La confessió que va fer embogir a la ‘iaia convergent’

La tarda calorosa del 25 de juliol del 2014 Jordi Pujol va confessar que tenia diners sense regularitzar a l’estranger. La notícia va produir un “cataclisme” a la família de Magda Casals de Clarà (Mercè Arànega). Per aquesta “iaia convergent de dretes i de l’Eixample”, com la defineix el seu creador, Marc Rosich, la revelació suposarà no només una sorpresa sinó tot un trasbals. Acaba de quedar viuda d’un venedor de l’Enciclopèdia Catalana, i l’anunci del fins aleshores ‘molt honorable’ provoca una caiguda als inferns. “La professió del pare significa que la família s’havia dedicat a vendre pàtria, i per això el cataclisme és més gran. Després d’infidelitats, traïcions, l’únic cosa que els unia es trenca”, afirma el dramaturg.

A tots els que heu vingut retrata una senyora que està en una fase accelerada d’embogiment, “arribant a punts de gamberrisme, atrevint-se a fer i dir tot el que no s'atrevia abans, el que fa plantejar-se si no hagués estat millor que ho hagués tret tot abans”, diu l’actriu Mercè Arànega. Amb la confessió de Pujol afloren assumptes familiars tèrbols -un matriarcat compost per una germana (Lurdes Barba), dues filles que tenen opcions polítiques i vitals oposades (Montse Esteve i Àurea Márquez) i una neta inactiva (Mireia Pàmies)-, però també la decisió de la mare d’instal·lar a casa un sense llar (Carles Gilabert) amb un passat anarquista que l’ajuda a convertir-se en una anarquista de dretes. “Ella vol que li ensenyi a cagar-se en tot”, explica Rosich.

Magda Casals protagonitza la primera part de l’obra i s’erigeix en representant de “les dones grans a qui els va caure un mite i no entenien el món tal com l’havien entès”, diu Rosich sobre l’impacte de la confessió de Pujol. La segona part desemboca en “la batalla de reines” entre les dues filles: una l’ovella negra de la família i l’altra la gran triomfadora. En una primera versió les filles així com la resta de personatges s'adscrivien a altres partits polítics, però ho van eliminar: “Prefereixo l'ambigüitat que l'espectador no tingui clar si aquests personatges són de la CUP, d'ERC o socialistes”, sosté Rosich. Amb tot, considera que no és una obra política, sinó una tragicomèdia o melodrama amb punts de esperpent que vol fer un “retaule de la catalanitat”, centrant l'atenció en la família arquetípica de la burgesia de l'Eixample barceloní. “A partir de les mentides, les il·lusions i les misèries ensenyem l'ànima catalana. La ironia és un punt de partida per reflexionar què ens ha passat a tota la societat en general”, afirma l'autor.

El director del Teatre Nacional, Xavier Albertí, destaca que en cap cas l’obra “no és una sàtira política que ataqui ningú. Parla de com el marc familiar ha perdut les certeses”. Marc Rosich no ha fet una ficció política, sinó un retrat familiar, on la ironia és una eina per parlar de pèrdues inesperades. El dramaturg s’ha inspirat en la societat que retrata Llorenç Villalonga a Mort de dama i ha impregnat l’obra de l’estètica dels personatges de La Cubana i les primeres pel·lícules de Pedro Almodóvar. Les cançons de Núria Feliu serveixen de bàlsam i són presents al llarg de l'obra, amb música que pren com a punt de referència acords de les seves cançons, i l'escenografia vol reflectir la idea de retaule mitjançant un passadís a través del qual es veuen totes les habitacions i que els personatges recorren en tot moment, per tractar-se d'un dels pisos de l'Eixample que estan partits entre la part de davant i la part de darrere. Hi predomina la decoració kitsch i el mal gust. Amb aquest retaule “l’ànima catalana” és fràgil i vulnerable. Gaziel escriu que “els catalans anem per la història com una ànima en pena buscant en qui reencarnar-nos”. Afegim que quan aquesta ànima troba algú en qui identificar-se, l’agraïment és tan gran que s’hi implica emocionalment. Llavors és molt fàcil, pràcticament inevitable, que ens ensarronin. I Catalunya no s’ho mereix, aixo! La senyora Casals de Clarà tampoc.