Marga Melià, la cineasta que retrata el col·lapse turístic: “No poden anar contra tot un poble”

“Quan veus el que passa amb el turisme se’t parteix el cor”. Rodrigo Sorogoyen no coneixia Suportant el paradís quan va arribar a Mallorca per presentar El ser querido, però el documental de Marga Melià va acabar colant-se en la seva intervenció davant els mitjans. El cineasta va reivindicar la pel·lícula com una obra necessària per mostrar “del que som capaços de pervertir un lloc per aquesta idea de progrés mal entès” i es va preguntar: “Fins quan cal seguir guanyant pasta tota l’estona?”. Va passar dos dies després que la directora rebés una gran sorpresa: Sorogoyen volia assistir a la preestrena de la seva pel·lícula a l’Atlàntida Mallorca Film Fest. Entre rialles i emoció, la cineasta recorda que a última hora van aconseguir, com van poder, una entrada per al reconegut director de cinema.

L’interès que ha despertat Suportant el paradís arriba ara a les sales: s’estrena el 4 de setembre a Mallorca i, a partir d’octubre, a diferents ciutats espanyoles. La pel·lícula apareix en un moment especialment sensible per a una illa que aquest estiu ha tornat a omplir els seus carrers de protestes contra la massificació turística i la crisi de l’habitatge. Però el conflicte que aborda Melià no és només polític ni econòmic, també és íntim i personal: parla de la pèrdua d’un lloc i de la dificultat de reconèixer-se en el territori que una creia propi.

Ella mateixa ho va experimentar al Caló d’es Moro. En la seva primera pel·lícula hi va rodar una escena quan la cala estava pràcticament buida. Avui, convertida en un dels símbols de la massificació turística de Mallorca, no s’atreveix a ensenyar-la al seu fill perquè, com explica a Suportant el paradís, “no sent que sigui la mateixa platja que recorda”.

Des d’aquesta experiència personal, Melià construeix una pel·lícula que va néixer fa quinze anys, quan va publicar un llibre de converses amb vint artistes mallorquins, les veus dels quals ara recupera —com les de Miquel Barceló, Carme Riera, Cristóbal Serra, Biel Mesquida o Susy Gómez— per creuar-les amb les d’una nova generació de creadors. Entre unes i altres apareix la crua transformació de Mallorca: de l’illa que va atreure artistes i escriptors d’altres parts del món a la que avui dificulta l’accés a l’habitatge dels seus propis creadors i de la resta de la població.

La menció al Caló d’es Moro en el documental sembla molt significativa. Diria que aquesta experiència, tan personal i alhora relacionada amb el seu fill, revela d’alguna manera l’origen de la pel·lícula?

El meu fill va néixer el 2018 i cada vegada era pitjor la situació a l’illa. M’adonava que hi havia llocs on ja no portava el meu fill. Abans no anàvem a Magaluf o s’Arenal, però ens quedava la resta de Mallorca. Després cada vegada hi havia més llocs on no et senties bé. A partir de 2024 van començar les grans manifestacions contra aquest model turístic i tots vam començar a reflexionar. Aleshores el meu fill em va preguntar: “Mami, per què tanta gent està protestant al carrer contra els turistes?”. No ho entenia. Em va dir: “Si nosaltres, quan viatgem, també som guiris”. I jo li vaig dir que tenia tota la raó, que era un tema molt complicat i que intentaria explicar-li-ho amb el temps.

Jo havia fet un llibre sobre això i mai havia arribat a fer una pel·lícula amb les entrevistes que tenia, tot i que m’hauria agradat. Però ell va continuar parlant del tema i jo vaig pensar: “L’hem de fer. L’hem de fer ja”. De fet, crec que ara la gent està més preparada per al missatge. Les declaracions que apareixen a la pel·lícula estan gravades el 2012 i recordo que aleshores pensava que eren molt catastrofistes. Pensava que tenien raó en moltes coses, però que eren massa pessimistes. No m’hauria imaginat que quinze anys després estaríem no com deien, sinó pitjor. Molt pitjor.

De fet, a la pel·lícula apareixen imatges d’arxiu fins i tot anteriors. En una d’elles, un tall publicitari de 1977, es parla d’una “invasió pacífica” quan un grup de turistes baixa d’un avió. Creu que l’aparent pau rere la imatge del turista ha reforçat la invisibilització dels conflictes que provoca la indústria turística?

