eldiario.es

Menú

Un nou balanç de competències UE-Estats

És evident que la UE encara no ha trobat el balanç de competències òptim entre el nivell comunitari, el dels estats i el de les nacions sense estat

El primer repte es troba al si de la Unió Monetària i la seva asimetria original, amb la política estrictament monetària centralitzada i la fiscal descentralitzada

Aquest article ha estat publicat originàriament al blog Agenda Europea

- PUBLICIDAD -

Boris Johnson, exalcalde de Londres i, fins fa escassos dies, potencial futur primer ministre britànic declarava, davant la victòria del Brèxit que ell mateix havia defensat, que la UE havia estat una idea noble esdevinguda innecessària. No negava, per tant, la necessitat de la cooperació internacional davant els reptes globals actuals, sinó que defensava vies alternatives per materialitzar-la, que no suposessin la pèrdua de sobirania implícita al projecte d’Unió Europea. Hom podria pensar en la COP21, on 196 països independents van prendre acords comuns per fer front al repte del canvi climàtic; o en la multiplicitat d’acords bilaterals o multilaterals en l’àmbit econòmic; o, també, en la geometria variable de coalicions armades en els darrers conflictes bèl·lics mundials. Al capdavall, unes relacions tan líquides com avui dia ho són totes - incloent les sentimentals i les laborals. Unes relacions sostingudes en compromisos temporals i concrets, més que no pas de per vida.

Per la seva banda, l’economista Dani Rodrik alertava en el seu famós trilema de la impossible coexistència de democràcia, estat-nació i globalització econòmica, i el mateix Regne Unit ha vist com la seva decisió d’abandonar la UE pot comportar l'escissió d’Escòcia i Irlanda del Nord; de tal manera que la seva decisió no seria per tornar a un passat enyorat sinó per esdevenir un Regne (des)Unit més petit i, per tant, més necessitat d’acords amb tercers. Quelcom similar al que pot passar a Espanya amb la independència de Catalunya i, més tard, d’Euskadi i potser Galícia. I per a tots aquests petits països hi ha pocs dubtes respecte a la necessitat de la UE, més aviat entesa com a projecte en construcció que com a realitat solidificada. Perquè és evident que la UE encara no ha trobat el balanç de competències òptim entre el nivell Comunitari, el dels estats i el de les nacions sense estat; un balanç multinivell no gens fàcil d’assolir i per a la construcció del qual hauria estat molt millor poder comptar amb els britànics.

En tot cas, el repte per a la UE és clar: redefinir el balanç de competències tot evitant les moltes contradiccions actuals. Per exemple, una llibertat de moviments del capital sense harmonització fiscal, cosa que ha comportat un veritable dumping fiscal; o una llibertat de moviments de les persones sense un sistema de protecció social comú, cosa que pot comportar el col·lapse dels sistemes més generosos; o una capacitat de regulació immensa amb una capacitat de gestió insuficient, com evidencia el propi pressupost de la UE (un 1% del seu PIB, davant el 20% als EUA).

Redefinir el balanç de competències suposarà retornar-ne algunes als estats -els actuals i els emergents- i acabar de completar algunes de la UE amb cessions dels estats. Per tant, no només més Europa, com diuen alguns, ni tampoc menys, com voldrien altres. Una Europa millor pels ciutadans, dipositaris últims de qualsevol sobirania i en tant que tals disposats a cedir-la a diferents nivells per tal d’afrontar els diferents reptes al nivell més adequat per a cadascun. Quelcom que d’altra banda no és fix sinó que un mateix repte avui local pot esdevenir global demà i viceversa, fent necessari que el balanç de competències hagi de ser flexible i dinàmic si vol ser eficient al llarg del temps.

D’entrada, el primer repte es troba al si de la Unió Monetària i la seva asimetria original, amb la política estrictament monetària centralitzada i la fiscal descentralitzada; una asimetria que s’ha demostrat incapaç de garantir l’estabilitat econòmica i encara molt menys de garantir la prosperitat compartida. I a l’hora de donar-li simetria, un dilema cabdal: és inevitable un mecanisme de reciclatge fiscal dels superàvits comercials? És a dir: és inevitable reproduir l'esquema de dèficits i superàvits fiscals que tan bé coneixem a Catalunya, i que no ha estat capaç de resoldre les disparitats sinó que les ha congelades?

Al debat europeu sobre la unió fiscal, que el Brexit no pot sinó accelerar, aquest és un dels temes centrals, per no dir el principal. I amb unes posicions de partida molt clares: els que serien receptors potencials, a favor, i els que serien donants, en contra. No sorprenentment, allò que forma part del debat Catalunya-Espanya es reprodueix a la UE; i això no és només en el cas del dèficit fiscal. Tancat l’article per on el començàvem, el món s’ha fet petit, i els problemes de sempre tenen avui una dimensió ampliada. Això és tot i no és pas poc.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha