminar el 19 de març de 2009 a favor de Can Malalt. El Govern de Matas havia expropiat una fracció de les seues finques incomplint la llei. Ni es va notificar correctament ni es va concedir als propietaris poder enfrontar-se al tràmit acompanyats de pèrit i notari. Igual que als propietaris d’Antoni Ros Marí i Can Toni Finca –altres dos finques expropiades il·legalment–, als germans Planells els corresponia una indemnització més gran de la que havien cobrat. Era impossible tornar el terreny al seu estat original. Els quatre carrils no es podien comprimir. El temps acabaria demostrant que aquella ampliació mastodòntica va influir en el fet que el nombre de vehicles que circulen per l’illa es doblàs en tot just dos dècades. Amb les autovies col·lapsades a l’estiu, el PP, que torna a governar el Consell Insular, no ha tengut més remei que limitar l’entrada de vehicles.

Les autovies ja estaven inaugurades quan la Justícia va dictaminar a favor de Can Malalt. El Govern de Matas havia expropiat una fracció de les seues finques incomplint la llei. Però ja era impossible tornar el terreny al seu estat original

El republicà que creia en els vivers

La satisfacció per a Toni Malalt va ser mantenir dempeus el negoci de plantes que als anys quaranta –quan ell era un nen– va muntar el seu pare en tornar de l’exili per aplicar els coneixements –poc coneguts a l’illa– que havia après durant els més de dos anys que va passar a la rereguarda republicana de la Guerra Civil:

–Encara que no tengués delictes de sang, el meu pare era fill d’un comunista i havia fundat l’agrupació de la UGT a Eivissa. Per això va fugir de l’illa, el 36, i va anar a parar a València. Allà estan molt més avesats a fer feina amb planters i el meu pare, a qui li encantaven aquestes coses, va aprendre molt sobre el tema. Quan va tornar, es va dedicar a importar llavors i desenvolupar plantes que després venia perquè altres productors les cultivessin a les seues explotacions i venguessin la producció als mercats. L’assumpte sempre ha estat, i ho continua sent, saltar-se l’intermediari. Sí, ens van arrasar mitja finca quan van convertir la carretera de sempre, que podies creuar per un pas zebra i que acabaven de reformar per posar-hi bones voreres i jardineres, en aquell forat. Però el meu germà i jo vam poder conservar les cases i el nostre negoci no ha tancat, tot i que ens van deixar aïllats del safareig d’on trèiem l’aigua. Per això sempre estaré molt agraït a tota la gent que va venir a protegir-ho. Sobretot als jóvens. S’enviaven missatges al mòbil en cadena de matinada quan algú s’assabentava que les màquines havien entrat en una finca; molta gent hi apareixia. Si alguna cosa ha mogut històricament una part de la societat eivissenca és el medi ambient. Sense aquesta pressió social, les conseqüències de les autovies haurien estat molt pitjors. Un desastre, com va passar a Can Pere Casetes, es Puig o Ca na Palleva.

El pagès travessa el seu hort assenyalant aquí i allà. La posta de sol perfila els seus moviments. Els seus dits dibuixen “un vial que no es va arribar a fer”. Havia d’anar paral·lel a la tanca i hauria deixat el talús de l’autovia a pocs metres del seu domicili:

–La casa on viu el meu germà no hauria resistit perquè és de marès, una pedra molt delicada: la va construir el nostre avi el 1916 quan va tornar de Cuba. Per això està pintada de rosa i té aquelles formes tan indianes. N’hi ha unes quantes amb aquest estil arquitectònic al camp eivissenc.

El pagès estira després el coll. La seva mirada es dirigeix cap al pati del darrere de la finca, just on acaba la coberta de plàstic on creixen remolatxes, lletugues, tomates i cebes:

–Per allà darrere també ens prenien un tros de finca. Havien projectat una mena de bulevard. Al meu germà l’haurien deixat sense pas. Com que la gent va protestar, el bulevard va desaparèixer del projecte i qui estava interessat a construir-lo va haver de fer-ho damunt la seua propietat. Realment, tant a una banda com a l’altra de l’autovia estem envoltats per terres que són seues.

