Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

Raimon, la veu d'un temps i d'unes generacions

Raimon en un moment del concert

Oriol Puig

Molta gent, ple de gom a gom. La majoria amb cabell blanc, com ell, moltes panxes crescudes degut a l’acumulació dels anys i ulleres, moltes ulleres de tant llegir o per la vellesa, a saber. Molts joves, també n’hi han. Una parella, frega la vintena, puja les escales i llegeix el nom d’en Millet; “fins i tot el Restaurant porta el seu nom!”, assegura ella. Si, som al Palau de la Musica Catalana, aquell lloc emblemàtic que restaura el seu honor.

La impressió és que molts, tant se val l’edat, dels que han vingut en l’últim concert de Raimon han viscut el procés del cantant de Xàtiva de la mateixa manera que ell: indomables, rebels inconformistes, fins i tot revolucionaris. Ara són més pensadors, més crítics no només amb la societat que ens toca viure, sinó amb nosaltres mateixos. És una mica allò que ens anàvem a menjar el món i… no ens n’hem sortit.

Raimon ha esdevingut una memòria i un testimoni permanent d’un temps, d’un país. El seu adéu musical ens mostra que el seu crit, el seu clam, manté encara tota la força i que no ha perdut la capacitat d'entusiasmar-se quan, molt més jove, viatjava amb vespa amb la cara al vent. La seva llarga trajectòria mostra un artista que no s'ha quedat en un únic registre ni en una única intencionalitat. Un element clau que ha permès captivar els més joves.

Les seves cançons inicials, més existencialistes (Al vent, La pedra), van donar pas a les que reflectien el seu compromís social i la seva denúncia política (Diguem no, D'un temps, d'un país, Sobre la pau, País Basc, 18 de maig a la Villa, etc.) i a les que deixaven un testimoni personal de les seves arrels socials i de les seves conviccions (Quan jo vaig nàixer, Al meu país la pluja, Jo vinc d'un silenci). Potser aquest és el Raimon més icònic, el més celebrat per tots i que ha sabut connectar amb un públic més ampli.

Convivint amb exemplar harmonia amb les inquietuds del seu temps, Raimon és qui millor ha donat a conèixer la poesia de Salvador Espriu (Cançó del capvespre i la resta de Cançons de la roda del temps, Indesinenter, He mirat aquesta terra) i qui més ha fet per divulgar arreu del món la poesia catalana medieval, en musicar i posar la seva veu a poemes de Joan Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Joan Timoneda, Anselm Turmeda i, sobretot, Ausiàs March (Veles e vents).

Les lletres de Raimon ens fan deixar anar una imperceptible llàgrima damunt les galtes, no per ràbia, no per desesperació, sinó perquè ens omplen de records. Com quan els nostres pares cridaven a la universitat amb en Raimon el conegut “No, jo dic NO”. En canvi pels joves… Ai, els joves! Una noieta aplaudeix amb un gran somriure als llavis. Els seus ulls són d’esperança i d’il·lusió. Aplaudeix tant fort com aplaudeixen els nens quan van per primer cop al circ…

Hem crescut amb en Raimon i amb les seves cançons. I segurament la noieta que aplaudeix també ho farà. Segurament d’un altra manera, amb altre concepte, amb una altra lectura de les seves cançons. I és que el vent passa molt de pressa, seguim sent d’aquest món per molt que tossudament ens revelem. Seguim aixecant el puny, seguim sense creure amb les pistoles i som conscients del silenci no resignat d’on venim.

Etiquetas
stats