Quan vaig trobar aquests vídeos estava al·lucinant, perquè ja estaven marcant l’inici del boom turístic. Això donava una perspectiva molt interessant al documental: deia, sense dir-ho, que això s’estava gestant des de feia molt de temps. No ha estat casualitat. Es veu que tot s’ha accelerat i que el món està agafant una deriva molt bèstia darrere d’això. També m’encantava veure el to que empraven, tan naïf i optimista, com si Mallorca fos el cel i tot fos idíl·lic. És un contrast molt gran amb el que vivim ara. Però posar-li aquest mirall al present és molt interessant.

A més, crec que el problema va molt més enllà del turístic. A mi sempre m’ha resultat molt natural tractar amb estrangers, perquè els meus pares eren guies, he viscut fora i m’agraden els idiomes. El que ha passat és una metamorfosi cap a una cosa que provoca crisi, alienació, crisi d’identitat i molt desconcert. I que la teva terra estigui en crisi fa que tu acabis tenint també una crisi sobre qui som. Després hi ha les coses realment greus: gent que vol treballar aquí i no pot pagar el lloguer. Coses molt brutals, reals i horribles.

Que la teva terra estigui en crisi fa que tu acabis tenint també una crisi sobre qui som. Després hi ha les coses realment greus: gent que vol treballar aquí i no pot pagar el lloguer. Coses molt brutals, reals i horribles

Aquest canvi social ha anat acompanyat, amb el temps, d’un canvi en la població que ha generat l’actual cicle de protestes. Abans, moltes vegades es responia a qualsevol crítica amb la idea que Mallorca “viu del turisme”. Creu que s’ha trencat, definitivament, aquest mantra?

Jo crec que sí que hi ha hagut aquest canvi de xip. Abans qualsevol queixa se solucionava amb aquesta frase. Ara, fins i tot gent que viu directament del turisme, diu: “Bé, vivim del turisme, però... un moment. Segurament no s’han fet bé les coses i hi ha millors maneres de fer-les”.

Crec que necessitem una autocrítica com a societat. No tothom és culpable ni tothom ha estat involucrat, però hi ha coses que no s’han fet bé. El que encara tenim pendent és fer una reflexió col·lectiva, fer una mica d’autocrítica. Canviar la consciència ja és un pas. El fet que ara estiguem parlant d’aquestes coses, que estiguin sobre la taula, ja és un pas respecte de fa quinze anys. Fins i tot he escoltat gent de grans cadenes dir: “Ei, les coses ja no van com toca”.

Encara tenim pendent fer una reflexió col·lectiva, fer una mica d’autocrítica. Canviar la consciència ja és un pas

En el documental hi ha una diferència entre les preocupacions més simbòliques de les veus de fa quinze anys i les dels creadors joves, molt més centrades en l’habitatge. Pensant-ho des de la pel·lícula, estan sent expulsats del paradís?

Els de fa quinze anys donaven més voltes al tema simbòlic, psicològic o sociològic. Els d’avui van molt més al gra perquè realment ens ho trobem en el dia a dia. Els primers veien tot això de cara al que vindria. El 2012 no era un tema de conversa entre la gent normal i corrent. Ara és un dels grans temes dels mallorquins, com també passa a Barcelona o a Berlín. I per això crec que està molt relacionat amb la deriva del món. A qui li agrada viure en un parc temàtic fet per al postureig, on la gent no viu de veritat?

El 2012 no era un tema de conversa entre la gent normal i corrent. Ara és un dels grans temes dels mallorquins, com també passa a Barcelona o a Berlín. A qui li agrada viure en un parc temàtic fet per al postureig, on la gent no viu de veritat?

M’agradaria que la reflexió sobre la turistificació, la massificació i convertir els llocs en parcs temàtics portés també a una reflexió més profunda: com volem viure la nostra vida? Com volem habitar el món? Quan parlem de decreixement a la pel·lícula és per preguntar-nos què estem perseguint. Per què sempre es pensa que més és millor? Crec que aquest és l’origen de tot el problema.