Per allà darrere també ens prenien un tros de finca. Havien projectat una mena de bulevard. Al meu germà l’haurien deixat sense pas. Com que la gent va protestar, el bulevard va desaparèixer del projecte i qui estava interessat a construir-lo va haver de fer-ho damunt la seua propietat

El pagès camina cap a casa seva i, mentre avança, diu el nom de la persona que, segons creu, més interès tenia que el viver de Can Malalt desaparegués:

–En aquesta illa, des de sempre, hi ha molta gent que, per sort o per desgràcia, se sent identificada amb els poderosos. Aquí, qui més qui menys és propietari. La dreta juga molt fort amb la idea de deixar construir a qualsevol lloc perquè l’eivissenc, des que va arribar el turisme, té la percepció que el camp rendeix molt poc. Abel Matutes sempre ha sabut manejar molt bé aquests sentiments.

La cicatriu de les autovies

Toni Malalt està assegut a la butaca que ocupa un racó d’una habitació amb poqueta llum. Damunt d’una tauleta hi ha un exemplar del diari del dia. Una paret està folrada amb el paper i el cartró de llibres, enciclopèdies, diccionaris, col·leccionables, catàlegs. A la prestatgeria s’alternen el castellà i el català, predomina la no-ficció, i entre tanta història, filosofia, ciència política, geografia o crònica periodística no hi cap ni una agulla. El ritual es repeteix cada tarda: en aquest petit espai es retira a llegir en acabar la seua jornada laboral un pagès octogenari que es resisteix a la jubilació.

–Vos sentiu més còmode entre llibres o entre plantes, Toni?

–Uf! M’encanten totes dos. Moltíssim. Per a mi, el viver no és feina. Jo vaig estudiar forja a l’Escola d’Arts i Oficis, però després el meu pare em va reclamar, vaig venir a ajudar-lo i vaig descobrir que m'anava bé. M’agrada estar entre plantes. Érem quatre socis quan va passar allò de l’autovia; ara som dos persones treballant aquí, però la petita explotació continua, que és el més important. Per això vos he demanat que vengueu un dissabte a la tarda. La resta de la setmana vaig fins dalt de feina. I els llibres… sempre he estat molt lector, el problema és que ja em queda poc temps per investigar totes les coses que tenc apuntades. Llegesc Le Monde diplomatique, que surt cada mes, i quan hi veig una referència que m’agrada, me l’apunt i busc el llibre. Mireu…

En aixecar-se, Toni Malalt tria diversos títols de la prestatgeria. Bajo las togas: errores judiciales y otras infamias, de Carlos Castresana. Ni una ni grande ni libre, de Nicolás Sesma. Una visión desde el sur, de Vishal Narain. Els últims que ha devorat… i una bola extra. La cicatriu, de Santiago Miró Fernández: “En aquest llibre crec que està molt ben explicat com es van construir les autovies d’Eivissa, per què es van construir d’aquesta manera, i qui en va sortir guanyant que es fessin així”.

Una ferida física i simbòlica

Miró –històric reporter d’Interviú– sosté en el seu treball d’investigació que, en desdoblar-se, les carreteres van obrir una “ferida física i simbòlica” entre els eivissencs. També relata els suposats beneficis que Abel Matutes Juan –ja retirat llavors de la primera línia política després d’haver estat ministre d’Afers Exteriors en el primer govern d’Aznar– va obtenir amb aquelles infraestructures. Una llarga llista d’assumptes. Formen part de qualsevol conversa sobre les autovies eivissenques, però mai no han estat provats per una sentència judicial.

Segons La cicatriu, el magnat va comprar terrenys que havien de ser expropiats poc abans que es conegués el projecte de les autovies i pugessin de valor; va subministrar àrids que sortien en camions d’una pedrera que gestionava una de les seves societats; va maniobrar perquè Fomento de Construcciones y Contratas obtingués una de les licitacions públiques; va col·locar la seua filla Stella com a consellera insular de Vies i Obres perquè els traçats s’atracassin –a un agroturisme– o no tocassin –una fàbrica de sucs– negocis propis; o va intentar aprofitar les tones de terra extretes de la trinxera excavada al costat de Can Malalt per construir molt a prop de les discoteques que posseeix a Platja d’en Bossa un camp de golf de divuit forats.

