Tots els ajuntaments tenen equipaments i serveis que no són obligatoris per llei i que van néixer, amb els primers anys de la democràcia local i dels ajuntaments d'esquerres, amb la voluntat que siguin accessibles a tota la ciutadania. Estem parlant de serveis educatius (escoles bressol, de música,...), esportius (piscina, estadi, pavellons,...), culturals (tallers i cursos de molts tipus,...), per a gent gran (teleassistència, serveis d'atenció domiciliària, de cura personal i de la llar,...), per a gent jove (casals d'estiu, d'hivern, tallers i activitats diversos,...). Molts serveis que van néixer amb tres grans objectius: de qualitat, sostenibles econòmicament i amb una clara funció social.
Però la realitat és que, amb el temps, aquesta tercera pota s'ha anat desdibuixant i molts serveis públics municipals s'han anat convertit en accessibles només a les franges de població amb més poder adquisitiu. Per verificar-ho, i mitjançant concurs públic previ, es va encarregar a la Universitat Autònoma de Bellaterra un estudi sobre el que diem “els públics presents i els públics absents” als equipaments municipals. La conclusió va ser clara: als nostres equipaments educatius i esportius hi ha una participació de les famílies de renda mitjana i baixa molt per sota del seu pes demogràfic a la ciutat. I la raó que exposen els autors de l'estudi és molt clara: el preu és el principal factor que actua com a barrera d'accés a molts serveis i equipaments municipals.
Calia, doncs, trencar aquesta barrera amb una nova política dels preus dels serveis municipals. Per posar un exemple: les escoles bressol municipals a Sant Feliu, abans de la tarifació social, com a la major part d’ajuntaments, el ple municipal aprovava un preu públic determinat. A Sant Feliu aquesta quantitat era de 160€/mes per al servei bàsic educatiu (sense menjador). Com que era un preu certament alt per a moltes famílies, les persones en situació econòmica més extrema podien anar a demanar ajut als serveis socials municipals. Aquest model tenia dos grans problemes que creen desigualtat d'oportunitats. El primer, expulsava a les famílies (la immensa majoria!) que no eren prou “riques” per poder pagar 160€/mes sense menjador i més de 300 amb menjadors. I també expulsava els que tampoc eren prou “pobres” per poder rebre l'ajut municipal. El segon, expulsava a les famílies que, perquè tenien feina encara que fos amb salari baix o per desconeixement, vergonya o autocontenció, no volien o creien que seria inútil anar a demanar ajut als serveis socials.
Amb aquestes dues grans franges de població, un servei públic amb vocació social havia acabat apartant (evidentment sense proposar-s'ho, però també sense atrevir-se a canviar de rumb) les nostres famílies de rendes mitjanes o baixes. Per això vam decidir acabar amb el model de les ajudes als més pobres que ho demanaven, per un model universal de preus segons renda, sense haver de dir a ningú que no es pot pagar un servei públic municipal. Vam canviar caritat per equitat.
El criteri: suprimir el pagament únic corregit amb els ajuts atorgats pels serveis socials, i canviar-lo per una taula de preus variables ajustats als ingressos familiars i sense haver de passar pels serveis socials. Les franges s'estableixen en funció de la relació dels ingressos amb l'índex de renda de suficiència de Catalunya (IRSC), a partir del qual s'estableixen per llei les prestacions socials de la Generalitat. Aquest mateix criteri s’ha ampliat també a l’Escola Municipal de Música i als serveis d’atenció domiciliària a les persones grans o amb dependència.
El resultat és que en totes les escoles ha augmentat la inscripció d'infants, malgrat la davallada de la natalitat. No només no hem hagut de tancar aules, sinó que n'hem hagut d'obrir. L'increment d'infants es correspon amb un increment d'usuaris de les rendes mitjanes i baixes, que és justament l'objectiu de més igualtat d'oportunitats que ens proposem. Als menjadors de les quatre escoles bressol municipals, s’hi queden el 60% més de nens i nenes que fa dos anys. A l’Escola Municipal de Música hem passat de 230 alumnes a l’inici del mandat a 457. I en els serveis d’atenció domiciliària a la gent gran s’han incrementat en un 58% el nombre d’usuaris en els darrers tres anys.
L’objectiu ara és consolidar i estendre la tarifació social. Revisant i millorant els criteris tècnics i econòmics que convingui. Estendre-la, fent que arribi al conjunt de serveis públics municipals com esports, cultura, joventut.
En resum, mantindrem ferm el nostre rumb: aplicar el pla de rescat social als nostres ajuntaments. Sense deixar ningú enrere.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
