LLEGIR EN CASTELLÀ
Ronden els 70 anys i acaben de doctorar-se en Dret per la Universitat de les Illes Balears (UIB). Ángela Caules i Manuela Castro es van conèixer a les aules de la seu de Menorca de la UIB fa deu anys, quan totes dues es van llançar a l'aventura de reprendre la seva trajectòria educativa, interrompuda en la seva adolescència. Les dues septuagenàries asseguren que sempre van abrigar l'esperança de seguir estudiant i fins i tot avui, ja llicenciades, no descarten la possibilitat de continuar formant-se.
Ángela Caules va néixer a Ciutadella, encara que poc després de casar-se es va traslladar a viure a Alaior, on resideix des de fa dècades. “Llevo més de la meitat de la meva vida en aquest poble, on he criat els meus fills i on vaig anar per primera vegada a la seu de la UIB fa deu anys en iniciar la carrera de Dret que acabo de fer”, explica amb un ampli somriure. Tal com relata a elDiario, la seva trajectòria educativa es va interrompre als 14 anys, edat a la qual va haver de sortir de l'escola per anar a treballar. “Això que avui anomenaríem explotació laboral infantil era moneda corrent a la meva època”, explica rient.
Després d'ingressar en 1956 al Col·legi Públic Sant Josep de Ciutadella, Ángela va rebre el certificat d'estudis en concloure el vuitè any. La recentment llicenciada recorda que cursava a l'edifici que actualment ocupa la Casa de la Cultura, atès que en aquella època “encara no existien col·legis mixtos, per la qual cosa les nenes de ponent anàvem a l'escola en aquest lloc”, explica. Després de deixar-la, Ángela va passar per diverses feines durant els seus anys d'adolescència fins que va ingressar a treballar a una fàbrica de calçat, eix central de la industria menorquina durant els seixanta i els setanta.
Jo sempre vaig tenir ganes de seguir estudiant i els meus pares també, però la realitat és que no teníem possibilitats econòmiques. A més, en aquell moment no existia la seu de Menorca de la UIB, per la qual cosa per a això hauria hagut d'anar a viure a Barcelona o a Palma. Impossible
“Jo sempre vaig tenir ganes de seguir estudiant i els meus pares també, però la realitat és que no teníem possibilitats econòmiques. A més, en aquell moment no existia la seu de Menorca de la UIB, per la qual cosa hauria hagut d'anar a viure a Barcelona o a Palma. Impossible”, afirma. Ja d'adulta, el primer pas d'Ángela per complir el seu somni va ser acostar-se a l'escola d'adults Joan Benejam de Ciutadella. Allà va preguntar per les proves d'accés a la UIB per a majors de 25 i, després de posar-se al dia amb les assignatures, va finalitzar la seva graduació en el torn de nit, encara que no va ser en aquesta seu, sinó a la Joan Mir i Mir de Maó. “Crec que és clau subratllar la importància que existeixin les escoles d'adults i, sobretot, les seus de la UIB a les illes menors. Som molts els adults i també els joves que podem educar-nos i aspirar a millorar la nostra formació acadèmica sense sortir de Menorca. I això és una cosa que cal posar en valor”, subratlla.
“Els coneixements, un valor que no et treu ningú”
Preguntada per elDiario sobre el perquè de la seva elecció a l'hora de cursar Dret, Ángela recorda que, en la seva època de joventut, l'oferta educativa superior per a dones era limitada a tasques de cures. “Les dones sempre estudiaven qüestions sociosanitàries, infermeria o carreres d'educació, moltes vegades en rols de cures. Quan vaig tenir la possibilitat d'inscriure'm a la UIB, em vaig decantar per Dret sense pensar-ho. I no me'n penedeixo. Els coneixements adquirits tenen un valor que no et treu ningú”, reflexiona.
En la meva època, les dones estudiaven sempre qüestions sociosanitàries, infermeria o carreres d'educació, moltes vegades en rols de cures. Quan vaig tenir la possibilitat d'inscriure'm a la UIB em vaig decantar per Dret sense pensar-ho. I no me'n penedeixo
Els interessos de la flamant llicenciada Caules abasten tot tipus d'aspectes del marc jurídic estatal -considera que hi ha matèries de la seva carrera que haurien de ser obligatòries en l'Educació Secundària i fins i tot que les noves generacions haurien de conèixer la Constitució des de ben joves- fins a qüestions d'ordre internacional. En aquest sentit, Ángela ha rebut el seu títol de llicenciada en Ciències Jurídiques aquest mes d'octubre després de defensar una tesi especialitzada en Dret Internacional Privat el focus de la qual se centra en les poblacions desplaçades fruit del canvi climàtic.
Explica que l'estatut del refugiat reconegut pel Dret Internacional no empara els refugiats climàtics, un assumpte que Caules considera que “hauria d'estudiar-se i discutir-se des del dret perquè és una realitat, és aquí, i probablement s'incrementi el nombre de persones desplaçades a causa del canvi climàtic, encara que alguns neguin la seva existència”. Sobre la possibilitat de seguir estudiant, assegura que no li importaria. D'aquesta dècada d'estudis, insisteix, la major satisfacció és personal, però també “l'exemple que els deixo als meus quatre nets”.