Un vell anhel d’un home de negocis que va arribar a oferir “cinquanta milions de pessetes a la primera persona que pugui aportar alguna prova concloent de la participació de qualsevol de les empreses Matutes amb qualsevol de les empreses constructores” de les autovies. Va passar en una roda de premsa convocada un dia després que els antiavalots carreguessin a Can Malalt. eldiario.es s’ha posat en contacte amb el departament de premsa de Grupo Empresas Matutes per obtenir el punt de vista actual d’Abel Matutes Juan sobre aquest aspecte i sobre les declaracions recollides en aquest reportatge per part de Toni Malalt. En el moment de la publicació d’aquesta peça no ha obtingut resposta.

El reporter Santiago Miró va acusar Abel Matutes de, entre altres operacions, comprar terrenys que havien de ser expropiats poc abans que es conegués el projecte de les autovies i pugessin de valor. L’exministre d’Aznar va oferir cinquanta milions de pessetes a qui pogués aportar proves sobre la vinculació de les seues empreses amb les carreteres de l’illa

Una vella relació

–Jo crec que aquella intervenció –diu Toni Malalt– li va perjudicar molt an Matutes. A ell, com a empresari, i al seu partit polític. Molta de la gent perjudicada directament per les autovies era votant del PP. A les eleccions del 2007, municipals, insulars i autonòmiques, els va passar factura perquè l’abstenció a la dreta va ser enorme. I l’esquerra, com he defensat sempre que he pogut, va anar unida. Vam crear Eivissa pel Canvi i vam fer llistes conjuntes amb el PSOE. Els socialistes hi van col·laborar, però no va ser fàcil. En un míting d’aquella campanya vam haver de fer mans i mànigues per parlar un minut abans amb Rodríguez Zapatero, que havia vengut a l’illa amb Francesc Antich [antic president balear]. Que els recordéssim el que havien fet les forces i cossos de seguretat de l’Estat els posava incòmodes.

–Toni, ja heu explicat que el seu pare i el seu güelo eren militants d’esquerres durant la Guerra Civil. També vau posar en marxa de manera clandestina el PCE durant la dictadura, vau promoure una cooperativa que va intentar evitar que la pagesia desaparegués com a ofici a l’illa i vau ser regidor diverses vegades a l’Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia, on es van assajar aquestes confluències àmplies d’esquerres que avui dia resulten tan difícils. Considerau que el que va passar a la vostra finca fa vint anys va ser una venjança?

–A veure… [pensa uns segons] va ser molt fastigós. Abans d’entrar aquí, al meu germà ja li havien tirat una altra casa. Després, l’empresa que construïa aquesta autovia va fer córrer la idea que altres afectats no podien cobrar indemnitzacions perquè m’havien donat tots els sous a jo. Hi havia ràbia en el que ens van fer. Matutes ens coneix de tota la vida, és clar. Som gairebé de la mateixa quinta. Aquestes parcel·les ja va intentar que les hi canviàssim per unes altres que ens oferia. Parl de fa molts anys, dels seixanta com a mínim. Llavors ja tenia molt poder. No és casualitat que el 77, quan les primeres eleccions democràtiques, els dos primers senadors que van sortir elegits fossin d’Aliança Popular. Un gallec –on també hi ha minifundis– i ell. Era, i continua sent, un anticomunista molt ferotge, molt blau. D’aquella campanya electoral, la primera després de la mort de Franco, record una anècdota molt bona. Va venir molt a prop d’aquí, al col·legi de Sant Jordi de ses Salines, a reunir-se amb els vesins. Jo hi vaig anar a emprenyar, ho reconec. En el torn de preguntes vaig dir: “El problema que té aquest país és que sortim d’una dictadura i els programes de tots els partits parlen del mateix: transparència, participació, servei públic… Tu mateix, Matutes, t’has definit com un home de centredreta quan ets extrema dreta”. “L’extrema dreta és Fuerza Nueva i [l’Aliança Nacional del] 18 de Julio”, em va contestar. … “Això és folklore, l’extrema dreta és el que tu representes…”, li vaig replicar. Aleshores, molt enfadat, em va dir: “Bé, Malalt, la gent m’ha vingut a escoltar a mi, no a tu…”. Va ser un enfrontament fort.