Pel que fa als artistes i la gent de la cultura, el documental reivindica la seva capacitat crítica a través de diferents casos, com el de Joan Miró o Llorenç Villalonga. Tanmateix, molts artistes actuals de Mallorca asseguren autocensurar-se sovint, per por de caure a les llistes negres de les institucions. Hi ha hagut algun cas similar en el desenvolupament d’aquest projecte?

Fa uns anys era molt atrevit pronunciar-se i per això admiro molt els qui van voler fer les primeres entrevistes. Ara una part molt més gran de la societat entén el problema i el té sobre la taula, i no fa tanta por parlar. En el nostre cas no hi ha hagut problemes amb cap artista, però també es veu que hi ha una part de les institucions que vol dialogar i una altra que no.

Aquesta pel·lícula, per exemple, compta amb suports del Consell de Mallorca i d’IB3. Em sembla valent i crec que és l’única via lògica per arribar a un benestar col·lectiu. Al final, cada vegada som més i no et pots posicionar contra tota la societat. Si algú penalitza un artista per expressar obertament un malestar que és el de tota la societat o gairebé tota, crec que és una estratègia amb poca visió. L’única via possible és escoltar la gent i no censurar. No pots escoltar només quatre. Negar el problema i mirar cap a una altra banda no porta enlloc. I és que ja s’ha desbordat.

Tot i que sembli que la política “no pot posicionar-se contra tota la societat”, d’altra banda, col·lectius com Menys Turisme, Més Vida avisen que s’està “criminalitzant” la protesta després de les càrregues policials en la manifestació del 26 de juliol. Fa pocs dies, la policia va enviar un informe en què “culpava” una “massa hostil” de les càrregues, segons el col·lectiu organitzador.

Jo vaig ser a la manifestació, tot i que no hi vaig arribar al final. Quan hi era era súper pacífica. Hi havia nens i gent de totes les edats i de tots els orígens socials. Era senzillament un poble unit que està cansat i que vol estar bé al lloc on viu… I, bé, perquè no s’interpreti malament el que comentava abans: el que vull dir és que, si són una mica vius, als polítics no els hauria de quedar cap altra opció que escoltar i veure que no poden anar contra tot un poble. Això és el que vull dir. I si es posen a girar el cap cap a una altra banda i a negar el problema… És brutal, no?

El món no és perfecte ni idíl·lic, ni és com a mi m’agradaria. Però jo el que dic, repeteixo i repeteixo és que necessitem diàleg. Per exemple, a la pel·lícula Cien libros juntas mostrem un grup de lectura que per a mi ha estat un entrenament súper guai per parlar apassionadament sobre un munt de temes des d’opinions diverses sense enfadar-nos mai. Realment, crec que els polítics podrien apuntar-se a un club de lectura i tot seria molt millor.

Per acabar: hi ha una frase de Pep Tosar al documental que diu que l’illa té dues opcions: desaparèixer o renéixer de…

De les seves pròpies cendres.

Sí. Aleshores, reprenent la primera pregunta de l’entrevista: què hauria de passar perquè pogués anar amb el seu fill al Caló d’es Moro i sentir que torna a reconèixer aquell lloc?

Es pot renéixer des del Caló d’es Moro? M’agradaria pensar que sí. És molt difícil i no només hi ha en joc forces d’aquí, sinó globals. Estem immersos en una realitat que escapa bastant de nosaltres i cada vegada sembla que va pitjor. Però si ens resignem a acceptar que tot això se’n va a la merda, això només ens portarà a acceptar el final de moltes coses.

Estem immersos en una realitat que escapa bastant de nosaltres i cada vegada sembla que va pitjor. Però si ens resignem a acceptar que tot això se’n va a la merda, això només ens portarà a acceptar el final de moltes coses.

Per últim, vull afegir que la pel·lícula no ignora que hi ha altres realitats molt pitjors. És una reflexió sobre la realitat d’un lloc que es pot aplicar a molts altres i que és més perillosa del que sembla. És una cosa molt pacífica, que té conseqüències molt més fortes del que un pot veure a primera vista. No m’agradaria que s’interpretés com “mira aquesta que viu en un paradís i es queixa que té massa guiris i no pot anar a les seves platges preferides”. La realitat és molt més complexa.

Bé, no està malament parlar si s’és conscient del privilegi.

Això està molt clar, sí.