Ángela va defensar una tesi sobre les poblacions desplaçades fruit de la crisi climàtica, qui, assenyala, no estan emparades per l'estatut del refugiat reconegut pel Dret Internacional: "Crec que hauria d'estudiar-se des del Dret perquè és una realitat i probablement s'incrementi el nombre de desplaçats, encara que alguns neguin l'existència del canvi climàtic"
Una companya inseparable
La història de Manuela Castro és tan similar a la d'Ángela Caules que, si no fos perquè va néixer a la Puebla de los Infantes (Sevilla), es podria dir que són germanes. “També vaig deixar d'estudiar als 14 perquè al meu poble no hi havia mitjans per continuar després del cicle bàsic. Recordo que per poder seguir hauria hagut de traslladar-me a Sevilla o eventualment desplaçar-me fins a la ciutat cada dia, cosa que era impensable en aquell moment, perquè a penes si hi havia freqüència d'autobusos entre el meu poble i la capital”, explica Manuela, qui, com Ángela, va canviar massa aviat els pupitres i les guixes pel món laboral.
“Des de nena, em vaig dedicar a treballar en hostaleria i fins i tot vaig continuar en aquest àmbit quan em vaig traslladar a Menorca fa ja moltíssims anys. La veritat és que sempre va ser una assignatura pendent el poder accedir a la Universitat i ara estic més que satisfeta”, explica a aquest peridòdic, acompanyada pel seu marit i una de les seves dues filles.
També vaig deixar d'estudiar als 14 perquè al meu poble no hi havia mitjans per continuar després del cicle bàsic. Recordo que per poder seguir hauria hagut de traslladar-me a Sevilla o eventualment desplaçar-me fins a la ciutat cada dia, cosa que era impensable en aquell moment, perquè a penes si hi havia freqüència d'autobusos entre el meu poble i la capital
Poc després de traslladar-se a Menorca, Manuela va treballar en diferents llocs del sud de l'illa en el ram de l'hostaleria i fins i tot va mantenir una coneguda gelateria a Es Castell. “Encara que treballava en altres coses, sempre pensava en la possibilitat de reprendre. Sempre va ser un desig”. Segons explica, tot i que va haver d'enfrontar-se a la prova d'accés en català, l'idioma no ha estat “per res” un obstacle en la seva carrera universitària. “Sóc de fora, però llegeixo i entenc perfecte el català. No el parlo per pudor, per vergonya, però la veritat és que m'encanta. He criat els meus dos fills en aquesta illa, així que d'alguna manera el tema de l'idioma el tenia bastant aceitado”, explica. La seva filla Eva assegura que Manuela “sempre ha estat amb un llibre a la mà. Sempre estudiant, sempre instruint-se”.
“Si un té voluntat i ganes, les coses surten”
Manuela i Ángela es van conèixer en el primer any de la carrera després de finalitzar amb bones notes la prova d'accés a l'Escola d'Adults de Maó. Després d'una dècada en què han anat compatibilitzant els estudis amb els quefers quotidians, se senten companyes “de tota la carrera”. “No sempre coincidíem en les assignatures, de vegades alguna ho deixava per un semestre i ho reprenia al següent. La vida, la casa, la feina... Cal tirar tot pa’lante i de vegades una no prioritza l'acadèmic, però sempre hi érem l'una per l'altra”, explica Manuela.
No sempre coincidíem en les assignatures, de vegades alguna ho deixava per un semestre i ho reprenia al següent. La vida, la casa, la feina... Cal tirar tot 'pa’lante' i de vegades una no prioritza l'acadèmic, però sempre hi érem l'una per l'altra
A més de la seva trajectòria acadèmica en comú, Manuela i Ángela van trobar en el Dret Internacional i el canvi climàtic el seu tema de tesi, encara que, en el cas de Manuela, aborda les qüestions vinculades a la sobiranía territorial. “Els Estats hauran d'elaborar marcs jurídics internacionals per discutir què passa quan la sobiranía territorial es veu amenaçada pel canvi climàtic. És una cosa que està succeint. La pesca, els litorals, els territoris costaners habitats estàn amenaçats per aquest fenòmen. Per això em va interessar el tema”, subratlla.
A l'hora d'escollir la carrera, Manuela pensa que també es podria haver decantat per Física i Química, encara que també reflexiona sobre la possibilitat d'estudiar Ciències Polítiques. I és que aquesta septuagenària no es fa enrere davant dels reptes, malgrat que es troba en llista d'espera per al seu tercer trasplantament de rinyó, un fet que, confessa, ha condicionat la seva vida i –per descomptat– la seva carrera. “ És veritat que hi ha algunes coses a les quals vaig haver de resignar-me per aquesta situació, però crec que, si un té voluntat i ganes, les coses surten”, conclou, satisfeta.